Antic Teatre, 17 de juliol de 2025
Festival Grec de Barcelona
Foto: Gergely László Ofner
Al marge de tot
Hi ha històries que es desenvolupen gràcies a un context. Igual no serien res sense un espai habitable, on desenvolupar la passió. De fet, podria ser que a ulls dels altres no fossin gairebé res, o més aviat tan poca cosa que passessin desapercebudes. Són les grans històries compartides. I una d’elles s’ha fet cos dansat al Teatre Antic, en el marc del Grec Festival, de la mà de Luqui Lagomarsino & Guillem Jiménez.
Expliquen que mai havien treballat junts. És la màgia dels desconeguts que sincronitzen des de la confiança. Són realment dos que comparteixen el dúplex en què han convertit la sala. Ens conviden a fer de voyeurs, entrant per la porta del darrere, en lloc d’ocupar les cadires del teatre a la manera tradicional. Ells hi són fa estona, Luqui es mou nerviós, compromès per la gravetat del moment: “tenim visita”, mentre que Guillem sembla distret en les seves coses.
Sense solució de continuïtat comença una llarga introducció, sense música. És la primera ocasió per descobrir que, tot i tenir llenguatges diferents, són complementaris. Perquè es desenvolupen des del mateix posicionament: ballen, de la mateixa manera que es relacionen amb els objectes, la casa o les persones, perquè és matèria vital. I ho fan amb un desplegament tal, que es fa impossible treure l’ull de cadascun dels gestos, de cada instant. És dansa de la concentració.
La peça és abstracta. Difuminada. Ara et convida a pensar en aquella connexió vital, en l’espai que els acull; com després perceps la fredor de dos cossos que són a tocar, pròxims, amb una manera d’expressar-se i de comunicar la complexitat des de la dispersió coreogràfica. I, malgrat tot, sense voler mai sincronitzar instrumental. Semblen convençuts que és la individuació la base d’aquest duet, on a penes per uns segons es toquen les mans, en un acompanyament, en una preocupació legítima per un moment d’ensopegada el dia de l’estrena. La connexió és indiscutible i la manera d’integrar el moment, de qualitat.
Ballen al marge de tot, abstrets, com si davant no hi hagués ningú que els observa, que perfila, ressegueix cada centímetre dels seus cossos. Resulta increïble com entres i surts de cada personatge, com t’arrossega la seva indeterminació, com es mouen amb un valor tècnic del tot destacable.
Som els veïns que observem des de la finestra els nous inquilins del dúplex.
Llarga vida al talent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada