Experiència viscuda

Cadascú carrega la seva particular motxilla i amb ella transitem el present. Fer-ho sense greuges per un temps que podria haver estat diferent, és ben bé que hem aconseguit apropiar-nos-en, fer d’aquell nostre temps la constitució del jo actual. Els artistes, com en les estrenes d’aquest cap de setmana al Mercat de les Flors, poden jugar amb aquell patrimoni: serveix per projectar-s’hi més enllà, per entendre que el futur és ple de moments que han fugit en la memòria.

"D'ençà" de Quim Bigas

Quim Bigas ha presentat “D’ençà”, ballat per Alba Barral, Víctor Pérez Armero, Sanya Malnar, Clara Tena i Pauli Romero. Un espectacle carregat de bellesa, amb un imaginari molt suggerent, preciosos intèrprets i molt madur. Planteja com són els espais on hem habitat -traduït: on han ballat-. Perquè, com expliquen just començar la peça, és de les primeres coses que fem en comunicació amb els altres. Moure’ns imperiosament des de ben petits, com per assegurar que és des del gest on és possible contrastar una vida en relació. I és així que es desenvolupa l’obra: des del moviment que aplega un conjunt, fins a la individuació de tots ells. Les fonts coreogràfiques són diverses, com ho és l’ampli bagatge d’aquest creador i l’instrumental tècnic des del qual els ballarins l’aborden, diu molt de la complexitat amb la qual es basteix una vida. Entren i surten de l’escenari, com per representar els desplaçaments permanents des dels quals es juga. Tan bon punt es fa silenci, com ara la música i els diàlegs imperceptibles envolten tota presència. Queden destacats per un feix de llum, com es difuminen en un espectre. Són així les mil presències que acumulen experiència des de la qual projectar-se en clau de futur. Només una cosa és imprescindible perquè tot plegat no caigui: aquella coincidència, la trobada de mínim dos, l’uníson que ens aplega.

"Waves" de Lautaro Reyes

Lautaro Reyes, per la seva banda, explica a la nova producció “Waves”, que balla en solitari, l’experiència desdoblada de viure entre dos mons: el Xile originari i l’Europa que l’ha vist créixer com a coreògraf i ballarí, des de fa més d’una dècada. Estem davant d’una creació extraordinària, d’un accent aprofundit i delicat. Sobre el fons de les onades, desplaçaments de mar que porten amunt i avall l’aigua. Incansables. Un xoc de realitats, a priori incompatibles, des de les quals es debat la identitat i l’alteritat. Dues mirades divergents que transiten un cos, que s’arracera per defensar-se de l’embat, que es mou des de l’encontre i que es projecta des de l’esperança. Ballar una creació pròpia, com és aquest cas, és un compromís doble que Lautaro defensa amb saviesa. Segurament perquè hi van moltes coses darrere de cada gest: el record, la família, la memòria col·lectiva, l’actualitat, la percepció de tot plegat. Però sobretot el present, que es dibuixa en un contrast de percepcions des del qual demana a l’espectador que construeixi un propi relat de veracitat, que ell només fa que assenyalar des de la fugacitat del present.

Vincdesdevenir

Quim Bigas & Col·lectiu LGTBI+ Terrassa
Festival TNT, 10 d'octubre de 2020

Foto: Marta Garcia Cardellach

Mullar-s’hi

A partir d’un taller que s’ha dut a terme abans del TNT, el Festival de Noves Tendències de Terrassa, Quim Bigas ha acompanyat un grup de joves del col·lectiu LGTBI+ de la ciutat. O diria que s’ha deixat contaminar d’ells, per ser més precís, un cop vist el resultat de l’estrena, en format espectacle. L’estructura suggereix una coneguda tensió, que encara el pensament filosòfic contemporani no ha resolt del tot i que enuncià magistralment Michel Foucault en el seu llibre “Les paraules i les coses:” I és que entre els dos límits del coneixement, el físic i el simbòlic, hi ha el xoc entre les condicions de possibilitat de la veritat. I amb ella el complex entramat de la imatge, les aparences i, al capdavall, la identitat. En especial, la dels cossos.

Quim Bigas insisteix sovint en aquesta qüestió: la de la mirada. Que inclou, és clar, els continguts subjacents i amb els quals anomenem les coses (o situacions). En aquest sentit, acceptar un nou treball amb un “col·lectiu” podria esdevenir una contradicció en l’argumentari del coreògraf i ballarí, si no és que es genera una maniobra de contrastos amb el públic assistent. Una mena de diàleg simple, gens sofisticat, però intens: tu què hi veus en aquests xavals que estan muntant una “rave party” amb la música d’un cotxe enmig d’una plaça?

Posa context a aquesta festa ballada un parell d’intervencions on el protagonisme es distribueix entre la paraula (amb unes sentides històries a cau d’orella) i les coses (amb la construcció d’una mena de tòtem col·lectiu.) Objectes i vivències pertinents i que són importants per a aquest grup de joves amb els quals ha treballat. En un desordre caòtic, a la construcció de no sé sap exactament què; enmig de l’espai públic i amb l’únic objectiu de gaudir de la seva composició. Un acte de generositat i gosadia en tota regla, on es despullen d’intimitat i qüestionen més que no expliciten.

En la segona representació dins del Festival, van ser obsequiats amb un regal de la natura en forma de xàfec de curta durada. Allà van créixer definitivament, en una experiència que ja sabien única i irrepetible i que recordaran per sempre més. Que no és altra que la de mullar-s’hi. Fer-ho des de la llibertat. I ballar-la.

Foto: Marta Garcia Cardellach

La nuit, nos autres

Concepte: Aina Alegre

Interpretació: Cosima Grand, Isabelle Catalan, Gwendal Raymond

Consell artístic i dramatúrgia: Quim Bigas

Disseny de so: Romain Mercier; disseny de llums: Pascal Chassan; escenografia: James Brandily; direcció tècnica: Guillaume Olmeta; assistent de Studio Fictif: Aniol Busquets.

Sala Hiroshima, 15 de març de 2019

Dansa Quinzena Metropolitana

Què va passar aquella nit?

Segona incursió d’Aina Alegre en el concepte de celebració, entesa com a ritu de pas entre diferents estats de l’ànima, individuals o col·lectius. A Le jour de la Bête des de la perspectiva de la cultura d’arrel tradicional. Aquí des de la idea del trencament amb la rutina: la festa nocturna, popular. Amb els excessos que tots coneixem que passen de vegades, en les nits desenfrenades. Obra que permet també una lectura, gràcies a l’escenografia, de denúncia ecològica, vistos els resultats finals de com acaba l’estructura evocadora d’un paradís natural on els tres intèrprets van perfilant els diferents capítols dels seus encontres.

Hi ha un caràcter innocent amb el qual comencen a moure’s per l’espai, des d’una marcada individuació: una constatació de la necessitat de la trobada per esdevenir acte col·lectiu. Semblen talment tres animalons dispersos per aquell entorn idíl·lic, d’equilibri i harmonia perfecta. És un miratge, és clar, d’altra manera seria incomprensible la radicalització en el gest, des d’una posició molt afectada, especialment palpable en Gwendal Raymond. Va capgirant-se aquella dinàmica coreogràfica, on Cosima Grand i Isabelle Catalan prenen una posició dominant de l’escena, amb una llarga llista de recursos físics i el joc amb l’escenografia que és millor no revelar en una crítica com aquesta. I així es transforma tot plegat en una cosa un pèl més perversa i seriosa. Molt atents a l’extraordinària feina d’interpretació dels tres.

La peça perfila intenció i té un parell de clímaxs astuts i sorprenents. Amb una selecció musical molt acurada i la percepció clara que es tracta d’una feina de grup: les llums de Pascal Chassan i el so de Romain Mercier; així com l’assessorament dramatúrgic de Quim Bigas. La presentació a la Sala Hiroshima, coincidint amb la Quinzena de la Dansa 2019, igual ha precipitat un procés des del qual és bàsica l’aportació de cadascun dels elements que en formen part. Alguna escena allargada en excés; un fil des d’on relligar la història una mica dispers; la utilització d’alguns símbols, com per exemple els colors amb els quals es pinten parts del cos, que resulta difícil d’entendre; i alguns detalls més. Res que no es pugui acabar de perfilar amb unes quantes setmanes més de laboratori.

Vam descobrir Aina Alegre, que viu i desenvolupa la seva carrera a París, com una glopada d’aire fresc i no ens està defraudant les expectatives. De fet, arriba a Barcelona amb un model de dansa explicativa o dramatúrgica (per evitar l’expressió dansa-teatre) que és més pròpia del nord que no pas del nostre entorn. I amb una qualitat tècnica i cura del detall que trobem molt sovint en falta en algunes produccions. Interrogant-nos sobre viatges emocionals o sensitius des dels quals no havíem visitat abans la dansa. No recordo exactament que va passar aquella nit, a la festa a l’Hiroshima, però sí l’experiència gaudida.

Hippos

Quim Bigas / Zum-Zum Teatre / Ramon Molins

Fira Tàrrega, 8 de setembre de 2018

Publicat a Recomana.cat

Dansa per a tots

Quim Bigas porta anys treballant al voltant de la idea d’una dansa integradora, no com a resultat només de l’atansament al gran públic sinó com a experiència vital. Aquell plantejament obert que faria vàlida la hipòtesi que el moviment és patrimoni dels individus, sense menystenir ni qüestionar l’especialització des de la qual els professionals l’aborden. Resituar-la com a vivència, element que relliga la comunitat, manifestació de moments especials -un casament, una festa, una trobada festiva-; com d’altres instants de la vida (i la mort): circumstàncies totes elles que amb unes danses o un protocol de gest ballat es viuen col.lectivament. En aquest sentit la cultura popular i tradicional és plena d’exemples.

Hippos és una col.laboració amb el grup Zum-ZumTeatre, especialistes en públic familiar a partir de 4 anys i la intervenció de Ramon Molins, director artístic de la companyia. En això també es constata l’interès del coreògraf per obrir les portes de la dansa al treball conjunt amb altres especialitats. Darrera hi ha una bona colla de gent, coneguts entre el sector, com la Margarida Troguet, sempre inventant oportunitats, sempre acollidora de noves propostes. Sempre tant atenta a les necessitats del sector. No és una suma de dos artistes que es troben i prou. És una multiplicació dels efectes balsàmics que el treball compartit pot afavorir en un sector i país petit com el nostre.

El resultat d’aquesta simbiosi tot just acaba de començar i s’ha presentat a Fira Tàrrega: tres enormes hipopòtams ocupen la plaça del Carme i es posen a ballar desaforadament. Així de simple i amb aquesta grandesa. Fàcil de visualitzar: quilos de presència, uns vestits blaus enormes, de cara simpàtica i aspecte bondadós, que gaudeixen de valent amb moviments descontrolats i gens tècnics (per entendre’ns) però plens de tendresa: coneixió màgica amb la qual es posen el públic a la butxaca, de totes les edats. Això és així perquè cadascú hi trobarà el significat que més li plagui: uns esbojarrats ballant; la llibertat de no posar-se límits; la trascendència d’ocupar l’espai públic; la diversió de fer-ho ballant... per assenyalar només alguns.

De totes les coses que es podrien comentar en una crítica crec que la més important avui té a veure amb el context i la pertinença. Som a Fira Tàrrega, el mercat de les arts de carrer. I la dansa podem dir que ocupa un lloc central en la seva programació. I aquest és un encert que cal agrair a la direcció artística, amb en Jordi Duran al capdavant i que enguany s’acomiada del càrrec.

Hi ha, però, encara un element més: si Hippos no hagués omplert aquest dies de somriures de grans i petits l’espai gratuït de la plaça, ens caldria inventar-ho. Justament perquè la dansa és de tots, com encapçala el titular. Però encara per un motiu més important i que és com es clou l’espectacle:

#SobreviuréSiEmDeixesSer

La dansa. La diversitat. La vida.

Habitacions 13 I 5,89 A

Hotel - Col·lectiu escènic

Sala Hiroshima, 16 de juny de 2018

Hotel Panoràmica

S'ha presentat en societat a la Sala Hiroshima un nou grup de creació: Hotel – Col·lectiu escènic. Tot i que per ser més exactes es tracta d'una trobada de bones amigues (i un amic) entre les quals fàcilment hi reconeixerem algunes de les millors ballarines contemporànies del moment. Han obert un hotel amb vistes a l'interior: en cada habitació es deixaran contaminar per altres artistes, de vegades d'estils radicalment diferents als visitats per elles, amb la idea d'anar creant peces de mitjà format. Darrera cada porta, un món creatiu divers.

El primer cap de setmana d'obertura han posat en marxa les Habitacions 13 I 5,89 A. No ens ha d'estranyar aquesta numeració gens ortodoxa perquè totes dues composicions han comptat amb col·laboracions diametralment oposades. Vistes en una mateixa sessió, semblaria que totes dues compartirien inquietud al voltant de l’estranya condició que ens ha tocat viure als nostres temps.

La direcció de l'Habitació 13 - Taverne és a càrrec de Marie Gyselbrecht. La influència de Peeping Tom, indiscutible: podria generar fins i tot problemes d'autoria. Al capdavall els intèrprets actuals són creadors conjuntament amb el responsable de coreografia. Si la pregunta era si el moviment absurd, trencadís, motor, corprenedor i fosc que aquella companyia representa, podria escaure a les nostres protagonistes, la resposta és òbvia: Laia Durán broda el seu excèntric personatge, per destacar una. I l'aparició de Lorena Nogal, en un altre exemple, és estel·lar. Però qualsevol d'ells, en els rols assignats, estan magnífics. Entre el somni i la realitat; en un espai ofegant, sense solució de continuïtat, una teatralitat de l'ombra: personatges perduts, captius d’allò que un dia van ser. La qüestió que es planteja veient la peça, de totes formes, no té a veure amb el llenguatge coreogràfic sinó amb la pertinença. Cal? Contaminar-se consisteix en adoptar la manera de treballar de l'altre? O en posar-la en relació amb el propi bagatge? No tinc resposta, a priori, però se'm genera el dubte. Haurem de veure en properes ocasions cap a on enfoca el Col·lectiu aquestes connexions.

La segona peça és de Quim Bigas: Habitació 5,89 A - Cap ací. Probablement la més agosarada de les dues perquè el treball d'aquest conjunt de ballarins, i el seu pas per companyies ben diverses, res té a veure amb els plantejaments de l'artista convidat. Una nova mirada a la humanitat, aquest cop en un espai que desborda la sala. Podria ser la plaça del costat de casa: per on hi passa la vida, fugaç com és per definició. Aquí i allà, personatges de la quotidianitat, dibuixant entre tots ells una coreografia de la diversitat. Al centre de tot, una lluita de cans: ignorants completament, en la seva juguesca, de les humanes meravelles de l'entorn. El conjunt dibuixa perfectament una intenció dramatúrgica que la saviesa de Bigas dissemina amb cautela. Els intèrprets juguen intensament, com és el cas de Roberto Gomez i novament Laia Durán, en aquell combat. Se centren en el valor estètic de la composició. Però no aprofundeixen especialment en el seu sentit, em penso. Com si s'haguessin quedat amb la idea, més com una imatge que com un dard mental, que és justament la qualitat essencial del treball del coreògraf convidat. Aquesta capacitat, la de copsar en profunditat el sentit d'allò que es vol treballar, hauria de ser central en properes ocasions per al grup.

Habitació 13 - Taverne
Direcció: Marie Gyselbrecht
Creació i interpretació: Inma Asensio, Laia Duran, Roberto Gómez, Anna Hierro, Èlia López, Lorena Nogal i Marie Gyselbrecht*
*Marie Gyselbrecht substituirà a Inma Asensio degut al seu embaràs
Creació sonora: Raphaëlle Latini
Il·luminació: Guillem Gelabert, Victor Cuenca
Acompanyament dramatúrgic: Jordi Oriol
Mirada externa: Clàudia Brufau, Gabriela Carrizo, Frank Chartier i Riikka Laakso

Habitació 5,89 A - Cap ací
Proposta: Quim Bigas
Interpretació: Laia Duran, Roberto Gómez, Anna Hierro, Èlia López i Lorena Nogal

La llista

Quim Bigas

Interpretació: Quim Bigas, Raquel Tomàs

Pati de l'Antic Hospital, 21 d'abril de 2018

Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Publicat a Recomana.cat 

Animula, vagula, blandula...

La vida com un joc. Com una llista diversa de coses, persones i situacions que configuren una personalitat. Sobretot envoltat d'altres ànimes que, com tu, també cerquen el seu lloc al món. La del ballarí és una d'elles: Quim Bigas. Presentava al Festival Sismògraf 2018 la seva nova producció. Al pati de l'antic hospital. Proposta adaptable a diversos espais, amb els quals duu a terme una investigació prèvia. En el sentit de les històries, amb minúscula. La d'alguns dels qui habiten aquell espai. La d'aquells que fan de l'habitud una forma de vida. Exactament com la teva. 

Li agrada ballar enmig d'aquella diversitat. La relliga. Traça fils de continuïtat. L'experiència de les veritats. Les del cor. Ínfimes i universals alhora. Aquelles que ens fan idèntics davant de l'inapel·lable. -Per què alguna cosa i no més aviat res?- es pregunta tossudament el filòsof. Què ho fa que tu miris? Quin l'argument des del qual ells dansen?

La llista és un dispositiu de descoberta. Directe al més essencial. No pas al cor o l'emoció, com podria semblar. Més aviat és un precís bisturí alliberador. Asseguts en disposicions vàries, al voltant d'un centre inexistent, transita el ballarí mentre s'escolta l'argumentari particular que amb la Raquel Tomàs han elaborat. És la seva llista. La de cadascú. Relats escrits, fixats en la memòria de paper. Alguns es reparteixen durant la funció. Tots queden en el diàleg intern entre qui els rep i l'anònima persona que l'hi ha escrit abans de començar. La relació és llarga: intensa, extensa. Potser exageradament impossible d'assolir en un sol espectacle. Mols detalls. Molts arguments. Un planeta reunit en uns pocs metres d'espai.

I entre totes aquestes persones, les que reciten, les llegides i les que escolten, es balla: és la coreografia de l'existència. Petita ànima, ànima tendra i flotant... Per què només el Quim? S'evoca la pista de ball però només un es mou entre nosaltres. Com si es tractés d'un ritus del sacrifici. Com per significar la delicada línia que separa l'ànima del cos. Com per recordar l'autèntic sentit de la vida: un joc.

Animula, vagula, blandula
Hospes comesque corporis
Quae nunc abibis in loca
Pallidula, rigida, nudula,
Nec, ut soles, dabis iocos...

(Publius Aelius Traianus Hadrianus, 76-138 dC)

Petita ànima, ànima tendra i flotant,
companya del meu cos, que fou el meu hoste,
ets a punt de davallar als llocs pàl·lids,
gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d’abans.

(Traducció de Jaume Creus, 1983)

Foto: Martí Albesa

El Sismògraf del futur: un terratrèmol d’escala majúscula!

Article publicat a Núvol

Han estat 3 dies, 27 espectacles en la secció oficial, uns 18000 espectadors i 150 programadors. El Sismògraf ha superat amb nota molt alta les dades en el seu primer any com a mercat estratègic. Aquests dies, l’equip dirigit per Tena Busquets començarà a preparar la propera edició. La dansa té per fi un espai propi entre els festivals i fires del país. Ens toca a tots reivindicar aquest llegat i fer la llista de desitjos de cara a properes edicions.

LaSala © Diego Hernández

El Sismògraf del futur, festival de dansa a Olot

El blog Escena de la Memòria i el digital de cultura Núvol van ser els únics mitjans d’abast nacional present en l’edició anterior. Llavors encara era un petit encontre per a programadors, públic i companyies. Una situació ben diferent a la d’enguany, amb un bon grapat d’acreditacions de premsa i una substancial cobertura. La cosa tampoc no seria gaire més que una dada afegida al balanç del Sismògraf 2015. La gran qüestió rau en la capacitat de tots plegats per posar en valor l’oportunitat que s’obre amb el nou format del Festival. Hem d’assenyalar els seus encerts. I també què esperem en un futur d’aquest certamen. Artistes i espectadors, programadors i públics, crítics i periodistes formem part d’una mateixa constel·lació que cal reivindicar i convidar a dialogar.

El format sorpresa

Caravana de tràilers del col·lectiu G.R.U.A (Grup de Recerca d’Universos Artístics) ha estat una gran oportunitat. Amb vuit companyies seleccionades en una convocatòria oberta unes setmanes abans, cadascuna presentava en un màxim de cinc minuts el seu espectacle, per sotmetre’s finalment a la votació del públic per escollir qui entrarà en programació de la propera temporada a Olot. És una idea que implica a tots els agents relacionats amb el mercat. I crea un nou producte artístic, no només en la forma, sinó perquè obliga als artistes a generar discurs, però fent allò que millor saben: actuar. També permet als programadors detectar en viu les obres que més sedueixen, les més votades, les presentacions que més sedueixen al públic, etc. En aquesta edició va guanyar Quim Bigas. Però la importància d’aquesta proposta en el Sismògraf 2015 es visualitza amb algunes dades més: s’han concretat 2 actuacions, 7 primeres cites i 1 residència tècnica, tal i com s’informa en el web del col·lectiu organitzador. Quan parlem de mercat de dansa, ens estem referint a coses tan tangibles com això.

L’espai referencial

L'Itinerari de dansa al Parc Nou és una estrella dins de la programació del Sismògraf i una tradició a potenciar encara més: amb gran assistència de públic, es beneficia a partir d’ara de l’aliança amb la Red ACieloAbierto: 12 festivals i 7 companyies en circuit. D’aquesta unió han arribat al Sismògraf dues propostes d’alta qualitat artística i interpretativa:

La companyia LaSala presentava la versió de carrer de la seva nova peça Lauesku. En el context imaginari d’una pista de pilota basca, Judith Argomaniz, Jaiotz Osa i Itxa Sai despleguen un rítmic i coordinat dibuix que té molt a veure amb una particular manera d’entendre un joc: en la seva vessant competitiva perquè és una lluita entre iguals, mesura per mesura. En l’aspecte d’identificació, perquè és una demostració del valor cultural d’aquella pràctica. I finalment en el seu disseny i execució, la peça d’aquests brillants artistes presta una atenció majúscula pel detall i el desenvolupament de grup. El vestuari i la música de la proposta emfatitzen encara més un esperit de grandesa, en la petitesa i exactitud del propi ball. No busquen una coreografia del joc de pilota basca, sinó una celebració d’aquesta tradició. I efectivament que ho aconsegueixen. Amb excel·lència.

Per la seva banda, Physical Momentum Project presentava Postskriptum. Peça de la tetralogia creada i dirigida per Francisco Córdova Azuela sintetitza en aquesta versió de carrer el llenguatge decidit i intens de la companyia. Com en altres ocasions, aquí amb absolut encert, el treball de compromís físic de la companyia es tradueix en un constant vaivé de forces enfrontades entre ambdós ballarins, i que deriva en una tendresa en l’imaginari de les relacions que s’hi estableixen. Tot remet a una construcció ideal d’allò que de bo (i no tan encertat) defineix la humanitat. Un exemple de pulcritud i coordinació, executada amb passió i energia.

I els desitjos per a la nova edició

Acaba el Sismògraf 2015. Els afeccionats fem el compte enrere a l’espera de la nova edició. El balanç és senzillament incontestable: encertada programació, perfecta organització, diversitat i estima, molta estima per la dansa. Volem una edició mínim com aquesta, amb un component nou que ja s’ha anunciat en el tancament: una possible línia de treball que faci propostes on conflueixin dansa i benestar, salut i treball comunitari. Les expectatives són molt altes després d’aquesta primera edició com a mercat estratègic (la setena de la història del Sismògraf). A la meva particular llista dels desitjos per a l’any vinent hi incorporo una major presència d’artistes emergents i també una línia de programació que aposti per productes trencadors i multidisciplinaris. Si la celebració del Sismògraf és un somni per si sol, amb un major accent en aquests dos aspectes podríem estar parlant d’un terratrèmol d’escala majúscula!