La mort i la primavera

La Veronal

Maria Arnal, Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez

Direcció: Marcos Morau

TNC, 05/10/2505

© Silvia Poch

Cadàvers desesperats

La Veronal ho ha tornat a fer i ha omplert de genialitat la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Llargs aplaudiments, bravos i públic dempeus per a una obra llunyanament basada en “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda; amb la confirmació que Marcos Morau segueix seduït per la construcció d’una obra total; i amb la constatació que han perdut, definitivament, el seu llenguatge coreogràfic singular.

Foscor i cadàvers deambulant amunt i avall. O millor dit: pujant i baixant per les cordes de l’escenari. És cert que l’obra homònima de l’escriptora barcelonina és sincrètica: aquelles figures, el jove protagonista, la creu i el suïcidi. Una obra que mereixeria una interpretació simbòlica, no pas textual. La companyia s’acompanya de la veu extraordinària de Maria Arnal. Omple tot l’espai de profunditat emocional. Tot i que resulti complicat entendre la lletra. Primera paradoxa de l’espectacle: és literatura catalana, però es balla una mica, i es diuen quatre coses en llengua vernacla…

Però l’espectacle és una torrentada imparable de dolor. Aquesta és la seva principal virtut (i excés): no escapar de la literalitat. La mort. Probablement llegida des del drama, naturalment. Queda lluny la interpretació tràgica de la condició humana. Tot és literal: les campanes, els bombos ressonant la desesperança, els vestits obscurs, l’escenografia fosca, i les restes del que quedi.

Això inclou el material coreogràfic. Hi ha mínim un parell de moments excels. Un d’ells és el duet entre els intèrprets masculins. Hi ha molta bellesa en aquell moment, en una mena de dansa de la mort. És una de les demostracions que calia dotar de més sentit figurat una obra incommensurable com aquesta. Impossible de simplificar amb quatre crits de desesperació, un esquelet i una mica d’encens. Aquest és un dels moments en què el llenguatge no-Kova en el qual s’han instal·lat des de fa temps, pren tot el sentit. A desgrat de semblar una peça de qualsevol altre grup de dansa nord-europeu. Tot és igual d’idèntic, sense substància pròpia que identifiqui La Veronal enlloc. Però molt ben posat, molt bonic, molt treballat, molt perfecte en el seu conjunt, amb ballarines i ballarins que, no serà això una sorpresa, són d’excel·lència.

“La mort i la primavera” passa davant els ulls com una exhalació de propòsits. És una meravella de recursos tècnics i humans.

Porn is on

Direcció i performer: Marina Rodríguez

Codirecció i performer: Ricardo Mena Rosado, Guillem Pérez Barbosa

Festival TNT, 29 de setembre de 2018



El nom de les coses

Sembla ser que és el nou camp de batalla. Amb aquest haurem passat per totes les etapes: fer parlar el sexe, com assenyalà el filòsof francès Michel Foucault. És una peripècia humana que començà amb l’adveniment de la modernitat. Primer vam anomenar i classificar. Després vam normativitzar i vam excloure la diferència. La sexualitat, i amb ella el desig, com a objecte de sospita. Exactament l’estat d’opinió que s’està creant amb respecte de l’accés gratis per Internet als vídeos i canals de pornografia mainstream. Una societat, afegim-hi, convençuda de la minoria d’edat mental dels seus adolescents i joves, incapaços -semblen dir- de distingir entre la realitat i la ficció cinematogràfica.

En aquest context sembla prou pertinent una performance com Porn is on. Ens emmiralla: ens interroga, també. Però en un altre sentit. Qui de nosaltres, com expliquen a l’obra, no arriba un dia cansat a casa, engega un d’aquests fascicles de la invenció i queda la mar de relaxat? Parlen de consum, esclar. I d’identificació; models; cossificació de la dona; expectatives; i moral. Amb l’encert de no fer judicis: exposen, ensenyen (moltes coses); i paren aquí. La resta, com la pornografia, és construcció mental deixada a la mà del públic. Fantasia, potser? És també una constant dels temps en què ens ha tocat viure: diem moltes coses; les afirmem; poques vegades les comprovem; encara menys les demostrem.

El format de Porn is on és l’altre gran encert de la peça: vídeo en directe; fragments enregistrats; una escenografia propera a un estudi de filmació; i sobretot els tres intèrprets. Som nosaltres, però incardinats. Podríem protagonitzar aquella escena; sentir-nos objetivitzats com en l’episodi de les mides ideals que ha de tenir una actriu porno; utilitzats per l’ús del cos; o esdevenir el productor sense cap altra mirada que el benefici econòmic; el realitzador que busca la millor posició per la càmera; o el negoci muntat al voltant de les descàrregues i els visionats on-line. Som tots i cadascun d’aquests personatges. Peces d’un engranatge perfectament orquestrat.

Però no ens confonguem. No se’n diu sexualitat. Rep el nom de capitalisme.