Zoo/Thomas Hauert

Mercat de les Flors, 6 i 10 de març de 2018

Quinzena Metropolitana de la Dansa

Sonoritat Hauert

Magnífica oportunitat ha ofert el Mercat de les Flors per atansar-nos a la creació d'un dels artistes més singulars de l'actual panorama internacional i que tanta repercussió, col·laboració i influència té per a alguns dels creadors de casa nostra i de diverses generacions: des d'Àngels Margarit, amb qui va treballar; passant pel Col·lectiu Big Bouncers; i fins arribar al coreògraf i ballarí Albert Quesada; entre d'altres. Un doble programa de solos i una obra de gran grup, a més d'un espectacle infantil s'ha pogut gaudir aquests dies.

(sweet) (bitter)

6 de març de 2018

Sala Pina Bausch

Primer solo de la vetllada, ballat pel mateix Hauert. Es podria dir que és una tesi-compendi dels principis de la investigació sobre el moviment de la musicalitat al qual hi ha dedicat bona part de la seva feina professional. El cos com a instrument. Sobre la base de dos madrigals, un de Claudio Monteverdi i l'altre de Salvatore Sciarrino, combinats durant la peça. Primera característica de les propostes sonores d'Hauert: una juguesca amb l'espectador. Es tracta d'esbrinar quines pautes proposa per a aquells fragments. És una qüestió aleatòria? Es troben intercalats de manera sincrònica? Quina és la relació amb la cinètica des de la qual acull la música? Pot ser que sigui la cadència de la improvisació el propi mecanisme de ruptura? I en aquest punt, el segon interrogant de la nit: en el context de l'amor impossible, que és la font narrativa sobre la qual es mou, ¿seran totes les seves manifestacions, incardinades en les múltiples formes com es manifesten amb el gest personalíssim, contundent, incansable del ballarí; el reflex de la pròpia complexitat abordada? Trenta minuts absorbents, per a públic exigent i encuriosit.

Pulse Constellations

6 de març de 2018

Sala Pina Bausch

Ben a prop dels plantejaments abans apuntats, el coreògraf i ballarí Gabriel Schenker, col·laborador habitual d'Hauert, s'endinsa en la composició electrònica de John McGuire Pulse Music III, de l’any 1978. Es caracteritza per les abundoses ruptures de ritme, amb una seqüència de 24 seccions. Trepidant, impetuosa, de pulcra exactitud i fascinant dinàmica. Qualificatius tots ells aplicables a l'intèrpret. Amb un afegitó: amb una personalitat i expressivitat captivadores. Destaca molt especialment amb els seus braços: llargs i amb forta presència, que aprofita per assenyalar, compassar el tronc superior. Coneix a la perfecció la peça musical i s'avança normalment, com ho fa un director d'orquestra, a les entrades dels seus músics. Així dona compliment al joc de trobades amb la coordinació. Com si es tractes d'una bifurcació de carreteres, amb immersos carrils per on travessar, marca en cada instant la direcció interpretativa. Dirigeix l'experiència. Incita al viatge.

Inaudible

10 de març de 2018

Sala Maria Aurèlia Capmany

Sis intèrprets a escena: Thomas Hauert, Fabian Barba, Liz Kinoshita, Albert Quesada, Gabriel Schenker, Mat Voorter. La música de George Gershwin: Concerto in F i Mauro Lanza: Ludus de Morte Regis. De nou combinades entre elles. Un cop més, ballades atenent al principi de mickeymousing: deixar que siguin els moviments els que segueixin directament el so. Resultat? Notes corporals.

En grup, com individualment, s'organitzen els talls musicals. Orgànics, s'inicia tot plegat amb una massa amorfa de cossos entrelligats però amb escassos contactes físics. Una gernació de possibilitats que es manifestaran. S'ordenen disciplinàriament i comença la festa. Són accent: perquè determinen cada pulsió del piano. Són disseny: perquè dibuixen el pentagrama sobre el qual s'escriuen les notes. Són so: perquè traslladen les ones. Són inaudibles: perquè assenyalen un terreny invisible entre la sonoritat i el gest.

