dissabte, 17 de març de 2018

Le jour de la Bête

Aina Alegre
Intèrprets: Aniol Busquets, Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grande, Aina Alegre
Sala Hiroshima, 16 de març de 2018


La cultura és teva

La tradició, la festa popular d'una població, d'un col·lectiu humà, tenen per objectiu (re)lligar. Espai de contacte, comunitat efímera per uns dies, habitualment relacionades amb les estacions de l'any i l'antiga dependència de l'agricultura. Si plou o farà bon temps. Si l'hivern és prou cru per acabar amb les plagues o les collites seran suficients. Aina Alegre, actualment a París, però de Vilafranca, coneix bé tot aquell ritual, que té en la festa major de la capital de l'Alt Penedès, declarada patrimoni d'interès nacional, un dels seus exponents. Cita obligada en el calendari d'estiu. I recordatori fonamental: res més som que pols, d'aquesta terra.

Primer sorpresa: la posició des des la qual enceten l'espectacle. Amb sabates de claqué. Des del solo inicial d'Aniol Busquets, expressiu i greu, fins a la trobada del grup per encetar la disbauxa, comunicativa i feliç. Segurament per a molts afeccionats a la dansa, un estil mal conegut. Fins a un punt poc reconegut. La percussió, al capdavall, configura l'eix central al voltant del qual gira la cosa popular i també la vida. Fixem-nos en l'etimologia del mot percudir: “per” insistència i “cutĕre” que significa sacsejar. Sobre la superfície de l'escenari, cobert d'una fina capa mineral de color ocre.

Així es va embastant la primera obra de gran format de la creadora: amb delicada relació entre els elements que la composen. Ella hi balla també. Escoltant, en diàleg amb la resta de l'elenc: Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grande. Gent entregada, partícules essencials. No hi ha celebració sense ells. I amb l'energia necessària. En aquest sentit, hi ha una rauxa mediterrània, incardinada en els cossos, que els intèrprets aproximen. Potser lluny dels excessos que ens són propis; però amb voluntat de comprensió.

Els diversos quadres de Le jour de la Bête s'atansen a la riquesa folklòrica i d'influències que la història ha disposat en un territori de pas com és el nostre: el fet casteller; el bestiari; el so atronador de la pirotècnia... No és qüestió d'imitar la realitat, com explicava Aina Alegre en el bonic invent dels darrers temps de la Sala Hiroshima Meet the Artits (una xerrada informal postfunció amb el director artístic de l'espai Gastón Core). Deia més aviat que consisteix en suggerir: no cal fer pujar l'enxaneta, ni que el foc surti dels queixals del drac, que som capaços de completar la imatge proposada. I enmig de cada element, les transicions pròpies de la dansa i de la festa: els estats de l'ànima, que fluctuen amunt i avall, i que s'acusen una mica en la peça, allargassant-se en excés o trencant sinergies.

El conjunt és una preciosa aproximació a l'experiència vital, més que no pas a la cultura popular. Es tracta del seu record, d'un cert enyor per a la coreògrafa. Com sol ser la memòria de la singularitat: breu en l'instant; extensa en el temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada