La mort i la primavera

La Veronal

Maria Arnal, Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez

Direcció: Marcos Morau

TNC, 05/10/2505

© Silvia Poch

Cadàvers desesperats

La Veronal ho ha tornat a fer i ha omplert de genialitat la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Llargs aplaudiments, bravos i públic dempeus per a una obra llunyanament basada en “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda; amb la confirmació que Marcos Morau segueix seduït per la construcció d’una obra total; i amb la constatació que han perdut, definitivament, el seu llenguatge coreogràfic singular.

Foscor i cadàvers deambulant amunt i avall. O millor dit: pujant i baixant per les cordes de l’escenari. És cert que l’obra homònima de l’escriptora barcelonina és sincrètica: aquelles figures, el jove protagonista, la creu i el suïcidi. Una obra que mereixeria una interpretació simbòlica, no pas textual. La companyia s’acompanya de la veu extraordinària de Maria Arnal. Omple tot l’espai de profunditat emocional. Tot i que resulti complicat entendre la lletra. Primera paradoxa de l’espectacle: és literatura catalana, però es balla una mica, i es diuen quatre coses en llengua vernacla…

Però l’espectacle és una torrentada imparable de dolor. Aquesta és la seva principal virtut (i excés): no escapar de la literalitat. La mort. Probablement llegida des del drama, naturalment. Queda lluny la interpretació tràgica de la condició humana. Tot és literal: les campanes, els bombos ressonant la desesperança, els vestits obscurs, l’escenografia fosca, i les restes del que quedi.

Això inclou el material coreogràfic. Hi ha mínim un parell de moments excels. Un d’ells és el duet entre els intèrprets masculins. Hi ha molta bellesa en aquell moment, en una mena de dansa de la mort. És una de les demostracions que calia dotar de més sentit figurat una obra incommensurable com aquesta. Impossible de simplificar amb quatre crits de desesperació, un esquelet i una mica d’encens. Aquest és un dels moments en què el llenguatge no-Kova en el qual s’han instal·lat des de fa temps, pren tot el sentit. A desgrat de semblar una peça de qualsevol altre grup de dansa nord-europeu. Tot és igual d’idèntic, sense substància pròpia que identifiqui La Veronal enlloc. Però molt ben posat, molt bonic, molt treballat, molt perfecte en el seu conjunt, amb ballarines i ballarins que, no serà això una sorpresa, són d’excel·lència.

“La mort i la primavera” passa davant els ulls com una exhalació de propòsits. És una meravella de recursos tècnics i humans.