Gravetat, personalisme, llibertat i pulcritud. Quatre característiques que acompleixen abastament tots els ballarins. No hi ha cap protagonisme, més enllà del visual. Treballen per als sentits. Veure ballar la música. No amb la música, o sense ella. Sinó ella mateixa.

Amb humor, frescor, capes diverses de significat, transparència coreogràfica, detallisme compositiu, implicació i un toc de genialitat.

Finestra d'Internacionalització de la dansa (1)

FID 2017

Canvi de rumb: mateix horitzó

Followdance

La Finestra d'Internacionalització de la Dansa (FID) 2017 arriba a la cinquena edició amb novetats. Nou equip de gestió i de model. L'objectiu continua essent compartit: destinar recursos i complicitats per fer visible a l'estranger la diversa i interessant producció de dansa que es fa aquí. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Catalan Arts!), de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i de l’Institut Ramon Llull, amb la implicació de l'Associació de Companyies Professionals de Dansa de Catalunya, l’Associació de Professionals de la Dansa a Catalunya, i el Graner; així com el compromís molt especial del Festival Sismògraf i els tres espais on els propers dies es presentaran les peces seleccionades: el Mercat de les Flors, La Caldera i l’Antic Teatre.

Amb un esforç notable per la transparència i la voluntat d'escoltar la veu del sector, que després resultarà millor o perfectible, però del qual hauria de prendre bona nota algun responsable polític; la FID va seleccionar en dues línies separades un conjunt de propostes que estan justament en procés de creació i que es difondran en l'ineludible cita d'Olot, en format pitching i per a professionals; i en un segon grup sis peces concloses, de les quals cinc es podran veure a Barcelona just uns dies abans del Festival. S'hi ha convidat programadors internacionals i també d'aquí i són obertes al públic a un preu excepcional:

OneTwoThreeOneTwo d'ACME/Albert Quesada. Investigació al voltant de les relacions entre la música i el moviment, continuïtat d'altres processos anteriors: Bach i les composicions més recurrents emprades per la dansa contemporània; Wagner i Ligeti, en un exercici de contraposició ben fructífer de models: de l'obra total a la descomposició de la pròpia noció de jerarquia estructural; i la darrera obra vista a Barcelona, en què treballa les relacions entre la música electrònica de Roger Costa i les videocreacions de Bernd Schumann, Francesc Martí Pérez i Luis Naón. L'obra que es presentarà dimarts 18 d'abril a La Caldera se centra en el món del flamenc. No es tracta tant de desconstruir aquell llenguatge, com de descobrir els mecanismes íntims des dels quals el gaudim.

Kopfkino de Mariona Naudin, Mar Medina, Laia Cabrera i Maria Garcia Vera. Vivim en un món de ficcions. Mínim des de la meitat del segle XX en som consumidors habituals, amb el cinema com a primer protagonista, i més modernament les sèries de ficció. Enmig de cadascuna d'aquestes experiències, es troba el cos: aquell que mira i qui és observat. Cap lloc millor per adonar-nos d'aquesta experiència que les arts en viu, i molt particularment la dansa: moviment en aparença que sense paraula és capaç de fingir. Amb aquest suggerent entremat es presentarà dimecres 19 d'abril a l'Antic Teatre la nova producció de Mariona Naudin, amb el concurs i l'acompanyament a escena de Laia Cabrera, Mar Medina i Maria Garcia Vera. A manera d'interrogació: però ben bé, quina és la diferència entre ficció i realitat?

