Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aina Alegre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aina Alegre. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de març del 2022

R-A-U-X-A

Aina Alegre
Mercat de les Flors, 26 de febrer de 2022

Foto: Jan Fedinger

Dansa artesanal


Amb una mirada atenta és relativament fàcil distingir un producte únic de la fabricació industrial. La definició d’allò “fet a mà” s’escau molt bé en l’àmbit de la dansa quan s’està davant d’una obra elaborada a partir de l’edificació pacient i reflexiva de pautes coreogràfiques que serveixen al conjunt, però que tenen el seu sentit en cada secció de la partitura.

Puntades que teixeixen discretament un entramat de sentit, des del moviment i el seu estudi minuciós. El gest que aprofundeix en un valor seriat, per acabar configurant una peça que es pugui reproduir -repetir- en un o altres escenaris; des de la construcció lenta i discreta a l’estudi. Si hi sumem la labor de simplificar, sense perdre l’essència, aspectes diversos de certa complexitat conceptual, serem davant autèntiques obres que requereixen qualificats artífexs, això és: persones (ballarins aquí) d’una especial habilitat.

Aina Alegre és una artesana del moviment. No sols perquè el seu treball està farcit d’esforç instrumental i referències a la tradició; sinó sobretot perquè respira modernitat, alhora que emmiralla tot aquell conglomerat de dedicació i centrament que requereix una acurada composició. Artista resident al Mercat de les Flors, tot i que desenvolupa la seva carrera a París, ha presentat a la ciutat el solo “R-A-U-X-A”, una producció del 2020.

De “R-A-U-X-A” dues constatacions: la qualitat tècnica de la representació i el meticulós engranatge amb el conjunt d’elements de l’espectacle: la creació i música en directe de Josep Tutusaus, la il·luminació de Jan Fedinger, el disseny de l’espai de James Brandily, el vestuari d’Andrea Otin, i el consell dramatúrgic de Quim Bigas. La dansa és una feina d’uns molts que s’apleguen al voltant del gest ballat, ni que sigui en solitari com és en aquest cas. Un cos que executa un ampli ventall de possibilitats: des de la vibració, la pulsació, el diàleg que ressona sempre de manera llunyana amb la cultura popular i tradicional, així com una investigació molt acurada al voltant de la percussió com a element central de la proposta.

I encara hi ha un element definitiu en tot plegat: la senzillesa. Aquella singular destresa sobre el fet artístic que permet atansar-se a experiències comprensibles, diàfanes a l’enteniment; sense renunciar a la profunditat de camp. És aquí on el joc teatral s’amplifica en diverses mirades, on s’apel·la el públic d’una manera extraordinària. Des del bàsic i fonamental gaudi estètic del moviment i el gest ballat; fins a arribar a la seva anàlisi i noció, sempre provisional: bastint de significat mons imaginaris juntament amb la creadora, en una acció sincronitzada mentre es mira.

dissabte, 16 de març del 2019

La nuit, nos autres

Concepte: Aina Alegre
Interpretació: Cosima Grand, Isabelle Catalan, Gwendal Raymond
Consell artístic i dramatúrgia: Quim Bigas
Disseny de so: Romain Mercier; disseny de llums: Pascal Chassan; escenografia: James Brandily; direcció tècnica: Guillaume Olmeta; assistent de Studio Fictif: Aniol Busquets.
Sala Hiroshima, 15 de març de 2019
Dansa Quinzena Metropolitana


Què va passar aquella nit?

Segona incursió d’Aina Alegre en el concepte de celebració, entesa com a ritu de pas entre diferents estats de l’ànima, individuals o col·lectius. A Le jour de la Bête des de la perspectiva de la cultura d’arrel tradicional. Aquí des de la idea del trencament amb la rutina: la festa nocturna, popular. Amb els excessos que tots coneixem que passen de vegades, en les nits desenfrenades. Obra que permet també una lectura, gràcies a l’escenografia, de denúncia ecològica, vistos els resultats finals de com acaba l’estructura evocadora d’un paradís natural on els tres intèrprets van perfilant els diferents capítols dels seus encontres.

Hi ha un caràcter innocent amb el qual comencen a moure’s per l’espai, des d’una marcada individuació: una constatació de la necessitat de la trobada per esdevenir acte col·lectiu. Semblen talment tres animalons dispersos per aquell entorn idíl·lic, d’equilibri i harmonia perfecta. És un miratge, és clar, d’altra manera seria incomprensible la radicalització en el gest, des d’una posició molt afectada, especialment palpable en Gwendal Raymond. Va capgirant-se aquella dinàmica coreogràfica, on Cosima Grand i Isabelle Catalan prenen una posició dominant de l’escena, amb una llarga llista de recursos físics i el joc amb l’escenografia que és millor no revelar en una crítica com aquesta. I així es transforma tot plegat en una cosa un pèl més perversa i seriosa. Molt atents a l’extraordinària feina d’interpretació dels tres.

La peça perfila intenció i té un parell de clímaxs astuts i sorprenents. Amb una selecció musical molt acurada i la percepció clara que es tracta d’una feina de grup: les llums de Pascal Chassan i el so de Romain Mercier; així com l’assessorament dramatúrgic de Quim Bigas. La presentació a la Sala Hiroshima, coincidint amb la Quinzena de la Dansa 2019, igual ha precipitat un procés des del qual és bàsica l’aportació de cadascun dels elements que en formen part. Alguna escena allargada en excés; un fil des d’on relligar la història una mica dispers; la utilització d’alguns símbols, com per exemple els colors amb els quals es pinten parts del cos, que resulta difícil d’entendre; i alguns detalls més. Res que no es pugui acabar de perfilar amb unes quantes setmanes més de laboratori.

Vam descobrir Aina Alegre, que viu i desenvolupa la seva carrera a París, com una glopada d’aire fresc i no ens està defraudant les expectatives. De fet, arriba a Barcelona amb un model de dansa explicativa o dramatúrgica (per evitar l’expressió dansa-teatre) que és més pròpia del nord que no pas del nostre entorn. I amb una qualitat tècnica i cura del detall que trobem molt sovint en falta en algunes produccions. Interrogant-nos sobre viatges emocionals o sensitius des dels quals no havíem visitat abans la dansa. No recordo exactament que va passar aquella nit, a la festa a l’Hiroshima, però sí l’experiència gaudida.

dissabte, 17 de març del 2018

Le jour de la Bête

Aina Alegre
Intèrprets: Aniol Busquets, Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grand, Aina Alegre
Sala Hiroshima, 16 de març de 2018


La cultura és teva

La tradició, la festa popular d'una població, d'un col·lectiu humà, tenen per objectiu (re)lligar. Espai de contacte, comunitat efímera per uns dies, habitualment relacionades amb les estacions de l'any i l'antiga dependència de l'agricultura. Si plou o farà bon temps. Si l'hivern és prou cru per acabar amb les plagues o les collites seran suficients. Aina Alegre, actualment a París, però de Vilafranca, coneix bé tot aquell ritual, que té en la festa major de la capital de l'Alt Penedès, declarada patrimoni d'interès nacional, un dels seus exponents. Cita obligada en el calendari d'estiu. I recordatori fonamental: res més som que pols, d'aquesta terra.

Primer sorpresa: la posició des des la qual enceten l'espectacle. Amb sabates de claqué. Des del solo inicial d'Aniol Busquets, expressiu i greu, fins a la trobada del grup per encetar la disbauxa, comunicativa i feliç. Segurament per a molts afeccionats a la dansa, un estil mal conegut. Fins a un punt poc reconegut. La percussió, al capdavall, configura l'eix central al voltant del qual gira la cosa popular i també la vida. Fixem-nos en l'etimologia del mot percudir: “per” insistència i “cutĕre” que significa sacsejar. Sobre la superfície de l'escenari, cobert d'una fina capa mineral de color ocre.

Així es va embastant la primera obra de gran format de la creadora: amb delicada relació entre els elements que la composen. Ella hi balla també. Escoltant, en diàleg amb la resta de l'elenc: Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grand. Gent entregada, partícules essencials. No hi ha celebració sense ells. I amb l'energia necessària. En aquest sentit, hi ha una rauxa mediterrània, incardinada en els cossos, que els intèrprets aproximen. Potser lluny dels excessos que ens són propis; però amb voluntat de comprensió.

Els diversos quadres de Le jour de la Bête s'atansen a la riquesa folklòrica i d'influències que la història ha disposat en un territori de pas com és el nostre: el fet casteller; el bestiari; el so atronador de la pirotècnia... No és qüestió d'imitar la realitat, com explicava Aina Alegre en el bonic invent dels darrers temps de la Sala Hiroshima Meet the Artits (una xerrada informal postfunció amb el director artístic de l'espai Gastón Core). Deia més aviat que consisteix en suggerir: no cal fer pujar l'enxaneta, ni que el foc surti dels queixals del drac, que som capaços de completar la imatge proposada. I enmig de cada element, les transicions pròpies de la dansa i de la festa: els estats de l'ànima, que fluctuen amunt i avall, i que s'acusen una mica en la peça, allargassant-se en excés o trencant sinergies.

El conjunt és una preciosa aproximació a l'experiència vital, més que no pas a la cultura popular. Es tracta del seu record, d'un cert enyor per a la coreògrafa. Com sol ser la memòria de la singularitat: breu en l'instant; extensa en el temps.