Presentació del retaule de sant Martí d'Escalarre

Coreografia i moviment: Aleix Martínez

Cor Cererols. Amb Albert Velasco, historiador de l'art.

Església de sant Martí d'Escalarre, Festival Dansàneu

30 de juliol de 2025

©Dansàneu/Rut Solé

Espiritualitat

Dansàneu és el festival de les propostes exquisides: una realitat paral·lela que només és possible aquí, entre patrimoni, magnífics músics, ballarins estratosfèrics i una programació amb mirada llarga. En l’equador del Festival, una celebració: la recuperació d’un fragment del retaule de sant Martí d’Escalarre, present a l’Església original gràcies al trasllat puntual que, per un dia, s’ha fet des de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Quatre elements confluïen alhora: la intervenció del Cor Cererols, amb una selecció de diverses peces musicals, algunes d’elles de l’època en què fou pintat el retaule. L’amena explicació de l’historiador de l’art Albert Velasco, apassionat de la qüestió i bon comunicador; i el mateix fragment del retaule gòtic (segle XV) exposat durant tot el dia a l’església d’on prové. Tots tres van tenir el seu espai abans de començar la funció. Un context, unes explicacions, que facilitaven la lectura del que estava a punt de veure’s.

La dansa d’Aleix Martínez va quedar, al tercer passi del dia, sense paraula prèvia. Inicialment, semblaria estrany, si coneixem la fortalesa des de la qual aquest Festival acompanya els nostres ballarins i coreògrafs. De fet, només un breu comentari del director del Cor en el sentit que comptaven amb un ballarí que els acompanyava. Una anècdota més interessant del que pot semblar: la més contemporània de les arts quedava sense veu prèvia. Evidenciant així la gran fissura que representa la dansa en l’imaginari col·lectiu: un espai d’expressió que té sentit (la intencionalitat des de la qual es crea); però sense significat reconeixible a simple vista (allò que interpreta el públic).

El barceloní, ballarí principal al Ballet d’Hamburg, premi al prestigiós concurs de Lausana el 2028, i en recents concursos coreogràfics, tasca en la qual està destacant cada cop més, com es va demostrar en l’edició anterior de Dansàneu on va presentar la seva proposta amb l’IT Dansa, Biterna, va omplir aquell “oblit” que s’havia provocat sense cap intencionalitat, amb abstracció intencionada. Des del primer moment de la seva actuació, amb una expressivitat amb les mans que reforçaven la idea d’extracció d’una part del tot. Just el que va passar amb el retaule, escampat ara mateix arreu del món.

Aleix és un compositor de gest greu, perquè així comunica millor la fugacitat. De totes les arts expressades en aquesta vetllada, justament l’única que no disposa d’un sistema de notació universal és la dansa. La pintura, per malament que ho fem (i en el tema de la conservació del patrimoni, encara hem d’avançar moltes lliçons) roman. Com podem revisitar el Llibre Vermell de Montserrat, del qual es van interpretar els dos primers temes. O fer una bona lectura d’un historiador que ens acompanyi en la interpretació artística. Però: què passa amb el gest immaterial? El traç instantani d’un cos que fluctua en l’escenari?

A aquest esperit, alguns n’han anomenat l’ànima. L’element que completa definitivament el simbolisme d’un retaule fet de manifestacions diverses, però complementàries.

I la d’Aleix Martínez fluctuava entre el dolor i l’estranyesa. Transmetia un impuls de fortalesa, d’igual manera que computava en l’àmbit de la vulnerabilitat. Dialogava amb els músics, a través d’accents corporals, sobtades incorporacions, o dibuixos sobre el terra d’una gran creu, símbol del cristianisme. De la mateixa manera que manifestava, a través d’escenes idealitzades del sant a qui anava dedicat el retaule original, què és el cos de la contradicció, de la transformació vital. Així s’expressa quan balla, des d’una complexitat física que només un artista de la seva talla pot transmetre: espiritualitat silent.