Jornada de clausura Dansàneu 2025

Un dia sencer dedicat a la dansa, amb tres propostes que basculen entre la dansa tradicional i la contemporània; de l’arrel, a la modernitat més radical, per confirmar que són més a tocar que no pas ens sembla, que s’alimenten d’investigació i connexions, i que Dansàneu és l’espai privilegiat perquè la dansa tingui aquestes connexions.

Mil primaveres. Foto: Rut Solé

Les petites revoltes: Mil primaveres

El premi Delfí Colomé està destinat a la creació i la producció en dansa d’arrel tradicional, amb l’objectiu d’impulsar noves propostes que parteixin d’aquí. I quina millor manera que posar a dialogar l’Esbart Manresà, amb Sergi Estebanell i Arantza Labuena. Ell, especialitzat en el teatre al carrer i convençut del poder que té com a eina de transformació social; ella, en l’àmbit de les arts del moviment, defensora de l’exploració de la multidisciplinarietat. Era fàcil que en mans d’aquests dos artistes, l’Esbart acabés transformant l’obra en una reivindicació política; i que sortís tot a partir del treball conjunt.

S’ha preestrenat la peça a Dansàneu, perquè anirà al Festival Danseu de Les Preses (la Garrotxa) i a Fira Mediterrània de Manresa (el Bages) els pròxims mesos. Però té un aire de funció completa. I són diverses les qualitats que permeten afirmar-ho: la primera és la solució de continuïtat entre gest i moviment, dansa tradicional i contemporània, teatre i ball. S’ha aconseguit una mixtura de propostes, lluny d’acabar fragmentat segons les especialitats de cadascú (inclòs l’Esbart).

La segona és la força expressiva que la companyia aconsegueix, gràcies a la seva generositat: és sortint de la zona de seguretat que els intèrprets compateixen amb el públic, amb evident felicitat, les noves descobertes. Es veuen capaços de coses noves, des del respecte i l’arrel a la tradició. La tercera i última, és la magnífica connexió que aconsegueix amb els espectadors. Feia temps que no es veia tantes persones emocionades, contentes i en comunicació. Ho serà per la temàtica vinculada al qüestionament del desastre mundial en què vivim, des dels problemes amb el medi ambient, les injustícies socials, o els problemes candents entre comunitats i països. Ho serà per l’optimisme que transmet i que comparteix amb el públic (referència a la revolució dels clavells, inclosa). Ho serà per la capacitat d’aquests joves artistes que, des de la confiança en les danses tradicionals, es reivindiquen com una nova opció de futur creatiu.

Diumenge. Foto: Rut Solé

Diumenge

Agrada al Festival i a la delicada programació que cada any proposa Rut Martínez Ribot jugar amb artistes que, a priori, res tenen a veure, però que units multipliquen els seus respectius arts. Alerta! Mentre que es tracti de treballar junts, no de trepitjar-se l’un sobre l’altre. Així ho van entendre el grup de folk Magari, Liv Hallum a l’acordió diatònic i Ivan Garriga al violí, que presentaven el seu darrer disc: Diumenge; amb la unió de la ballarina Montse Àlvarez Capella, a qui se li va ocórrer aquesta experiència.

No cal que el resultat fos rodó, perquè estem parlant d’artistes acostumats a treballar en un altre context: ballades populars, els primers; i espectacles de dansa, la segona. Aquí es tractava de l’extraordinari mirador de Gerbi, amb tota la vall al peu, i el públic assegut en cercle al voltant. Ni tan sols el terra és el més adequat per a la ballarina. Però van anar entrant en el format a poc a poc, fins al punt d’atrevir-se amb un comiat cantat a cor. La màgia? El respecte a banda i banda: la dels músics, per unes coreografies de la Montse que funcionaven com a tercer instrument; ella, integrada en el grup i atrevint-se amb el cant i la interpretació; i el públic, en comunió, amb el millor que la música d’arrel pot oferir: amalgama de diversos.

Joana Gomila & Lali Ayguadé. Foto: Rut Solé

I un tancament petit…

Pocs espais escrits trobareu amb tantes referències i lloes a la coreògrafa i ballarina Lali Ayguadé. Fins a vuit entrades podeu llegir en aquest blog i potser algun article més en altres mitjans i que no ha quedat recollit aquí. En això de la dansa, com en tantes coses vives, és l’última la que val, i en la cloenda de Dansàneu va demostrar de nou la seva flexibilitat, imaginació corporal, el control sobre l’escenari, una propiocepció que és única per ressituar cada part del seu cos en diàleg, capacitat expressiva, introspecció, gestualitat severament tècnica i imaginació desbordant. És, de llarg, la millor ballarina de casa que podeu veure en l’actualitat actuar de manera regular per Catalunya. L’acompanyava, en aquest cas, la cantant Joana Gomila, un prodigi de veu mallorquina, que també balla, amb una fluctuació sonora que porta amunt i avall, facilitat esparverant, timbre potent i una simpatia que acoloreix encara més el seu preciós cant.

Però malgrat tot, res de tot plegat va ser suficient per evitar-nos dos problemes. El primer escull és la dramatúrgia de l’espectacle. Tot va bé, mentre es balla i es canta. Aquest en seria el resum. Cal una revisió urgent d’un diàleg entre les dues artistes que no aporta cap element al millor que saben fer, juntes o per separat.

El segon problema és encara més greu: col·lectiu i així el va viure i comentar el públic. No ajuda en res a la delicada tasca de difusió de la dansa i de posicionament en contextos no convencionals que està fent el Festival. Paga la pena no oblidar mai que aquest és un territori on no es pot gaudir d’una programació regular de teatre i dansa, que Dansàneu dignifica aquesta absència, treballa per posar-hi remei i és una oportunitat d’or de veure grans noms de l’escena nacional i internacional. Lali Ayguadé l’és. És una de les grans. Per això sobta la brevetat de l’espectacle, especialment si pensem que és el de cloenda. Amb generositat s’hauria d’haver unit una segona part, amb alguns dels solos que té la coreògrafa - per exemple- i que haguessin fet les delícies del públic, neòfits majoritàriament en dansa. I la responsabilitat recau en els programadors, naturalment; però també en els artistes i la seva actuació conscient d’acord amb aquest objectiu que hem de compartir tots: expandir la dansa.