Belmonte - 30 anys

Belmonte - 30 anys
Coreografia i direcció artística Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi / música original Carles Santos / espai escènic i vestuari Frederic Amat / il•luminació Cesc Gelabert i Jordi Llongueras / direcció musical Xavier Piquer / instrumentació Xavier Riba
Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa
Teatre Lliure, sessió prèvia 15 de setembre de 2010

“Veure el món a través del ulls de la dansa.” Això és el que deia (i fa) Pablo Arán Gimeno en una entrevista del 2007 que he rescatat aquests dies. Un ballarí que quan ho deia tenia recent la seva estada a l’Índia on, amb companyia de la Pina Bausch, van idear el que seria un dels últims espectacles de la mestra, abans no morís. Una incursió, la de la mirada dels altres, que cada vegada més encuriosit faig com a espectador de dansa contemporània.

Com en l’’espectacle Belmonte, per exemple. Després de setmanes de polèmica i declarades simpaties per l’abolició dels espectacles de toros (les casualitats de vegades són misterioses), arriba Frederic Amat (escenògraf d’una impossible plaça de bous marítima) i ens recorda que no hi ha art sense subversió. I allà, ballant, un torero Gelabert que dignifica amb absoluta contundència i bellesa l’art del moviment; no només per la seva capacitat de transformar els moments en bellíssimes confrontacions amb la seva companyia o en el solo inicial de l’espectacle; sinó també pel record d’un temps i espai on la tauromàquia era moviment dels coratjosos davant de l’animal salvatge. Res a veure, segons expliquen, amb els espectacles de turistes de pell cremada en què, sembla, s’han convertit. No en va, deien de Belmonte que calia anar a veure’l feinejar a plaça quan abans millor, perquè moriria colpejat per un toro en qualsevol moment...

Aquesta és la força de veure el món des d’uns altres ulls: que deixa en indigència qualsevol pensament que abans tinguessis.

Què en farem de l’art del moviment quan els toreros ja no hi siguin? Quin relat de les gestes de llunyà record antropològic entre l’home i allò salvatge? On haurem de fixar els ulls per a veure els moviments del cos a tocar de la perillosa cornada, en retirada? Cap a on fixarem la vista per veure el caminar lent i pausat de les sabatilles arropades a la terra? Durant quan de temps més en la memòria veurem boleiar el vermell dels capots sanguinolents?

Quan tot allò ja no hi sigui, ens quedarà la música del Carles Santos: un rítmic pasdoble que ens recordarà que un dia vàrem ser feliços anant a veure el toro com moria. Però sobretot perquè en el moviment de l’home que el torejava hi descobríem els ulls de les veritats (o les mentides, com preferiu) que sempre es mostren polièdriques, malgrat els nostres reduccionismes.