dissabte, 4 de setembre de 2010

Iphigenie auf Tauris

Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck
Tanztheater Wuppertal – Pina Bausch
Gran Teatre del Liceu, 4 de setembre de 2010

Transmutats en ballarins - cantaires en boca d’altres, els protagonistes encaren la substitució en escena, sense pretendre ballar com qui canta, no en va precisament perquè les veus de tots els solistes (també dels cors) que participen en la funció inaugural del Liceu 2010-11 tenen l'estrany prodigi de ser protagonistes centrals, malgrat trobar-se situats en el prosceni lateral del primer pis. Però és just per la grandesa de la proposta de Pina Bausch, amb absolut magisteri , que va fer posar els ballarins al servei de la comprensió de l'obra, subratllant, emfatitzant quan cal, o amb discreció escènica si és necessari per deixar que la música i la història preguessin el vol, de manera que la plasticitat de moviments subtils i tranquils a voltes, també violents i vívids quan cal, poguessin conjugar perfectament, delicada, precisa i recitativa. Primera de les transmutacions de l'espectacle, doncs els canvis d'actors - cantants per ballarins - actors, és en servei a l’obra.


Una historia també transmutada en amor entre amics i no la clàssica d'amants tràgica i sobtadament esquerdada pels avatars del destí, sinó una de bella, entre amics inseparables, que estan disposats a morir junts si l’ira dels déus així els ho demanessin, abans que no acceptar el sacrifici només d'un dels dos, tal és l'ensenyança d'aquesta tragèdia grega que, estranyament "acaba bé."

Serà la bellesa delirant dels dos amics ballant, mostrant la seva unió, incorporats l'un en l'ànima de l'altre, en duets superiors, sensibles i delimitats amb un extraordinari Pablo Aran Gimeno (que no només no decep en la seva actuació a casa, sinó que impressiona de manera extraordinària per la seva ductilitat, la sinceritat dels seus gestos i el coratge dels seus moviments) que no era altra el final possible: un públic entregat, sabedors que hem encetar temporada amb una obra de dansa i òpera, transmutada perquè són només els ballarins els ocupants d’escena, però el més proper a una experiència de teatre total.

Vols veure un curt on balla en Pablo Aran? Molt atents quan torni per Barcelona!




Crítica de La Vanguardia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada