Mercat de les Flors, 26 de febrer de 2022
Amb una mirada atenta és relativament fàcil distingir un producte únic de la fabricació industrial. La definició d’allò “fet a mà” s’escau molt bé en l’àmbit de la dansa quan s’està davant d’una obra elaborada a partir de l’edificació pacient i reflexiva de pautes coreogràfiques que serveixen al conjunt, però que tenen el seu sentit en cada secció de la partitura.
Puntades que teixeixen discretament un entramat de sentit, des del moviment i el seu estudi minuciós. El gest que aprofundeix en un valor seriat, per acabar configurant una peça que es pugui reproduir -repetir- en un o altres escenaris; des de la construcció lenta i discreta a l’estudi. Si hi sumem la labor de simplificar, sense perdre l’essència, aspectes diversos de certa complexitat conceptual, serem davant autèntiques obres que requereixen qualificats artífexs, això és: persones (ballarins aquí) d’una especial habilitat.
Aina Alegre és una artesana del moviment. No sols perquè el seu treball està farcit d’esforç instrumental i referències a la tradició; sinó sobretot perquè respira modernitat, alhora que emmiralla tot aquell conglomerat de dedicació i centrament que requereix una acurada composició. Artista resident al Mercat de les Flors, tot i que desenvolupa la seva carrera a París, ha presentat a la ciutat el solo “R-A-U-X-A”, una producció del 2020.
De “R-A-U-X-A” dues constatacions: la qualitat tècnica de la representació i el meticulós engranatge amb el conjunt d’elements de l’espectacle: la creació i música en directe de Josep Tutusaus, la il·luminació de Jan Fedinger, el disseny de l’espai de James Brandily, el vestuari d’Andrea Otin, i el consell dramatúrgic de Quim Bigas. La dansa és una feina d’uns molts que s’apleguen al voltant del gest ballat, ni que sigui en solitari com és en aquest cas. Un cos que executa un ampli ventall de possibilitats: des de la vibració, la pulsació, el diàleg que ressona sempre de manera llunyana amb la cultura popular i tradicional, així com una investigació molt acurada al voltant de la percussió com a element central de la proposta.
I encara hi ha un element definitiu en tot plegat: la senzillesa. Aquella singular destresa sobre el fet artístic que permet atansar-se a experiències comprensibles, diàfanes a l’enteniment; sense renunciar a la profunditat de camp. És aquí on el joc teatral s’amplifica en diverses mirades, on s’apel·la el públic d’una manera extraordinària. Des del bàsic i fonamental gaudi estètic del moviment i el gest ballat; fins a arribar a la seva anàlisi i noció, sempre provisional: bastint de significat mons imaginaris juntament amb la creadora, en una acció sincronitzada mentre es mira.
