Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thomas Hauert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thomas Hauert. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de març del 2018

Zoo/Thomas Hauert

Mercat de les Flors, 6 i 10 de març de 2018
Quinzena Metropolitana de la Dansa

Sonoritat Hauert

Magnífica oportunitat ha ofert el Mercat de les Flors per atansar-nos a la creació d'un dels artistes més singulars de l'actual panorama internacional i que tanta repercussió, col·laboració i influència té per a alguns dels creadors de casa nostra i de diverses generacions: des d'Àngels Margarit, amb qui va treballar; passant pel Col·lectiu Big Bouncers; i fins arribar al coreògraf i ballarí Albert Quesada; entre d'altres. Un doble programa de solos i una obra de gran grup, a més d'un espectacle infantil s'ha pogut gaudir aquests dies.



(sweet) (bitter)
6 de març de 2018
Sala Pina Bausch

Primer solo de la vetllada, ballat pel mateix Hauert. Es podria dir que és una tesi-compendi dels principis de la investigació sobre el moviment de la musicalitat al qual hi ha dedicat bona part de la seva feina professional. El cos com a instrument. Sobre la base de dos madrigals, un de Claudio Monteverdi i l'altre de Salvatore Sciarrino, combinats durant la peça. Primera característica de les propostes sonores d'Hauert: una juguesca amb l'espectador. Es tracta d'esbrinar quines pautes proposa per a aquells fragments. És una qüestió aleatòria? Es troben intercalats de manera sincrònica? Quina és la relació amb la cinètica des de la qual acull la música? Pot ser que sigui la cadència de la improvisació el propi mecanisme de ruptura? I en aquest punt, el segon interrogant de la nit: en el context de l'amor impossible, que és la font narrativa sobre la qual es mou, ¿seran totes les seves manifestacions, incardinades en les múltiples formes com es manifesten amb el gest personalíssim, contundent, incansable del ballarí; el reflex de la pròpia complexitat abordada? Trenta minuts absorbents, per a públic exigent i encuriosit.


Pulse Constellations
6 de març de 2018
Sala Pina Bausch

Ben a prop dels plantejaments abans apuntats, el coreògraf i ballarí Gabriel Schenker, col·laborador habitual d'Hauert, s'endinsa en la composició electrònica de John McGuire Pulse Music III, de l’any 1978. Es caracteritza per les abundoses ruptures de ritme, amb una seqüència de 24 seccions. Trepidant, impetuosa, de pulcra exactitud i fascinant dinàmica. Qualificatius tots ells aplicables a l'intèrpret. Amb un afegitó: amb una personalitat i expressivitat captivadores. Destaca molt especialment amb els seus braços: llargs i amb forta presència, que aprofita per assenyalar, compassar el tronc superior. Coneix a la perfecció la peça musical i s'avança normalment, com ho fa un director d'orquestra, a les entrades dels seus músics. Així dona compliment al joc de trobades amb la coordinació. Com si es tractes d'una bifurcació de carreteres, amb immersos carrils per on travessar, marca en cada instant la direcció interpretativa. Dirigeix l'experiència. Incita al viatge.


Inaudible
10 de març de 2018
Sala Maria Aurèlia Capmany

Sis intèrprets a escena: Thomas Hauert, Fabian Barba, Liz Kinoshita, Albert Quesada, Gabriel Schenker, Mat Voorter. La música de George Gershwin: Concerto in F i Mauro Lanza: Ludus de Morte Regis. De nou combinades entre elles. Un cop més, ballades atenent al principi de mickeymousing: deixar que siguin els moviments els que segueixin directament el so. Resultat? Notes corporals.

En grup, com individualment, s'organitzen els talls musicals. Orgànics, s'inicia tot plegat amb una massa amorfa de cossos entrelligats però amb escassos contactes físics. Una gernació de possibilitats que es manifestaran. S'ordenen disciplinàriament i comença la festa. Són accent: perquè determinen cada pulsió del piano. Són disseny: perquè dibuixen el pentagrama sobre el qual s'escriuen les notes. Són so: perquè traslladen les ones. Són inaudibles: perquè assenyalen un terreny invisible entre la sonoritat i el gest.

Gravetat, personalisme, llibertat i pulcritud. Quatre característiques que acompleixen abastament tots els ballarins. No hi ha cap protagonisme, més enllà del visual. Treballen per als sentits. Veure ballar la música. No amb la música, o sense ella. Sinó ella mateixa.

Amb humor, frescor, capes diverses de significat, transparència coreogràfica, detallisme compositiu, implicació i un toc de genialitat.

dimecres, 15 de juliol del 2015

La mesura del desordre


Festival Grec de Barcelona 
Col·leciu LaBolsa / Thomas Hauert
Intèrprets: Cecilia Colacrai, Natalia Jiménez, Mireia de Querol, Iris Heitzinger, Xavi Moreno, Federica Porello, Anna Rubirola
Teatre Lliure, 14 de juliol de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana



Ballar: aquest és l'argument.

Al final, senyors, les coses importants no tenen cap sentit. Que a vostè li agradi la seva companyia o que gaudeixi una estona escoltant aquella música és quelcom tan irrellevant per a la dinàmica còsmica com si llegeix o no aquesta crítica, ha pres cafè avui o ha acceptat o declinat una invitació. La majoria de les nostres accions són així: pur atzar sotmès a un joc binari que en diem (il·lusos!) llibertat. Ens n'hauríem d'haver adonat abans, no troba? Com aquestes molècules petites de què estem constituïts, que flueixen amunt i avall amb petites forces de connexió entre elles i que tendeixen al desordre. Exactament així és com funciona tot plegat: un petit caos.

Un grup de set creadores (només un noi) establertes a Barcelona han volgut traduir tot allò en moviment, amb la complicitat del coreògraf belga Thomas Hauert. Ras i curt: el millor que hem vist ballar a la ciutat de Barcelona els darrers mesos. Una festa tècnica, exemplar, precisa i al detall. Cecilia Colacrai amb magnitud interpretativa. Natalia Jiménez amb profunditat corporal. Mireia de Querol amb determinació visual. Iris Heitzinger amb excel·lència gestual. Xavi Moreno amb elegància d'estil. Federica Porello amb moviments angelicals. I Anna Rubirola amb bella seguretat. El nivell dancístic i compromís de tot aquest grup amb la seva feina i amb aquest projecte col·lectiu és un regal immens per a qualsevol a qui agradi mínimament la dansa.

Després està, esclar, cap a on va tot plegat. El relat s'acaba ràpid. Ells ho expliquen com un organisme complex que es reorganitza i reinventa constantment, ple d'iniciatives individuals i graus d'afectació mútua. Fins aquí exactament les paraules amb què presenten la peça. De bon principi, si vostè tampoc llegeix res abans d'anar a un espectacle, ho entendrà tot perfectament. La resta és reiteratiu, perquè són exactament allò que dèiem: molècules que en una combinació aparentment aleatòria (naturalment que té una lògica interna, però escapa als ulls) van ocupant l'espai central de l'escenari, ballen soles, interactuen amb un altre, formen petits grups, dansen tots junts... Un fabulós sense sentit. Com vostè i jo: ara parla amb aquest; després ha quedat per dinar; un dia per fi s'atrevirà a dir-li que li agrada molt; la senyora que avui l'ha trepitjat al metro; i aquesta xafogor que tot ho envolta.

Partícules minúscules, sense sentit, que malden per trobar-ne algun. Aquesta és la mesura (exacte) del desordre. Vanes il·lusions: Vorrei che fosse amore...