Presentació del retaule de sant Martí d'Escalarre

Coreografia i moviment: Aleix Martínez

Cor Cererols. Amb Albert Velasco, historiador de l'art.

Església de sant Martí d'Escalarre, Festival Dansàneu

30 de juliol de 2025

©Dansàneu/Rut Solé

Espiritualitat

Dansàneu és el festival de les propostes exquisides: una realitat paral·lela que només és possible aquí, entre patrimoni, magnífics músics, ballarins estratosfèrics i una programació amb mirada llarga. En l’equador del Festival, una celebració: la recuperació d’un fragment del retaule de sant Martí d’Escalarre, present a l’Església original gràcies al trasllat puntual que, per un dia, s’ha fet des de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Quatre elements confluïen alhora: la intervenció del Cor Cererols, amb una selecció de diverses peces musicals, algunes d’elles de l’època en què fou pintat el retaule. L’amena explicació de l’historiador de l’art Albert Velasco, apassionat de la qüestió i bon comunicador; i el mateix fragment del retaule gòtic (segle XV) exposat durant tot el dia a l’església d’on prové. Tots tres van tenir el seu espai abans de començar la funció. Un context, unes explicacions, que facilitaven la lectura del que estava a punt de veure’s.

La dansa d’Aleix Martínez va quedar, al tercer passi del dia, sense paraula prèvia. Inicialment, semblaria estrany, si coneixem la fortalesa des de la qual aquest Festival acompanya els nostres ballarins i coreògrafs. De fet, només un breu comentari del director del Cor en el sentit que comptaven amb un ballarí que els acompanyava. Una anècdota més interessant del que pot semblar: la més contemporània de les arts quedava sense veu prèvia. Evidenciant així la gran fissura que representa la dansa en l’imaginari col·lectiu: un espai d’expressió que té sentit (la intencionalitat des de la qual es crea); però sense significat reconeixible a simple vista (allò que interpreta el públic).

El barceloní, ballarí principal al Ballet d’Hamburg, premi al prestigiós concurs de Lausana el 2028, i en recents concursos coreogràfics, tasca en la qual està destacant cada cop més, com es va demostrar en l’edició anterior de Dansàneu on va presentar la seva proposta amb l’IT Dansa, Biterna, va omplir aquell “oblit” que s’havia provocat sense cap intencionalitat, amb abstracció definida. Des del primer moment de la seva actuació, amb una expressivitat amb les mans que reforçaven la idea d’extracció d’una part del tot. Just el que va passar amb el retaule, escampat ara mateix arreu del món.

Aleix és un compositor de gest greu, perquè així comunica millor la fugacitat. De totes les arts expressades en aquesta vetllada, justament l’única que no disposa d’un sistema de notació universal és la dansa. La pintura, per malament que ho fem (i en el tema de la conservació del patrimoni, encara hem d’avançar moltes lliçons) roman. Com podem revisitar el Llibre Vermell de Montserrat, del qual es van interpretar els dos primers temes. O fer una bona lectura d’un historiador que ens acompanyi en la interpretació artística. Però: què passa amb el gest immaterial? El traç instantani d’un cos que fluctua en l’escenari?

A aquest esperit, alguns n’han anomenat l’ànima. L’element que completa definitivament el simbolisme d’un retaule fet de manifestacions diverses, però complementàries.

I la d’Aleix Martínez fluctuava entre el dolor i l’estranyesa. Transmetia un impuls de fortalesa, d’igual manera que computava en l’àmbit de la vulnerabilitat. Dialogava amb els músics, a través d’accents corporals, sobtades incorporacions, o dibuixos sobre el terra d’una gran creu, símbol del cristianisme. De la mateixa manera que manifestava, a través d’escenes idealitzades del sant a qui anava dedicat el retaule original, què és el cos de la contradicció, de la transformació vital. Així s’expressa quan balla, des d’una complexitat física que només un artista de la seva talla pot transmetre: espiritualitat silent.

Crònica final de Dansàneu 2024 al web de la Revista Susy-Q

Foto: Rut Solé

Bailan las brujas

Se clausuró la 33.ª edición del Festival Dansàneu, en diversas pequeñas localidades del valle leridano, con gran éxito de público y la presencia de Sol Picó, Mal Pelo y Montse Colomé, entre otros. Culturas del Pirineo que ponen el foco en la danza. Allí estuvimos.

Se recordó, en esta ocasión, la historia del sexto centenario de la publicación del primer libro más antiguo de Europa contra la brujería (“Privilegis i Ordinacions de les Valls d’Àneu”, 1424). Todos los espíritus de la danza convocados para redimir la injusticia, mayoritariamente ejercida contra mujeres, a la que el espectáculo inaugural bailado por la joven compañía de IT Dansa y con una coreografía enérgica y resolutiva de Aleix Martínez, incorporó una mirada más amplia para reflexionar también sobre la persecución de otros colectivos. De hecho, el Festival arrancó unos días antes, para ir abriendo boca, de la mano del espectáculo “Supermedium” de Núria Guiu & Ingri Fiksdal. La presencia de coreógrafas y bailarinas fue, como correspondía, mayoritaria. Y sirvió de homenaje a su tenacidad y dedicación a este arte. Fue el caso de la pieza “Celebration” de Montse Colomé, que lleva presentando felizmente desde hace un par de años y en la que invita a la participación del público.

Uno de los ejes de interés del Festival es la conexión entre la danza tradicional y la contemporánea. Interesantes propuestas se pudieron ver: la primera fue “Rel i Grapa” de Víctor Pérez Armero y su hermano percusionista Raúl. Sirvió para reflexionar sobre esas conexiones, desde un plano más emocional y de comunicación humana. Luego llegó la valenciana Inka Romaní y su “Fandango Reloaded” con un heterogéneo grupo que unió trap, hip-hop y jotas. Todo con la intención de cuestionarse cómo sería posible que los más jóvenes lleven a la calle fandangos y patrimonio musical. Por fin, la investigadora y creadora artística Lara Brown hizo las delicias del numeroso público concentrado en una de las plazas de Esterri d’Àneu: defendió su propuesta desde el entusiasmo, superó con oficio algunos problemas técnicos, y sirvió para ejemplificar la importancia de la transmisión oral de los bailes y danzas populares, como por ejemplo hizo una vez concluido el espectáculo con el “ball de l’esquerrana”, propio del municipio y que se ejecuta en parejas.

Bailan los artistas

Sin duda, uno de los momentos excelentes de la edición 2024 fue la presentación de “La nit” (“La Noche”) de Mal Pelo y el trío de música Fortuny. Composiciones de Arnold Schönberg, Ernest Bloch y el reputado autor actual Joan Magrané sirvieron como contexto ideal para la introspección y el espíritu de conmoción a los que María Muñoz y Pep Ramis llevan su unión en el movimiento. Capaces como fueron de crear un clima austero, pero impactante vínculo trascendente en el interior de la Iglesia de Santa Maria d’Àneu en Escalarre (la Guingueta d’Àneu).

Y el de clausura fue, probablemente, el mejor de los espectáculos al lograr conjugar el recuerdo por las mujeres asesinadas acusadas de brujería y un canto a la libertad de las artistas a través del cual expresar los deseos más íntimos. Se trata de “Les filles de Lilit” (“Las hijas de Lilit”). Cuatro solos para hablar de otros tantos momentos extraídos de la literatura y la historia, en este orden: Anna Hierro representa Medea y la descarga de su frustración sobre los hijos. Con su movimiento entrecortado, gestos en ruptura, y una elegancia casi clásica a la que nos tiene acostumbrados la bailarina, destacó por abrirse paso en medio de una música jazz, tenazmente interpretada por la Barcelona Art Orchestra, con un ritmo y unos decibelios quizás algo de más, hasta el punto que enmascaraba un poco el sentido de las intérpretes. 

Muy destacadamente pasó en la segunda parte de Raquel Gualtero, que requería centrarse muy bien en su personaje: Lilit, la primera mujer, anterior a Eva, según la mitología, causante de todos los desvaríos hacia el hombre, posición desde la cual se la ha juzgado. Raquel despliega una intencionada coreografía de la pasión fatal, de la tentación y la venganza, con la que acentúa, casi hasta llevar al paroxismo esa antigua mirada, con un gesto expansivo, delicado en el detalle y extraordinaria presencia escénica. 

Fue Sònia Gómez la encargada de rememorar, en tercer lugar, la locura persecutoria de la Iglesia contra las mujeres libres, con una divertida ruptura estética y libertad expresiva que gusta tanto de ella. Para acabar con un contrapunto de esperanza que Carlota Gurt, la responsable de esta dramaturgia particular basada en el encargo de buscar textos sobre los que sostener la idea de esas coreografías, quiso para el espectáculo: Virginia Woolf y su “Orlando”. Los cuatrocientos años de existencia de un hombre que cambia de sexo. Interpretado por Sol Picó, apareció limitada por un vestuario que casi le impedía el movimiento, hasta ir liberándose poco a poco y quedar desnuda de torso. Más allá de su fuerza y determinación, Sol impregnó de profundo respeto su coreografía por todas las mujeres injustamente maltratadas a lo largo de la historia. Un espectáculo que merece ser revisitado, la primera ocasión será en Barcelona en diciembre.

Así bailaron las brujas a las que invocaban las artistas desde las plazas y recintos del Vall d’Àneu. Diez días de movimiento sin cortapisas, en un festival cuidado hasta el mínimo detalle y programado con inteligencia.

Biterna

Coreografia: Aleix Martínez

IT Dansa

Direcció Catherine Alard

Composició musical: Arnau Obiols

Cor Jove Nacional de Catalunya

Direcció: Mireia

Esterri d’Àneu, 27 de juliol de 2024
Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Una consagració redimida

Esplèndida inauguració de la 33a edició de Dansàneu, el Festival de les Cultures del Pirineu. Un exemple perfecte de la suma de llenguatges que tant agrada a la seva directora artística: Rut Martínez Ribot. La dansa, origen emocional d’aquest certamen; la cultura popular i tradicional, aspecte que comparteix amb Fira Mediterrània de Manresa i l’Obrador d’Arrel; la música, sempre en connexió amb la creació catalana; i la memòria històrica i el patrimoni, en aquesta edició centrats en el sisè centenari de la llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, recollida al llibre de Privilegis i Ordinacions de les Valls d’Àneu.

Al poliesportiu d’Esterri d’Àneu, espai prou adequat tècnicament per als artistes, però amb un confort tèrmic molt complicat en plena canícula, els divuit ballarins de la companyia IT Dansa, capitanejats per Catherine Allard amb la mateixa consciència educativa i incidència en l’aprenentatge de sempre, van presentar una coreografia elaborada expressament per a l’ocasió per Aleix Martínez. Creador fortament vinculat amb el Maresme que ha fet fins ara carrera internacional com a ballarí, i que hem descobert per aquí en comptades ocasions recents, proposa una lectura dramàticament expressiva, visualment impactant i molt energètica de la violència exercida contra les dones, com de tantes altres que encara es produeixen avui dia: per orientació sexual i de gènere, color de la pell, posicionament ètic, etc.

En un cert sentit, la coreografia recorda en alguns aspectes a la mítica “Consagració de la primavera”, però redimida. Elements de la natura, estris del camp, animals mitològics i rituals es barregen amb la solemne i incident música, perfectament assemblada en el conjunt, fins al punt que ballarins i cantants formen un sol cor ballat. Són tots plegats un instrument de transmissió, sobretot d’un crit que unànimement se sentia en comunió amb el nombrós públic: la necessitat d’alliberar un dolor acumulat, històric, de desordre i falsedat, que faria bé l’església d’abordar amb profunditat en lloc d’amagar el cap, com hem vist de nou que han fet recentment a propòsit dels casos de violència contra els infants.

Aleix Martínez relliga tots aquells crits, els convoca a plaça i els crema simbòlicament. Per fer-ho, requereix totes les combinacions possibles: en algunes ocasions amb tot l’elenc, en altres amb actuacions de solistes o en grups de tres o quatre ballarins. Amb algunes imatges que quedaran a la memòria com, per exemple, la de les forques amb les quals assetgen els nois a la ballarina danesa Laerke Lund Thestrup. L'obra és una feina coral, aclarim, això forma part de l’essència de l’IT Dansa, però també hi ha petits moments solistes, com també el protagonitzat per la taiwanesa Fengti Yang. Tot plegat, mentre el Cor Jove acompleix amb solemnitat i rigor el seu paper.

El més necessari per a una peça així, hi és: l’entrega. Es percep que estan entusiasmats, completament rendits a les idees del coreògraf. És una sort que tinguem escampats pel món extraordinaris creadors, que cal continuar recuperant i convidar a fer creacions expressament pensades per a l’IT Dansa.

Pel que fa al sentit de l’obra, res no farà que puguem tornar enrere i salvar innocents de la injustícia, però els podem convocar per fer-los un sentit homenatge. I per a aquest ritual sempre necessitarem artistes, que no són altra cosa que els nostres moderns sacerdots.