Altars Profans

Coreografia: Magdalena Garzón
Intèrprets: Èlia Genís, Carla Piris, Anna Tejero i Iris Borràs

Poliesportiu d'Esterri d'Àneu, 1 d'agost de 2025

Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Instants de vida

Es presentava a Dansàneu 2025, després de la seva estrena a Mallorca i el premi de l’Institut del Teatre de Barcelona, la producció de Magdalena Garzón: Altars Profans, basada en les últimes produccions del fotògraf Toni Catany, de qui presta el nom, i on fotografiava el punt exacte de transició de la vida: natures mortes, amb objectes de la quotidianitat i plens de significat personal. En la fina línia que separa l’existència i la mort, en la frontera entre una i altra, que és just on es troba l’espai fructífer de l’art.

Un altar és un espai físic, normalment elevat, amb objectes simbòlics d’allò que es reverencia. No és casual que l’obra comenci amb les quatre ballarines situades en punts dispersos de l’escenari, executant uns posats d’allò més diversos, entre el terra i la verticalitat -explicava la coreògrafa en la postfunció: "entre la vida i la mort"-, i encara sense connexió entre elles quatre. Potser no seria la intenció de la creadora, però aquestes posicions recorden quina és la importància de la imatge en la societat actual. Venerada, central, com si es tractés d'una veritat tangible, més enllà de si conté o no cap contingut darrere.

No és el cas d’aquesta peça, perquè Altars Profans és art conceptual molt ben entès: profundament incardinat en un sentit (la remembrança d’aquelles imatges originals del fotògraf), que porta l’espectador a unes idees fortes fàcilment comprensibles (el significat): la fletxa del temps, aquella línia constant que sempre es dirigeix al futur; el passat com a substrat sobre el qual es construeix; i el present, farcit en aquest cas de figures abstractes, cossos desconstruïts, peus i mans que sempre busquen percudir els núvols (els somnis), des de la terrenitat.

La feina tècnica de les ballarines, cocreadores del moviment, Èlia Genís, Carla Piris, Anna Tejero i Iris Borràs, és del tot remarcable. Explica Magdalena Garzón que té per referent la dansa Butoh, estil caracteritzat per mostrar el més grotesc de la condició humana: la seva finitud. Però que, precisament per saber-se tan limitat, troba en el moment, en l’instant immediat, viscut intensament, el sentit de tot plegat. Exigent, disciplinada, amb una alta concentració, tranquil·la i tensa, és una dansa d’aquells objectes que es presenten sobre l’escenari (el nostre altar): unes estovalles sobre una taula, amb un objecte rodó a sobre i un porta retrats, per posar el cas. Però que, tal com explicaven, no es fa des de la voluntat de resultar explícits, sinó només evocadores. Imatges que travessen els cossos, que al seu torn es projecten sobre el linòleum blanc. Un altre interessant suggeriment: la del llenç en blanc.

Les referències al món contemporani i les seves representacions artístiques no acaben aquí, perquè en la segona part de l’espectacle, on es produeix la interacció entre les ballarines, per conformar complexes composicions de bodegons vivents, ressonen pràctiques dansístiques com les que Merce Cunningham componia amb els cossos dels seus ballarins per representar lletres. No és necessari que la coreògrafa tingués al cap aquelles antigues composicions dels anys 70 del segle passat, però sí que dona exacta idea de l’amplíssima formació d’aquesta generació de ballarins i coreògrafs, amarats de conceptes i història de la dansa.

Per fi, la gran pregunta: serà que he entès del tot l’espectacle? Per ajudar hi ha una pràctica que cal animar al Festival a repetir: breus converses en format postfunció, perquè puguem tots plegats repetir-nos de nou que el més important és l’experiència, plena de plasticitat en aquest cas; i la capacitat de cadascú per omplir de significat allò que veiem. Després, sempre serem a temps de contrastar-ho amb la veu del creador en un espai informal i sense pretensió, com el que per primera vegada en el Festival es va oferir: una conversa distesa posterior a la representació.