El
Maldà, 3 de juny de 2017
La
física de l'expressivitat
Nua de Nadine Gerspacher
Una dona espera, al so de Lou Read: It must be nice to disappear. Una de les millors entrades a un espectacle dels darrers temps. Quanta desesperança, i alhora dignitat, en aquest gest pausat, de mesurada intensitat i petit detall que només una intèrpret com Nadine és capaç, justament perquè té una capacitat expressiva que va més enllà del moviment. És una coreografia de llarg abast, on té la possibilitat d'explorar alguns accents de teatre físic, com també una dansa forta i estrident, d'enorme compromís corporal, amb què es recrea en la tercera part. Sols en el fragment on s'expressa amb veu en off les possibles circumstàncies que porten algú, i ella en particular, a un estat de letargia emocional hi ha un excés perquè condueix de manera inapel·lable a fets que tant l'artista com el públic podrien concretar per la seva banda, impedint així la llibertat imaginativa de cadascú. Al seu torn, l'últim quadre, amb el canvi de vestuari, obre infinitament la perspectiva en resultar un trencament discursiu amb respecte la resta de la peça.
Silence 2.0. d'Adriana Mascort
Encara no s'ha insistit prou en destacar l'altíssima preparació tècnica i interpretativa de les noves generacions de ballarines de contemporani. És possible que estiguem assistint a un moment excepcional. Ho reafirma aquest elenc internacional: Ellie Gordon, Hayley Ader i Adriana Mascort. Precises, entusiastes i brillants en la seva execució. De fons la música flamenca de Paco de Lucía y Enrique Morente, per assenyalar un parell. El contrast entre la coreografia que defensen i allò que sona pels altaveus és el joc que busquen: parlen apassionadament de les connexions personals, i la defensa de la individualitat. La peça és massa breu, apenes 10 minuts, per abordar amb profunditat la qüestió, però s'intueix una intencionalitat clara cada cop que una d'elles abandona la disciplina de grup per expressar-se com a solo. Resulta difícil de totes maneres seguir el relat, precisament per l'amalgama de realitats en què es converteix la vida col·lectiva, representada aquí per la coordinació coreogràfica entre les tres.
Re-Garde de la Compagnie MF
La internacionalització del Programa1 #MaldàEnDansa es clou amb el duo italo-francès, creat i ballat per Francesco Colaleo i Maxime Freixas. Segurament la més lluïda del vespre, tot i que potser la menys compromesa. La presència física dels dos nois és el seu aliat, i un encert saber-la utilitzar en favor de l'obra. Aposten per una dansa a camí entre la fisicalitat i l'expressió naïf, a voltes exagerada amb un somriure forçat, però ben coordinada. Hi ha una innocència volguda en la posició dels artistes i que encomanen amb facilitat. Si la mirada que volen defensar es basa en la manca de prejudicis de l'infant que descobreix per primera vegada les coses, la coreografia, en canvi, és plena d'elements recurrents i coneguts, i malmeten la sorpresa que pretenen. Malgrat tot, el sol fet d'abordar amb honestedat aquestes idees, permet una recepció fàcil que el públic sap agrair, per la destresa en algunes ocasions, i sempre per la simpatia amb què aborden la proposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada