La Venus de Willendorf de Iago Pericot
Teatre Nacional de Catalunya, del 7 al 18 de juliol
Grec 2010
Karle Beristain, Xaro Campo, David Cuspinera, Xavier Estrada, Oscar Kapoya, Lola López Luna, Maribel Martínez, Àlex Navarro, Sandrine Rouet
Que la condició humana és un relat interminable de violència i un esforç titànic per intentar modular aquest impuls a través de la cultura, podria ser el títol general d’una classe introductòria a l’antropologia humana. L’instint depredador, però també la banalitat del mal que tant preocupà a la filosofa Hanna Arendt; la necessitat de protecció dels éssers estimats; però sobretot l’assassinat sense escrúpols d’una senyora arrecerada de les inclemències del temps en un caixer de la ciutat de Barcelona són la base d’aquest espectacle de dansa gens còmode, però no per això menys pertinent.
De violències n’hi de tota mena: gregària, col•lectiva i de grup com aquella que s’exerceix contra l’exclòs, el diferent, l’estrany... També la violència de l’insensible al dolor de l’altri, com la que es manifesta en les pautes de conducta dels agressors emocionals. I la que s’exerceix com a mesura de control o la de caràcter simbòlic, amb el discurs com a modulació de mecanismes d’inferiorització i submissió a la majoria.
Iago Pericot n’ha retrat algunes d’elles, a través d’uns ballarins disposats a representar l’impossible en una escenografia nua de realitat, on poguéssim emmirallar-nos en les petites venjances, les malifetes sense importància o els desitjos inconfessables, com a candidats a produir patiment en els altres congèneres. Ningú no escapa d’aquesta possibilitat, així que millor tenir-les ben present.
La Venus de Willendorf: la bellesa, la maternitat, l’art, la fecunditat, la cultura, la transcendència, continua mirant-nos impassible, incapaç d’entendre com dos mil anys de civilització no han estat suficients per recloure a l’armari del NO les diverses formes de violència amb les que convivim.
Una obra sense grans pretensions intel•lectuals, doncs el missatge és lineal i descriptible en cada escena, amb un força interpretativa dels ballarins que els obliga a una fisicalitat de gran consistència i amb un final conclusiu de gran impacte visual i emocional en tant que després d’haver retratat durant més d’una hora i quart les diverses violències “oficials”, aquelles que ocupen les portades les telenotícies, l’obra clou la galeria dels horrors amb aquella que més por pot produir: la de l’estimat. Tot amb fragments de Bach, La passió segons Sant Mateu perquè el més dolorós de tot va ser, segur, la traïció de Judes, el més estimat dels seus deixebles.
Col·laboracions
- Pàgina d'inici
- Festival Grec 2013
- Trayectos Zaragoza 2013
- ImPulsTanz Viena 2013
- Festival Grec 2014
- Fira Tàrrega 2014
- Festival TNT 2014
- Mes de Danza Sevilla 2014
- Festival Grec 2015
- Fira Tàrrega 2015
- Mercè Arts de Carrer 2015
- Festival TNT 2015
- Festival Grec 2016
- Festival Grec 2017
- Temporada Alta 2017
- Festival Sismògraf 2018
- Festival Grec 2018
- Pedra en Viu, Mostra Escènica Menorquina 2018
- Fira Tàrrega 2018
- Festival TNT 2018
- Mes de Danza Sevilla 2018
- Festival Sâlmon 2019
- Dansa. Quinzena Metropolitana 2019
- Sismògraf 2019
- Festival Grec 2019
- Deltebre Dansa 2019
- Mes de Danza Sevilla 2019
- Fira Tàrrega 2019
- Festival Sâlmon 2020
- Festival Grec 2020
- Festival Dansàneu 2020
- Dansa València 2021
- Festival Grec 2021
- Festival Dansàneu 2021
- Fira Tàrrega 2021
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada