Aire

Habemus Corpus / Miquel G. Font
Mercat de les Flors, 12 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

Des de l'inapel·lable

Miquel G. Font és el coreògraf dels fets reals. Així s'anuncia a Aire als títols de crèdit projectats a una pantalla al fons de l'escenari: amb un regust a pel·lícula antiga en blanc i negre. Perquè són coses del passat. Ara bé: de quina manera aquelles experiències impacten en el present és probablement l'autèntica recerca d'aquest creador. Per això el seu interès, que pot resultar aliè a més d'un espectador, al voltant de què hi ha en el moment del traspàs entre la vida i la mort.

Aquesta és una obra gran, amb vuit ballarins i part de la música en directe de la mà del Cor Ciutat de Mataró. Estem tan acostumats a veure dansa amb composicions enllaunades, que parem primer en la qüestió: un rèquiem era l'elecció justa. Dona profunditat i circumstància si, com en aquesta ocasió, està temperat de gravetat. No en va Miquel G. Font també és músic i busca sempre fórmules de connexió amb el moviment. I aquí farem un segon esment, doncs la qualitat tècnica -molt especialment dels nois- està allunyada dels estàndards de les companyies a casa nostra. Tant, que hi ha una mirada condicionada: si Aire s'hagués anunciat exactament com allò que és (una producció internacional, alemanya o holandesa per posar un exemple) l'atenció del públic i del mateix festival en la difusió hagués estat un altra. Pensem-hi: de vegades, atents enllà, se'ns escapen de més properes...

La temàtica, ho assenyalava, no és gens fàcil i la dramatúrgia de Marc Chornet ha servit per endreçar-la. Però hi ha una narració excessiva, un encès detallisme explicatiu que lliga l'espectador, un relat unidireccional, sense marge a la imaginació. Això és un problema, així com la llargària dels diferents capítols. Aire precisa d'una certa actitud espiritual, és ben cert, i allà on millor es percep és en el gest dels ballarins: per moments pausat, quasi estàtic; en ocasions cops de desesperança, explosius; en altres instants col·lectius i disciplinats de coordinació. Una estrena en un festival és un repte monumental: es corre el risc d'arribar tard. Quan puguem veure aquesta peça amb unes setmanes més de treball d'estudi, podrem copsar el seu just valor coreogràfic. En tot cas, escurçar alguns episodis seria interessant. Com suprimir elements de la història, reiteratius o massa explícits.

Es fa difícil situar els amplis moviments de braços i cames, l'expressió dissociada del tronc, les ondulacions en l'eix de la columna i les petites vibracions, sincopades, cintura escapular amunt del intèrprets. A voltes et sembla observar accents llunyans d'estil neoclàssic; després hi apareixen les influències de la modernitat dinàmica des de la qual es planteja la relació del conjunt. Aquí hi apareix un detall arran de terra, com hi ha una fisicalitat innata en la tensió que la descripció del tema central provoca; com de la resposta inusitada que cada un d'ells procuren al seu personatge. És una suma multiplicadora, amb imatges especulars com a resultat: d'una banda hi ha la varietat del gest; de l'altra l'experiència inconeguda d'allò que volen retratar. Entre un espectre i l'altre, una realitat tan inapel·lable com ho és que estem davant una creació que diu més del futur que no pas d'aquell passat que dibuixa, ni d'aquest present artístic que encara endevinem imperfecte. 

Aire és una mostra del desllorigador que Miquel G. Font, com a director, millor perfila en les seves obres: una aptitud coreogràfica servida com si fos un complex i inusual mecanisme de la memòria.