Singularitat
Segona sessió amb programa doble des de la qual es fa especial atenció a les il·lusions sensitives del moviment. Amb dues intèrprets desconegudes entre nosaltres: una oportunitat única per gaudir de dues peces que combinen a la perfecció una extraordinària qualitat tècnica i una exquisida reflexió sobre el cos i l'expressió dansada. És el cicle Corpografies, a La Caldera.
Georgia Vardarou: Hardcore Research on Dance.
Com si es tractés d'un llenç, els traços efímers de la ballarina grega perfilen la frontera inaudita des de la qual impressiona amb matisos, tonalitats i colors diversos la sala d'assajos on es presenta aquesta investigació. No hi ha música, per ressenyar encara més que el moviment no és deutor de cap altra cosa més que la voluntat. Res més natural que aquests vint minuts d'execucions variades, sovint arran de terra, menys freqüentment en projeccions verticals, amb la senzillesa d'algú que destaca en flexibilitat, capacitat narrativa i accent sever. I alhora, poques propostes són tan estranyes a la mirada, artificials i isolades que un cos determinat a dibuixar les traces del seu esforç a un parquet en blanc. Una recerca a la qual convida els espectadors, amb complicitat i discretes gotes de simpatia, quasi d'humor sentit, que transformen la gravetat del moment, camí d'una experiència plaent i singular. És la dansa que es justifica per ella sola perquè surt de la connexió màgica entre qui la balla i qui la percep, sense que necessàriament, a ambdues activitats, les calgui altre instrument que línies imaginàries a la retina.
Com si es tractés d'un llenç, els traços efímers de la ballarina grega perfilen la frontera inaudita des de la qual impressiona amb matisos, tonalitats i colors diversos la sala d'assajos on es presenta aquesta investigació. No hi ha música, per ressenyar encara més que el moviment no és deutor de cap altra cosa més que la voluntat. Res més natural que aquests vint minuts d'execucions variades, sovint arran de terra, menys freqüentment en projeccions verticals, amb la senzillesa d'algú que destaca en flexibilitat, capacitat narrativa i accent sever. I alhora, poques propostes són tan estranyes a la mirada, artificials i isolades que un cos determinat a dibuixar les traces del seu esforç a un parquet en blanc. Una recerca a la qual convida els espectadors, amb complicitat i discretes gotes de simpatia, quasi d'humor sentit, que transformen la gravetat del moment, camí d'una experiència plaent i singular. És la dansa que es justifica per ella sola perquè surt de la connexió màgica entre qui la balla i qui la percep, sense que necessàriament, a ambdues activitats, les calgui altre instrument que línies imaginàries a la retina.
La llum i el so són companys de viatge habituals de la dansa. Quasi una trigonometria. Multipliquen, limiten, circumden el cos i el gest ballat. La canària Teresa Lorenzo posa en joc aquestes relacions: les qüestiona i transforma com un fil invisible que passa a dependre directament del moviment. De fet es tracta també d'una fantasia visual, perquè les mans del perfil digital són de Manolo Rodríguez, a l'altra banda de l'escenari. Però es crea així una interessant reflexió, més pertinent encara si tenim present la posició de l'espectador: avesat als múltiples enganys als quals la maquinària teatral el porta. I és aquí on Cuerpar creix en magnitud: quan es constata la seva presència, fins i tot en la foscor, amb la freqüència i pulsió de la ballarina percudint el terra, desplaçant-se sense ser vista i generant una perceptible tensió. El contrast amb els fragments on és visible permeten disseccionar precisament el paper d'aquells elements i com al conjunt de la peça influencien. Al centre de tot plegat, una execució desplegada des del control exhaustiu de cada múscul i articulació, propera a un catàleg il·limitat de torsions, flexions i desplaçaments. Com si es tractés d'un objecte translúcid i sonor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada