dimecres, 10 de juliol de 2013

Crash

Companyia LaTaimada
Coreografia: Olga Álvarez Montaner amb la col·laboració dels intèrprets
Ballarins: Marc Fernández Mercadé / Angie Mas Giménez
IPAM: International Performing Arts Meeting / Finestra de Dansa Catalana
Festival Grec 2013
El Graner, dimecres 10 de juliol de 2013


Contra la violència

Ens han acostumat a una certa asèpsia de la mirada, mentre que s'han multiplicat les mil maneres d'exercir la violència. Forma part, és clar, d'una estratègia per legitimar el seu ús quan és part dels mecanismes de control social, i limitar-la. Un acte civilitzador -es diu- que porta com a anunci preliminar la següent alerta: “les imatges que veuran a continuació poden ferir sensibilitats”. Això és només un engany, és clar! Prova d'imaginar en el teu cap un acte brutal i en tots els casos sempre serà infinitament més bèstia que la pròpia realitat...

La Companyia LaTaimada provoca, des d'aquesta perspectiva, una paradoxa amb la seva peça Crash: són dos cossos que es trenquen com a conseqüència del xoc que es produeix entre ells. Marc Fernández, amb la robustesa muscular d'un ballarí format en la disciplina més física i contundent; i Angie Mas, amb la solidesa que dóna l'esforç corporal sostingut. Són dos que es troben en els seus desplaçaments, abocats a combatre's, lluitant l'un contra l'altre, en un joc de passions (amor i odi a parts iguals) i que -per això mateix- pot provocar una certa distància des de la mirada de l'espectador. És com si l'escena coreografiada per Olga Álvarez i amb la col·laboració dels propis ballarins no fos tan real, dolorosa i impactant com aquella que som capaços d'imaginar. Com si la violència hagi quedat superada per la idea que tenim d'ella.

I el cert és que dóna igual d'on prové aquest col·lapse entre dos cossos i que recreen amb ímpetu, fisicalitat i decisió en aquest breu espectacle de 17 minuts. És una violència l'origen del qual no coneixem, com tampoc la finalitat del duo que executen, ni és tampoc clara quina resolució final tindrà. Perquè l'important és saber que es tracta de quelcom tan primitiu, essencial i incardinat en la pròpia condició humana, que per això decididament en fugim. Fins a negar la seva (re)producció per qualsevol mitjà. Com si la violència (com així passa també amb la passió) fossin tan diàfanes que no necessitessin de més instruments que la seva pròpia existència per fer-se explícites. I les rebutgem. Una legitimació que només l'altre -sigui l'espectador, un policia, o l'Estat- farà amb aquella imatge.

Dansar aquesta violència real (i fer-ho amb la contundència que precisa, com en aquesta peça) ajuda a donar sentit a allò que l'escena social ens nega com a acte civilitzador i que la nostra imaginació ha sublimat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada