Gelabert – Azzopardi
Teatre Grec, 18 de juny de 2011
 |
| Foto de Ros Ribas |
Temptatives
Avui és impossible no convocar en el record els estius a la costa brava. Mon avi, a L’Escala, els dijous, quan ma mare encara creia possible que aprengués ballar sardanes, m’explicava sempre que en els foscos anys després la guerra “la més bella dansa d’entre totes les que es fan i es desfan” era prohibida a casa nostra, mentre que els diumenges, al Parc del Retiro de Madrid, s’hi feia sempre una ballada. No ha deixat mai de sorprendre’m aquesta anècdota, no només per l’absurditat que representava. Especialment perquè no podia ni imaginar com es podia entendre, desarrelada del context on naixé, una tradició musical i de ball que essencialment és una experiència, més que no pas una filigrana tècnica. Perdó! Sé que repartir (comptatge de compassos) és tot un repte! Allò que les colles sardanistes afinen, dia que passa, i porten al paroxisme interpretatiu. Però que un ciutadà qualsevol com jo (sense cap gràcia per al moviment, val a dir-ho) s’apoderi d’aquesta dansa, ni que sigui per desfer-la cada quatre passes, és just la seva grandesa: que sent de tots, ningú pot monopolitzar-la.
Pensava en tot això mentre pujava al Teatre Grec i amb un recel al cor: diguem-ho clar i català... una cosa és que sigui tan nostrada com el pa amb tomàquet o el bull negre, i una altra intentar convèncer ningú que la sardana és fascinant... Recordo encara un parent madrileny llunyà: no, si me gusta... lo que pasa que es un poco aburridilla, ¿no? Siempre los mismos pasos...
Jo, que m’he especialitzat en dir tot allò que penso, per no desvetllar el que sento, desdenyava aquelles caminades d’adolescent fins a la plaça, on un dijous més hi feien ballada, d’igual manera que ahir, pujava amb sensació d’abatiment les escales del Grec, mentre m’envaïa el cap un dels instruments que millor representen l’ambivalència d’aquest poble: la tenora. I mentre em ressonaven figures diverses de la sonoritat tantes voltes escoltada, fugia mentalment fins... posem qualsevol país llunyà, del nord si és possible, potser un pèl més gèlid (la Barcelona xafogosa encara no ha arribat, per sort!) però segur que més europeu on no cal anar pensant tot el dia en qui sóc, on pertanyo, quina llengua parlo i què significa ser part d’una minoria.
I és que és això, del què sempre m’ha semblat que parla aquesta dansa: de tot el que no es veu, però se sent. Exactament com les coses importants, sempre invisibles...
Gelabert es fa completament amb aquella font i la transforma en res concret. Vull dir que l’experiència hi és, amb la música sempre brillant, contrastada i làbil del Carles Santos, combinant a les mil meravelles amb les més tradicionals de grans mestres sardanístics; però sense incorporar-hi més valor afegit que un orgull perdut que els temps en què vivim ha disseccionat en confusió identitària. L’elegància d’aquest ballarí, però, continua semblant-me única.
La companyia està brillant. Alguna petitesa, però res important donada la complexitat de la coordinació. Despunta un joc físic més contundent del que ens tenen acostumats. Semblaria com si porten camí de reconvertir aquella elegància innata dels muntatges de Gelabert-Azzopardi en gosadia interpretativa i un cert desbordant mòbil. I això no està malament, segons com ho interpretem. És gent molt jove que s’ho passa bomba brinca que brinca: vinga amunt! Però un pèl més compromesos en els jocs a tres o el contacte físic. Mentre que els sardanistes que completen el quadre interpretatiu, s’adapten completament, quasi mimèticament, als esbojarrats moments –autèntica joia de la nit- on es produeix una fusió quasi perfecte entre precisió i creativitat. Les il·lustracions de Pere Jaume, amb la muntanya lineal d’obertura, generades a partir del cercle original de la comunitat aplegada al voltant d’aquells valors patrimonials immaterials, aconsegueixen transmetre, completar i contagiar amb brillantor aquelles sensacions.
Però val a dir que és la música, al capdavall, la triomfadora de la nit. No només per una orquestració magnífica, de la mà del basc Borja Ramos, sinó molt especialment perquè la Banda Municipal de Barcelona està passant per un dels seus moments de glòria amb el seu Director titulat, en Salvador Brutons.
I és que, per paradoxal que sembli, en l’essència d’aquella experiència de fa tants anys, el record impertorbable és el de considerar la sardana com una celebració en positiu, una festa que esclata en els darrers compassos i que eleva des de l’esforç físic a la plenitud dels símbols amb què juga: la comunitat i l’individu, el seny i la rauxa, la calma i l’esclat. Aspectes tots ells perfectament reflectits en la proposta d’obertura del Grec 2011. Una doble celebració, perquè es tracta, després de 35 anys, del primer muntatge de dansa que obre el Festival de Barcelona d'una companyia referent a casa nostra; i perquè ho ha fet amb una proposta cridada a servir de mirall per a futures interpretacions d’aquella cultura popular i tradicional que, per a molts, continua essent la font d’on emana la complexitat amb la que mirar d’entendre aquest petit país.
Visca!
.ros.ribas.jpg)