Rito

OtraDanza
Direcció Asun Noales, Susana Guerrero
Coreografia i interpretació Asun Noales, Sebastián Rowinsky
Instal·lació Susana Guerrero

Mercat de les Flors, 17 de gener de 2019

El misteri

El fil de connexió. Allò que ens (re)lliga als altres, amb els afectes com a argument. Així comença Rito, al bell mig de l’entrada del Mercat de les Flors. En diàleg directe amb la cúpula de Miquel Barceló. Dos cossos, estirats a terra, els d’Asun Noales i Sebastian Rowinski, entrellaçats per un petó: el ritu efímer de l’entrega. Encerclats per la simbologia: la màscara, “persona” segons l’etimologia antiga, desenes d’elles de l’artista Susana Guerrero. No es podria haver trobat un lloc més adient per a aquest joc de miralls: el gran teatre de la vida. En moviment.

Som allò que ballem. Llavis entrecreuats. Argila per tot el cos. Desplaçant-nos units. Saben bé els dos intèrprets de les dificultats del repte, representat pel color vermell que des d’una boca a l’altra els constreny en el gest, limita llibertat. Aquesta n’és la paradoxa: mentre es busquen, es perden en la individualitat per esdevenir un duo que ballen amb la calma dels fets irremeiables: inabastable a la raó, inaudible als altres. Elegant parsimònia d’una acceptada derrota.

Així es perfila aquesta peça sensible, intensa, tranquil·la i evocadora. És una lliçó d’elegància, de saber fer, de dansa amb sentit. Basta un entorn adequat i un esperit amatent per al seu gaudi. No cal saber res més: dos enmig de la immensitat. Allà es produeix el misteri. El del teatre. El de la dansa. El de la vida.

……………....

També es presentava al Mercat aquesta mateix cap de setmana Da Capo. I la temporada passada, al SAT Teatre i en el marc de la Quinzena Metropolitana de la Dansa, vam tenir l’oportunitat de veure Sacra.

Sacra

Otradanza

SAT Teatre, 8 de març de 2018

Quinzena Metropolitana de la Dansa

Geometria vital

Hi ha autors a qui agrada fer-se preguntes molt humanes, profundes, irresolubles; lluny del l'ús fàcil de l'espectacle com a espai d'esbarjo. I fent servir el llenguatge que millor saben conjugar, sense renúncies, amb radicalitat. És el cas d'Asun Noales, que a Sacra s'enfronta a la difícil qüestió de la mort i la transcendència. Una peça del 2004, revisada i modificada amb motiu del desè aniversari de la companyia.

Dos fils travessen l'obra: les edats de la vida i el ritus o memorials sobre el traspàs. En ambdós àmbits, el paper de la comunitat és clau no només per entendre el fet; sinó per a conservar-ne el record. El decés es fa present en la mirada dels altres i no en el propi cos, desconeixedor de la seva sort.

És en aquest sentit que Sacra opera dues aproximacions que permeten la connexió directa amb el públic: el caràcter circular de l'experiència, representat abastament al llarg de la coreografia amb la utilització recurrent de moviments a l'entorn del qual giren en un centre imaginari (sigui el cos, sigui un dels ballarins). Inici i final sense solució de continuïtat, incidint en la idea que és vivint que anem morint.

L'altra element de diàleg té a veure amb la pròpia experiència individual que queda emmirallada en la vivència de l'alteritat. El dolor, per exemple davant la pèrdua d'algú estimat i que genera un sotrac interior, de vegades impossible d'explicar; es converteix en quelcom universal perquè reconeixem en un altre els mateixos signes d'aquell patiment. Diversos són els elements utilitzats per subratllar-ho, però el linòleum reflex i els llums, disposats un cop més en cercle i enfocant la platea, destaquen.

I al capdavant de tot plegat, accentuant aquell silenci de la paraula, incapaç de resoldre el misteri, instrument insuficient de descripció del fenomen, hi ha la dansa: defensada per un elenc mimètic, profundament conscient de la gravetat de la seva tasca; solvents tècnicament i amb una versatilitat marca de la companyia. I és aquí on Otradanza regala alguns dels moments més brillants: són capaços de ballar en sincronia; percudir amb el cos; expressar amb diversitat d'estils; com defensar solos narratius; o desplaçar-se arran de terra o en àmplies extensions dels braços. Amb la solvència i l'eficàcia que sols un grup entregat i en bona comunicació pot oferir.

............

Al número 4 febrer/març de la Revista Godot Barcelona podeu consultar un petit reportatge sobre la peça.

Da Capo

Otra Danza

Coreografía: Asun Noales y Gustavo Ramírez Sansano

Centre Cultural Terrassa, 26 de septiembre del 2015

(Re)inicio

Hay una estética acusada, en el sentido fuerte de la palabra, de búsqueda de la belleza en este trabajo conjunto de Asun Noales y Gustavo Ramírez Sansano. Las suyas son carreras consolidadas, quizás menos conocidas como se debería entre nosotros, y diez años después de una primera colaboración entre ellos han gestado este retablo delicado. Como sugiere su título musical: volver de nuevo a tocar desde el inicio de la composición, como respuesta a los años pasados, conjurando el tiempo, siempre dispuestos a la repetición a la que obliga este arte. Nunca un inicio, está claro: es más bien un volver a empezar, a sabiendas de lo mucho que se ha aprendido en todo este camino.

Planteado como un collage, una sucesión de momentos, imágenes y recuerdos, permanece oculto su significado para el espectador. De hecho da igual: sabemos que dentro de cada fragmento de la coreografía se ha dispuesto una lógica invisible, de la que sólo su proyección en forma de gesto y movimiento implosivo de los bailarines nos llegará. Es un dejar arrastrar desde el escenario un polvo impregnado en el vestuario que se sacuden, bien como acto de arrogancia, como constancia del tiempo, o como esperanza frente a lo nuevo que ha de venir.

Cuenta la historia con la fortuna de un grupo de baile absorto en la cadencia de la pieza, repleto de juegos a dos, con los que hacen acontecer la imagen como sustancia: ahí está la magia de este espectáculo. En lo próximo. En lo cercano a lo espiritual. En el trabajo a ras de suelo, de pequeñas delicadezas bailadas, que la compañía Otra Danza defiende con holgura y al que los compañeros de la beca del proyecto GoDD dan cobertura como si se tratara de un único y cohesionado equipo. Sólo en algunos momentos se pierde esa tensión general, dispersándose un poco el ritmo general.

Y en el centro de “Da Capo”, más allá de esa construcción emocional que los coreógrafos han ideado, hay esa expresividad con la que bailan, esa comunicación a todo cuerpo, esas mil historias con las que se expresa lo verdadero -pero invisible a los ojos- y que conecta directamente con un antiguo, a veces denostado, pero no por ello menos real concepto de lo bello.
..............................................................
P.D. Una vez publicada esta critica, me apuntan que en esta ocasión no hubo participación de los bailarines becados, como decía el programa de mano, sino que todos forman parte de la compañía. En todo caso, ya no tan jóvenes promesas, bailan estupendamente junto a los más veteranos.

DA CAPO from OTRADANZA on Vimeo.