Time Takes The Time Time Takes, de Guy Nader / Maria Campos. Un pèndol: el pas del temps i els cossos. Una filigrana de gran exactitud i precisió, mil·limètrica, assajada mil vegades, mesurada amb la mateixa intensitat com ens exclamem de la rapidesa com passen les coses quan les gaudim. Aquesta és una obra que segur passarà a la història d'aquests dos creadors com la més compromesa des de la perspectiva del moviment i la més excitant en el seu procés de creació. Es podrà veure dimecres 19 d'abril al Mercat de les Flors. Amb música en directe de Miquel Martín, segurament un dels compositors que millor sap entendre l'actual panorama espanyol de dansa. I mil idees que es conjuguen amb els sis ballarins mentre prenen la pols a aquest eteri concepte del pas del temps: la seva circularitat, la infinitud, el valor de l'existència, la precària condició de qui el mesura...

+45 de Sebastian Garcia Ferro. La maduresa a escena. Amb el concurs de sis ballarins professionals i altres 40 afeccionats. Quantes vegades hem associat el món de la dansa amb la joventut i el cos en plenitud? Aquesta és una oportunitat quasi única, dimecres 19 al Mercat de les Flors, per trencar tòpics: la vellesa com a espai de les noves oportunitats, coreografiada per treure de cadascun dels participants una brillantor única i irrepetible amb la qual els ballarins més grans poden obsequiar-nos. Sense enyorances, ni complaences: sabedors que el temps es mesura en experiència, actitud i gosadia. Un projecte en què hi han col·laborat alguns dels espais de dansa que més i millor entenen el valor del moviment per a qualsevol, independentment d'edat i condició social: La Caldera, El Graner, L'Estruch de Sabadell, diversos Centres Cívics de Barcelona; i les ciutats de Mataró, Sant Boi i Girona.

La Partida de Vero Cendoya. Un partit de futbol, ben especial, tindrà lloc dijous 20 a La Pista Poliesportiva Les Tres Xemeneies. Es tracta de ballar, esclar, però fent-ho des de l'òptica de l'esport de masses més conegut. El secret rau en un àrbitre prou flexible i intel·ligent com per reinterpretar les regles. No és això, al capdavall, la clau per llegir l'art? Unes coordenades des de les qual poder llegir tot allò que l'artista ha plasmat en la seva obra. I la dansa potser encara està necessitada de demiürgs que l'atansin més intensament al gran públic. Sense perdre en la seva essència el valor que com a disciplina té, amb exigència i professionalitat, sabedors que només el gest ballat és com pot expressar-se. Però amb la intenció que esdevingui el més universal dels llenguatges.

Undostresundos

Albert Quesada & Zoltán Vakulya
Sala Hiroshima, 22 de novembre de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana

La genialidad, con espíritu se paga.

Tercera gran incursión de Albert Quesada en su particular estudio sobre las relaciones entre la música y la danza. Bach primero. Wagner y Ligeti más tarde, a parte de otras piezas que no han llegado aún a Barcelona. En esta ocasión aborda un universo completo: el del flamenco. Lo de este artista es una singularidad creativa, de difícil adscripción tanto entre nosotros como en el contexto en el que lleva a cabo su investigación. Se escapa a las categorías, porque se oculta entre ellas, y su trabajo siempre es objeto de exclamación, como puede resultar indescifrable para algunos.

Lo más preciado de esta propuesta es su sinceridad: no es un bailaor. Ni lo pretende. “Este no es un espectáculo de flamenco” dice el programa de mano. Y aunque la música que suena siempre forma parte de aquella tradición, Quesada y su compañero de batalla Zoltán Vakulya se adentran en su genialidad, en su entraña emotiva y conceptual desde el instrumental de la danza contemporánea. Como si los cuerpos quedaran ensoñados de unas notas musicales con las cuales se pudiera danzar indistintamente en una clave u otra. Aún más universales, menos folcloristas, más al alcance de todos.

Ahí hay un análisis pormenorizado de las constantes rítmicas de las que se nutre; de los instantes vitales de los que nace; de la sustancia anímica con la que se encumbra la genialidad de una música, otrora popular, siempre desbordante con la que dos cuerpos representados aquí uno en negro, otro en dorado sobre la piel de los bailarines, con un vestuario exquisito y una ejecución de sentido, combinan silencio con impulso, gemido con solos, percusión con dúo. No hay instante en esta pieza en que no se proyecten diversas líneas de transición por lo elemental de la danza (y del flamenco por extensión). Esto es: el precio que se paga por expresar en movimiento aquello a lo que solo lo incomprensible atiende. Genio y espíritu, como milagro singular, al que el flamenco siempre apela y que de la mano de estos dos magníficos artistas se traduce en fantasía.

-----

De la peça Wagner i Ligeti vaig publicar a la pàgina facebook unes reflexions provisionals que llegides amb perspectiva ben bé podrien relacionar-se amb Undostresundos

Solos Bach & Gould

Coreografia: Albert Quesada

Adaptació: Federica Portello, Mireia de Querol, Petra Söör
Intèrprets: Federica Porello, Albert Quesada

Mercat de les Flors, 28 de setembre de 2013

Comença la nova temporada de dansa

El Mercat de les Flors, amb els balls d'obertura, ha presentat 7 peces de companyies catalanes escollides a través d'un procés participatiu que el teatre va dur a terme l'estiu passat. Èxit de public i emoció compartida amb les primeres propostes del curs. D'entre totes elles, un diamant d'extrema brillantor: Solos Bach & Gould d'Albert Quesada.

L'espectacle és a punt de començar. D'una banda hi ha l'intèrpret, que des del seu esperit particular dóna un sentit o un altre a la partitura. De l'altra, és clar, hi ha l'autor: que en les anotacions hi deixa l'empremta del seu particular estat de l'ànima. Per fi, hi ha l'espectador: l'encarregat de codificar des de la seva posició tot aquell conjunt d'intencions. Parlem de Bach. De les Variacions Goldberg. Parlem de les dues gravacions històriques de Gould. Parlem dels dos ballarins de la nit. De la coreografia. I també dels espectadors que omplen la sala Pina Bausch. Tots ells (espectadors, autors i intèrprets) atents al seu paper determinat: el trígon de la sol·litud dramàtica.

La proposta d'Albert Quesada és un joc de miralls on allò que es reflecteix és el moviment. Són els dits del pianista, que 26 anys més tard de la primera gravació de les peces de Bach diu reconèixer-se, però no pas en el seu esperit. És el cos dels ballarins, que projecten notes i paraules: primer l'Albert, una estona més tard la Federica. Com per demostrar com pot ser d'intensament diversa una interpretació malgrat que parteixin d'una mateixa notació escrita. Són les mirades de l'espectador, a camí entre allò que està passant en l'escenari i la gravació sonora del 1981. La música que mai més no sentirem tal i com es va compondre. El gest que tampoc no podrem veure més, després de tenir lloc en aquell instant.

Vaig veure aquesta peça el mes de juliol, en el marc de l'IPAM Grec 2013. L'experiència i algunes impressions també varien en una segona funció: dos mesos més tard sembla nova, que hagi canviat en magnitud, en projecció, en significats... Aquesta és la grandesa de les bones obres: que es deixen (re)interpretar indefinidament. Si pensem que des del 2005 el coreògraf ha estat treballant en aquest projecte, podem entendre de seguida la magnitud de la investigació que ha dut a terme: una tesi doctoral sobre el paper de l'intèrpret que celebro indiscutiblement i que mereixeria en qualsevol acadèmia la distinció Cum laude.

Autor/intèrpret/espectador des de la solitud interna de l'experiència: SOLOS Bach & Gould. Hi ha una coreografia, algú que balla i una mirada: comença la nova temporada de dansa.

Albert Quesada "SOLOS BACH & GOULD" - Antic Teatre 25/05/2012 from Antic Teatre BCN on Vimeo.