Valoració Grec 2017 al programa de ràdio Tast Cultural

Aüc. El so de les esquerdes

Les Impuxibles / Carla Rovira
La Seca – Espai Brossa, 7 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

© Alfred Mauve

De totes les maneres possibles

Sensibles al món que les envolta, la companyia Les Impuxibles malda per fer visibles qüestions per resoldre. A Limbo va ser la mirada que tenim respecte la transsexualitat. Aquí sobre la violència masclista: la més urgent i indigna plaga dels nostres dies. Cal parlar-ne, les vegades que sigui necessari, perquè no quedi reclosa per por al sí de les relacions tòxiques; i educar les noves generacions per tal que quedin alliberades de la xacra. Després, la forma com cadascú vulgui fer-ho, dependrà dels seus recursos i intencions.

S'han aliat amb Carla Rovira, de qui vam veure la temporada passada una meravellosa reflexió de com els infants viuen, s'informen o pateixen les mil violències que els envolten: Most of all, you’ve got to hide from the chicks. I en el temps, als escenaris barcelonins, just el mes d'abril, es va presentar la imprescindible i colpidora Five Easy Pieces de Milo Rau, recreació del violador i assassí belga de nens als anys 90. Tres exemples ben diversos d'afrontar l'assumpte.

I la conclusió (provisional) on podríem arribar és que no hi ha cap sistema millor de tractar tot plegat, que fent-ho. 

Les Impuxibles estiren fort a Aüc del relat subjectiu, la dansa enunciativa, i la música evocativa. És el seu mètode. Ho fan tan decididament, que pot xocar que es barregi en un mateix espectacle una violació i un abús infantil. S'expressen amb tanta claredat, que avisen l'espectador de la duresa del propi plantejament. Hi posen veritat, com a resposta: un crit de denúncia que ressona a l'ànima de la sala.

Ofereixen alguns moments excepcionals. Les notes dissonants de Clara Peya al piano en el tema central de l'obra i la seva explicació, que reafirmen la magnitud d'aquesta compositora. El solo de la ballarina Olga Lledó amb un fil de llana, que duu més lluny que en altres ocasions la dansa somàtica que coreografia Ariadna Peya. I el magnífic monòleg, potser amb un excés d'interrupcions contextualitzadores, de l'actriu Júlia Barceló i que, segons explica, és responsabilitat de la mà sempre incisiva de Carla Rovira.

En un moment determinat parlen del llibre Instrumental de James Rhodes. Víctima d'abusos de nen, anuncia a les primeres planes que no donarà detalls d'aquell malson. Però es respiren a les 288 pàgines. Sense ni un mot macabre. Justament perquè l'intolerable és que passin coses així a la nostra societat. Parlar-ne, cadascú a la seva manera, és l'única opció vàlida.

© Alfred Mauve

Limbo

Companyia l'Era de les Impuxibles

Teatre Gaudí, estrena 5 de febrer de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana.cat

El conte és ben senzill: vostè neix amb un cos que no entén, que fins i tot rebutja. No és que li importi quina alçada té, si els malucs o la panxa. Senzillament no és el seu. I el mirall l'hi recorda cada dia: infatigable, tangible. S'imposa un canvi. Limbo és el registre musical, dansat i textual d'aquest trànsit. Probablement la proposta escènica més rodona de la companyia l'Era de les Impuxibles, al Teatre Gaudí fins l'1 de març.

La transfòbia del bisturí

Plantejada com un monòleg interior, amb una intel·ligent interpretació de Mariona Castillo; els apunts ballats de Ariadna Peya i Tatiana Monells; i el piano en directe de Clara Peya és una visita obligada per a àvids esperits curiosos, musical lovers, amants de la dansa i cercadors d'històries contemporànies. La dramatúrgia corre a càrrec de Marc Rosich, que ha regalat a la companyia l'encaix definitiu que necessitava en una obra pluridisciplinària com les que solen presentar. Perquè definitivament les diverses interpretacions no sumen, sinó que engloben un únic discurs, sense perdre força cap de les seves parts. Brilla especialment la composició musical; però coreografia, text i plantejament escènic mai queden en un segon pla, a excepció del recurs audiovisual com a veu interior, que de vegades es fa difícil de seguir.

Albert (abans Berta) és a punt de sotmetre's a una mastectomia. És el primer pas en la seva transfiguració. Sotmetre-se, subjugar-se, plegar-se, supeditar-se. Heus aquí la clau fonamental de l'obra. És el bisturí en què confia els canvis, corol·lari d'una violència més subtil: la simbòlica. La imposició dicotòmica de la normalitat: mascle o femella. Aquest és l'autèntic camp de batalla. I en aquest punt, Berta (després Albert) confirma l'única veritat que el cos sap dir. Entre el discurs i l'acció: la indecisió.

Limbo també és aquella mutació de gestos, disciplines i plantejaments artístics. Pedra de toc de la companyia L'Era de les Impuxibles: el piano, la veu, el ball o el text conjuguen codis diversos. I ho fan sabedores de les imperfeccions pròpies, les particularitats de cadascuna, com apassionadament. No es troba segurament una melodia que s'enganxi al cap, o una frase que canviï la vida, com tampoc un gest dansat inaudit, o una cadència definitiva. Tot plegat és una altra cosa encara més difícil: és una manera de veure el món, gens idíl·lica -és cert- i per a la qual se'ns reclama un decidit esforç transformador d'acceptació i respecte.

Mrs. Death: un diàleg amb Espriu

Versus Teatre
Companyia l'Era de les Impuxibles
29 de novembre de 2013

De tots els múltiples homenatges que s’han fet, Mrs. Death: un diàleg amb Espriu és una invitació diferent. La companyia L’Era de les Impuxibles canta, balla i recita en el Versus Teatre, en cartell fins el 8 de desembre. Potser perquè la dansa és la poesia del cos; com el poema és el moviment de la paraula.

Balla el poeta en la memòria

Llegeix la crítica sencera a Núvol, el digital de cultura

Foto FatCuts