Vincdesdevenir

Quim Bigas & Col·lectiu LGTBI+ Terrassa
Festival TNT, 10 d'octubre de 2020

Foto: Marta Garcia Cardellach

Mullar-s’hi

A partir d’un taller que s’ha dut a terme abans del TNT, el Festival de Noves Tendències de Terrassa, Quim Bigas ha acompanyat un grup de joves del col·lectiu LGTBI+ de la ciutat. O diria que s’ha deixat contaminar d’ells, per ser més precís, un cop vist el resultat de l’estrena, en format espectacle. L’estructura suggereix una coneguda tensió, que encara el pensament filosòfic contemporani no ha resolt del tot i que enuncià magistralment Michel Foucault en el seu llibre “Les paraules i les coses:” I és que entre els dos límits del coneixement, el físic i el simbòlic, hi ha el xoc entre les condicions de possibilitat de la veritat. I amb ella el complex entramat de la imatge, les aparences i, al capdavall, la identitat. En especial, la dels cossos.

Quim Bigas insisteix sovint en aquesta qüestió: la de la mirada. Que inclou, és clar, els continguts subjacents i amb els quals anomenem les coses (o situacions). En aquest sentit, acceptar un nou treball amb un “col·lectiu” podria esdevenir una contradicció en l’argumentari del coreògraf i ballarí, si no és que es genera una maniobra de contrastos amb el públic assistent. Una mena de diàleg simple, gens sofisticat, però intens: tu què hi veus en aquests xavals que estan muntant una “rave party” amb la música d’un cotxe enmig d’una plaça?

Posa context a aquesta festa ballada un parell d’intervencions on el protagonisme es distribueix entre la paraula (amb unes sentides històries a cau d’orella) i les coses (amb la construcció d’una mena de tòtem col·lectiu.) Objectes i vivències pertinents i que són importants per a aquest grup de joves amb els quals ha treballat. En un desordre caòtic, a la construcció de no sé sap exactament què; enmig de l’espai públic i amb l’únic objectiu de gaudir de la seva composició. Un acte de generositat i gosadia en tota regla, on es despullen d’intimitat i qüestionen més que no expliciten.

En la segona representació dins del Festival, van ser obsequiats amb un regal de la natura en forma de xàfec de curta durada. Allà van créixer definitivament, en una experiència que ja sabien única i irrepetible i que recordaran per sempre més. Que no és altra que la de mullar-s’hi. Fer-ho des de la llibertat. I ballar-la.

Foto: Marta Garcia Cardellach