Mol·leculari

Lipi Hernández

Ballarins: Álvaro Esteban, Dario Barreto, Janet Novás, Laila Tafur, Juan Carlos Lérida, Manuel Rodríguez, Raquel Klein
Plaça de Braus d'Olot, 20 d'abril de 2018
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Publicat a Recomana.cat 

El treball de grup

És un fet inqüestionable que tota una generació de ballarines i ballarins marcaran una etapa en la dansa a Catalunya i que l’epicentre d’aquest boom cal situar-lo en l’Institut del Teatre. Són joves i estan decididament impulsats per molta gent d’aquell centre a qui caldrà reconèixer en el seu moment l’esforç i la dedicació. Una d’elles és Lipi Hernández: ballarina, docent i responsable d’un mètode que porta per nom DATA. En el rerefons de la proposta una idea del treball en grup, de la col·lectivitat, com a instrument que engrandeix, multiplica els esforços individuals en l’acte ballat.

Ajuntar en un mateix espai aquests dos universos, el conceptual de la unió entre cossos, i alguns dels excel·lents intèrprets que han format nòmina en un moment o altre dels estudis, de la docència de l’Institut, o senzillament en contacte puntual amb aquell centre dona com a resultat una construcció encara més profunda que no pas aquella que se’n derivaria de la lògica coreogràfica i de repetició.

Perquè aquella conjunció genera una nova unitat: una composició que es llegeix des de l’experiència dels 50’ minuts de durada d’aquest espectacle, interpretat amb diferents professionals segons la disponibilitat d’agendes: de moment s’ha vist en dues ocasions, una a la Quinzena de la Dansa Metropolitana de Barcelona i l’altra al Festival Sismògraf i el llistat ha anat canviant.

També en això, efectivament, Mol·leculari demostra la profunditat del punt de partença: perquè és la participació (prendre part, no pas ser una part) en què se sosté. I no pas per deixar de remarcar amb aquest exercici l’alta qualitat de cadascú dels seus integrants. Tot el contrari: la profunda expressivitat d’Álvaro Esteban; el dinamisme de Dario Barreto; la intospecció de Janet Novás; l’elegància gestual de Laila Tafull; la solvència interpretativa de Juan Carlos Lérida; la tensió de Manuel Rodriguez; l’explositivitat de Raquel Klein. Totes elles, tots ells són ben presents en cada fragment de l’obra; de la mateixa manera com només prenen sentit perquè responen a un interès comú.

Així es desplega aquest Mol·leculari, al qual es pot objectar de totes formes un cert ritme irregular, amb tres parts massa marcades. De vegades el trencament del ritme provoca allunyar-se del fil conductor de la peça i obliga a recomençar de nou en l’imaginari de les connexions entre aquests subjectes. Com si fossin planetes orbitant de formes irregulars en un espai imaginari: han de retroba-se, tornar a reconèixer-se, iniciar de nou uns tímids primers contactes, per finalment entrar de ple en el món de les interaccions de grup. Resulta estrany, de totes maneres, les poques vegades en què aquestes relacions més properes es tradueixen en contacte físic. Segurament és intencionadament que així passi

Foto: Martí Albesa

Gold Dust Rush

Companyia Eulàlia Bergadà
Intèrprets: Eulàlia Bergadà, Joaquin Collado, Marina Fullana, Raquel Klein i Aloma Ruiz
El Graner, 27/07/2016
FESTIVAL GREC DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Pols d'idees

És fàcil imaginar el debat d'aquesta nova fornada de coreògrafs: entre dramatúrgia i expressió corporal. Talment com si es tractés d'una falca: hi ha un forat petit allà enmig on la dansa pot trobar vies noves de comunicació i que passa per una mena de “redactat previ”. Quasi una moderna versió de la bíblica “i la paraula es va fer carn”. Primer pensen i després ballen, com per portar la contrària a Samuel Beckett. Una contrareforma? Haurem de deixar un temps per veure-ho, però sembla que tornen moltes coses que havíem liquidat en art contemporani. I no és descartable que també estigui passant en dansa.

El deliri, com a estat catàrtic, és el punt de partida de la producció d'Eulàlia Bergadà que es presenta al Grec Festival com a resultat del Premi de Coreografia de l'Institut del Teatre. Al capdavall, aquella obstinada recerca de felicitat en què l'home s'instal·la d'ençà que es reconeix ésser mortal. I les seves derives: els falsos paradisos terrenals que es concreten aquí en una coreografia obstinadament enèrgica, físicament exhausta, cinètica i estressant. No em diran que fins a aquest punt no sembla tot molt contrareformista. I fins a un pèl moralitzant...

En aquest ordre: fan patir aquests joves quan veus com quasi rellisquen com a conseqüència d'un efecte escenogràfic que millor no desvetllar però que fa del linòleum un terra insegur. Quin coratge! I no es reserven ni per un moment. Es podria dir que la frase coreogràfica no és especialment original. Però és audaç. I això és d'agrair. Com també la idea que l'equip tècnic, figurants tots ells, participin en el muntatge: fan servir l'espai d'exhibició del Graner com poques vegades hem vist. I finalment la música d'Aloma Ruiz i la seva interpretació en directe: una altra d'aquelles bones aportacions. 

D'idees, la peça en va ben farcida. Potser en excés. I aquí comença tot allò que resta: són pols, difuses, llençades al vent, sense consistència narrativa. Tenen l'avantatge d'aportat diversos nivells de significació. Però es fa difícil, quasi impossible completar-les. Es pensa molt: però es pensa massa ràpid. És una contrareforma a mig fer. S'apunta la intenció, i el dispers text que es diu, encara accentua més la sensació de desbordament. 

I en aquest punt tornem a l'inici d'aquesta crítica: entra dansa i dramatúrgia. Heus aquí la qüestió: com si no fossin la mateixa cosa! Aquests extraordinaris ballarins que es belluguen impulsats per una força inimaginable, molt especialment en aquell primer fragment de la peça i també cap al final, són per ells mateixos expressió, intenció, relat i narrativa. De fet voregen l'exactitud, el mot precís, la cosa determinada que en un context perfilat, amb interessants idees escenogràfiques, musicals i formals, poden dir. I són més coses que la pròpia paraula. Perquè en el seu origen, fixem-nos-hi bé de nou en la frase, “la paraula es va fer carn”. És a dir: es va “corporitzar” i d'aquesta forma va esdevenir real, física, tangible, acció. I no pas a l'inrevés. No estic fent una esmena a la totalitat, perquè l'interès de la peça és alt. Però si un recordatori: entre pensar i dansar, no hi ha escletxa, sinó solució de continuïtat breckettiana.