dissabte, 12 de setembre de 2015

Most of all, you've got to hide it from the chicks

Carla Rovira
Arxiu Comarcal, Fira Tàrrega
12 de setembre de 2015



Me gusta el teatro
Crítica publicada al portal Recomana.cat

Me gusta el teatro que provoca: el que te cuenta historias imprevistas. El que no da por sentado nada y está dispuesto a generar inquietud. Aquel teatro que ha nacido de la feliz coproducción entre Fira Tàrrega y Antic Teatre y que han inaugurado este año. "Most of all, you've got to hide it from the chicks" es una de las dos obras que han presentado, con la colaboración de un grupo de chicos que se han prestado a interrogarnos de la mano de Carla Rovira. Me gusta que me incomoden. Me dirán ustedes que es algo raro. Pero si el arte no es capaz de hacerlo, me pregunto quién.


El argumento es contundente: tiene que ver con nuestra actitud de adultos frente a lo que la modernidad vino a denominar "la infancia". Para aquellos que no lo sepan, ése es un invento reciente. Como tantos. No es antes de finales del siglo XIX que los niños son considerados algo más que mano de obra barata: sus delgados dedos eran ideales para las hilaturas de las fábricas de vapor. La universalidad de la escuela hizo el resto. Y nos inventamos aquello de la inocencia. Y lo de la desprotección. Bendito invento, ¡claro está!

Pagamos un precio por todo ello, por supuesto. Un alejamiento cada vez más intenso entre ambos mundos: "cuando seas mayor, lo entenderás'. Esto está reservado a mayores de tantos años... Teatro familiar y tantas otras categorías.

Carla Rovira se enfrenta de cara a este asunto. Lo hace con algo tan lejano para aquella idea infantil como lo es la experiencia del dolor. ¿Alguien se pensaba que no lo sufren? ¿De verdad creían que podíamos evitárselo? Y durante una hora profundiza, conmueve y provoca desde la razón y el sentimiento. Ésta es una obra de concienciación. Incómoda pero necesaria. Luego de vista, ya no es posible que le guste el mismo teatro. Se lo aseguro.

6 comentaris:

  1. Yo voy poco al teatro, pero esta obra me ha dado ganas de ir más.
    Es verdad que esta obra te deja las emociones a flor de piel, tiene momentos tensos, tristes pero merece la pena.

    ResponSuprimeix
  2. Nunca había asistido a un tipo de teatro de estas características, siempre había acudido a ver obras teatrales comunes, pero tengo que decir que la experiencia que viví en "Most of all, you've got to hide it from the chicks" fue bastante impactante y diferente a todo lo que he visto hasta el momento lo cual me gustó. El tema que trata y de la forma que lo trata es unas de las cosas más singulares (en positivo) que he visto ya que el espectador forma parte de la obra.

    ResponSuprimeix
  3. Vaig decidir anar a l'Antic Teatre amb les espectatives justes. Ni massa dolenta ni una obra d'art. Amb el temps he après a induir-me a aquest estat neutre d'espectatives per no acabar gaire decebuda ni estafada. D'aquesta obra, per començar ,no entenia ni el títol, així que comencàvem bé...

    Mentre cabilava amb aquestes idees la meva atenció va ser captada per un grup de... GALLINES! Però no gallinetes com sen's vol representar als contes "infantils" sino gallines súper modernes, decidides i sense péls a la llengua, representades per un elenc de joveníssimes actrius i la Carla Pitarch (Mr. Robinson). Elles amb molta gràcia i amabilitat ens acompanyen fins la sala on es durà a terme l'espectacle. I aquí és on comença la màgia.

    Feia molt de temps que no veia un espectacle que em tranmetès tantes coses i m'arribés a la pell, al cor i alhora em fes reflexionar sobre coses que potser no m'havia plantejat abans. Un cop entres en el joc de les gallines es difícil de sortir, ja que et fan partícep constantment d'allò que està succeïnt a la sala. La peça parla del dolor, d'aquell que sentim totes, siguem petites, mitjanes o grans i de per què intentem crear de la infància una estapa absent d'aquest, quan realment no ho és.

    Mr. Robinson li parla a les gallines des del carinyo, però sobretot des del respecte, com a una gallina més, amb les seves plomes, ales i ferides. Sense maternalismes, ni infantilitzacions i aquest és l'esperit que traspúa tota la peça i amb el que jo més em quedo; l'empoderament d'unes gallines, que passen de ser gallinetes cegues a "les gallines rebels".

    Adriana G. Andreo

    ResponSuprimeix
  4. L'autor ha suprimit aquest comentari.

    ResponSuprimeix
  5. Sensació profunda , emocions que et fan tremolar , impressions inesperades...etc És una de les poques vegades per no dir la única vegada que anava al teatre i després d'anar a veure aquesta obra hem plantejo torna a anar a veure teatre per veure i descobrir coses que deixar aquest fenomen que engloba tanta gent

    Arnau Del Santo

    ResponSuprimeix
  6. No tinc una experiència gaire extensa en el mòn del teatre, a vegades em costa expressar-me i crec, o almenys això diuen de mi, que sóc una persona freda i tinc pocs sentiments.

    No obstant això, intentaré expressar el millor que pugui, el que vaig sentir i em va transmetre l'obra.

    Les meves expectatives eren les de "echar la mañana", més que les d'arribar a presenciar una performance d'aquesta magnitud i nivell un diumenge al dematí.

    En quant a l'obra, des del minut 1 es tracten temes que et fan posar la pell de gallina, mai millor dit, i en situacions molt tenses. Més encara quan veus que les són unes nenes disfressades de pollastre, a la vegada unes excel.lents actrius, les protagonistes d'aquesta peça, i on el focus temàtic es El Dolor.

    Impactant, escoltar a persones tant petites, tant actrius com participants, contestant a questions tan profundes i que no estem acostumats a sentir per part seva, perqué, a la vegada els hi intentem amagar aquestes questions. Et fa reflexionar sobre coses que ni tan sols ens plantegem. Perquè amagar certs temes als infants? Que no són persones tsmbé? No tenen dret de saber el que passa al seu voltant? Es clar, no jo entendrà... Es massa petita per aquestes coses...

    Per acabar; crec que es una obra molt profunda, impactant, on els sentiments estan a florvde pell. Molt dinàmica i participativa. Una peça que tothom hauria de veure.

    Álvaro Iserte

    ResponSuprimeix