Publicat a Núvol
Foto: Martí Albesa |
Les primeres hores de la trobada a la capital de la Garrotxa han donat pistes clares sobre les intencions de la nova etapa, que continua capitanejada per Tena Busquets, un cop s’ha consolidat una major implicació de les administracions: un pressupost triplicat i el reconeixement del Sismògraf com a llançadors de companyies, trobada de programadors i àmplia oferta per al públic assistent. Sismògraf s’ha fet major d’edat. Perd potser en innocència, però guanya en projecció.
L’ànima més comercial, aquella que ha de respondre a les necessitats del sector pel que fa a la seva viabilitat, amb la venda d’espectacles, en una disciplina artística tan minoritzada com aquesta, sovint ignorada, que reclama encara amb justícia polítiques clares de difusió i suport, troba en el Sismògraf les seves alternatives. Al Teatre Principal s’ha programat els Capricis d’Àngels Margarit: us en vaig parlar quan es va estrenar al Festival Grec de Barcelona. Podeu consultar la crítica en aquest enllaç. Amb una idea nova presentada dissabte: El Joc dels Capricis. Es tracta d’una ruta per la ciutat on es va seguint els ballarins de la companyia i amb grans altaveus situats en llocs estratègics es pot anar gaudint d’algunes de les 24 peces que conformen l’espectacle. Això facilita encara més l’accés a una peça delicada, sensible, de fàcil recepció, de les que generen afició. I transforma l’experiència en un joc de mirades.
Però hi ha una ànima més canalla al Sismògraf. Al capdavall un festival ha de servir per presentar novetats, apostar per llenguatges, mostrar coses que difícilment podem trobar en altres llocs. Doncs bé: no una, dues el primer vespre han sacsejat la ciutat. A l’Hospici es va presentar Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Basat en poemes de Perejaume, amb quatre ballarins i un actor. Es tracta d’una proposta de gran bellesa formal, adaptada a l’espai —l’antic recinte de l’escola de Belles Arts d’Olot, amb un pati central de dues plantes i un claustre— que utilitzen amb intel·ligència escènica. En un registre molt diferent, però amb un llenguatge trencador, Celeste González reivindica la figura del ballarí i director pioner del cinema eròtic gai Wakefield Poole. La manera com aquest artista explica la relació entre l’argument del Llac del Cignes amb la primera pel·lícula porno que anys més tard va rodar, té moments hilarants, plens de simpatia, en un homenatge del tot necessari. Però encara amb un valor afegit: qui us havia dit que el ballet clàssic era lluny de l’imaginar contemporani? És només qüestió de lectura!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada