Eastman / Sidi Larbi Cherkaoui
Teatre Grec, 15 de juliol de 2013
Les peces perdudes: el
Puz/zle de Sidi Lardi Cherkaoui
No falla mai: ens fan una
pregunta de les importants, i ens quedem asseguts sense arguments...
Vull dir que tenim un carregament de bones intencions, projectes i
empenta en la nostra quotidianitat, però se'ns escapa sovint una
reflexió acurada que doni sentit a tot plegat. És la manera
particular com sobrevivim a la complexitat de la pròpia condició
humana, és clar. Però és també el parany d'una societat
instal·lada en el “només mirar endavant.”
Sidi Larbi Cherkaoui ho
sap prou bé. I a manera d'un demiürg convoca en escena imatges que
pensàvem perdudes, experiències que es projecten des del passat
col·lectiu, per qüestionar les seguretats amb les que bastim les
nostres afirmacions. Aquesta ben bé podria ser la funció reservada
a la dansa en les properes dècades, si vol ocupar la centralitat que
mereix: la invitació a pensar, des d'un llenguatge universal.
La qüestió de la
identitat. O millor dit: del seu plural, màscares representades en
el poliedre de múltiples cares amb les que es fan present. En una
relat que s'inicia amb la torre de babel; passa per les múltiples
formes d'intolerància (religioses, polítiques, socials...); veu
desaparèixer civilitzacions; i arriba a l'escena final on uns
escultors treballen amb peces humanes. És la història de la
Humanitat, resumida en dues hores d'espectacle. És la constatació
de què en clau de passat podem entendre moltes de les coses del
nostre dia a dia.
Puz/zle
és un espectacle de densitat coreogràfica. No fa concessions.
Exigeix uns nivells físics als seus ballarins d'alta volada i els
regala a cadascú algun moment de protagonisme individual. S'executa
des de la col·lectivitat, en imatges de gran resolució estètica,
suportades sobre la construcció/desconstrucció d'unes estructures
de fusta que serveixen per anar dibuixant sobre l'escenari els
diferents moments històrics que es retraten. La plasticitat i
l'elegància del cos de ball sempre se sotmet al contrast amb la
força, els equilibris i la cruesa del gest sense pal·liatius. És
un impacte per als sentits, com també la música en directe del grup
vocal A Filetta, un sextet que entra en joc amb els ballarins,
interpretant músiques tradicionals de diferents orígens. Unes veus
que amplifiquen encara més l'espiritualitat profunda sobre la que es
construeix el relat, no com a suport dels ballarins, sinó com a
quart element escenogràfic. Perquè l'altra peça que faltava per
assenyalar en aquesta composició és el Teatre Grec, un marc
d'origens estranys, però que ha esdevingut amb el temps una sort
d'espai per a la reflexió a la fresca en les caloroses nits
barcelonines, amb un públic sempre agraït, malgrat el desbordament
i la llarga durada de la proposta.
I és
que tots sabem que encara hi ha peces que no hem sabut trobar per
acabar d'entendre el nostre joc particular. Una apel·lació
(contundent) a la memòria com la que es fa en aquesta obra, pot
donar-nos pistes per resituar la qüestió.
-------------------------------------
Crítica de Joaquim Noguero de PUZ/ZLE per a La Vanguardia el dia 17 de juliol
-------------------------------------
Crítica de Judith Mackrell, The Guardian 25 d'abril de 2013
-------------------------------------
Crítica de Joaquim Noguero de PUZ/ZLE per a La Vanguardia el dia 17 de juliol
-------------------------------------
Crítica de Judith Mackrell, The Guardian 25 d'abril de 2013
Sidi Larbi Cherkaoui's work has always been about making connections: between different dance forms; religions and rituals; art and science. But in Puz/zle, it's the urge to connect that itself becomes his subject, as it addresses the human compulsion to build order and pattern in the world.
Throughout 110 minutes, Cherkoui's 11 dancers are beautifully and violently busy. Using slabs of granite-like polystyrene, they construct a constantly changing set of staircases, walls, temples and houses – a gamut of art and architecture, which incorporates their own bodies, too, as they allow themselves to be shaped and chiseled into sculptures.
No less busy is the choreography. It orchestrates the dancers into serpentine wave forms, wheeling spirals and geometric configurations. This is a dazzling display of invention, and accompanied by an equally profligate range of live musicians, including the Corsican group A Filetta, it seems to contain all the world's cultures.
With choreographic references from Buddha to Rodin, and musical lines that float from Arabic song through to Christian mass, the mix is almost too rich to bear. But for Cherkaoui, the dark side of order and synthesis is always chaos. Over and over again, the buildings are demolished, and the patterned elegance of the choreography decays into dysfunctional, disruptive ugliness. Human contact turns brutal as groups single out their scapegoats, couples fight, and even a dancer's body turns viciously against itself.
Puz/zle is a huge piece, philosophically as well as choreographically, and it comes with flaws and loose ends. Yet in its evocation of our blind urge towards creativity, it is utterly captivating. Few choreographers match Cherkaoui's ability to range across such an ambitious canvas of ideas, or to hold in balance such extremes of beauty and despair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada