Eastman
/ Sidi Larbi Cherkaoui
Mercat
de les Flors, 16 de gener de 2016
Publicat també al portal de crítics Recomana.cat
Paraula
de Sidi Larbi
Hi
ha una espiritualitat forta, d'arrel multicultural, esperançada i
proactiva, en favor d'un canvi de mentalitat en la societat malalta
occidental amb la qual el coreògraf belga firma aquesta darrera
producció. Una necessitat vital que sorgeix d'una preocupació molt
interioritzada i que vol compartir amb el seu públic. És de tanta
intensitat que s'acaba convertint en una atmosfera densa, translúcida
i dispersa que irradia des de l'escenari fins al darrer racó del
pati de butaques, convertint Fractus V en una mena de
cerimònia religiosa de contrició. Una homilia centrada en la
manipulació de la informació i el paper del ciutadà mitjà amb
respecte els grans centres de poder, amb l'aval de les teories del
lingüista i conegut activista polític Noam Chomsky.
El
desplegament escenogràfic és el de les grans ocasions, en la línia
artística de la companyia, amb unes estructures triangulars de fusta
amb les quals se simbolitza diversos aspectes d'aquella conxorxa
propagandística i que serveixen per a crear dinamisme estàtic: fan
de fitxes de dominó, com representen un mur de separació o permeten
uns passos de flamenc al propi Sidi Larbi amb una de les estrelles de
l'elenc: Fabian Thomé, ballarí establert a Madrid i que
protagonitza més tard el solo més destacat de la vetllada, amb una
expressivitat corporal punxant i flexible. No s'esperava menys i el
conjunt d'intèrprets són excepcionals, sempre en la línia de
contacte entre diverses disciplines i amb una entrega absoluta a una
coreografia extensa i sempre en tensió. Només la insistència en un
parell de fragments, com per exemple els protagonitzats amb les mans,
allunyen la composició de l'excel·lència absoluta. Per últim, la
música en directe, amb instrumentistes de diferents cultures i
l'excepcional entrenament vocal, amb sonoritats orientals, acaben de
crear un clima eteri, d'elevació de l'ànima sensible, del qual és
impossible defugir i que condiciona completament la recepció de
l'obra: Fractus V és una
bellíssima creació.
Si
nos fos, esclar, per la prèdica: un sermó que té el seu corol·lari
en una mena de manual d'autoajuda on s'aconsella directament al
públic sobre la manera de procedir quan ens enfrontem a una
preocupació. Com la del propi artista pel que fa a la manipulació
de la informació i la lamentable falta de criteri amb què absorbim
cada dia mil mentires que mai no contrastem. No és que tot plegat no
sigui cert i no estiguem assistint a una realitat com la descrita. És
que exonera de cap responsabilitat al ciutadà individual, com si no
en fos responsable i només resultés una víctima del complot.
Davant del qual només la cooperació amb els altres sigui la solució
per a sortir de l'atzucac. I no sé. Igual és una opció. Però la
pregunta que potser no ens hem fet és una mica anterior, més
insidiosa: de debò que el benestant i aburgesat occidental vol saber
la veritat del món? Tota
la veritat? Sonora i merescuda ovació del públic barceloní:
després veurem cap a on ens porta aquesta reflexió...
Però, de fet, en el fragment de “prèdica” que podem sentir en el vídeo d’aquest mateix post, crec que es fa una reflexió interessant pel que fa al paper de l’individu respecte la manipulació dels mitjans: "The point is that you have to work, that’s why the indoctrination system is so successful. Very few people are going to have the time, or the energy, or the commitment to carry out the constant battle that is required to get outside of the usual propaganda". Potser sí que, dient això, Sidi Larbi justifica, indirectament, la nostra passivitat com a individus amb capacitat d’anar més enllà del que se’ns fa consumir, i potser podria haver estat més punyent en la crítica d’aquest immobilisme, però no considero que no en sigui conscient, quan ell mateix l’esmenta.
ResponEliminaSegurament, Esther, ell és plenament conscient d'això que comentes. Però no hi ha prou, sota el meu punt de vista: la radicalitat es demostra també posant en qüestió la doctrina que segueixes. Això és el méas agosarat que pot fer un artista amb si mateix. I no sembla pas que aquí ho faci.
EliminaCrec que la pregunta que ens planteges (“de debò que el benestant i aburgesat occidental vol saber la veritat del món?” ) és, precisament, la que ens planteja Larbi a l’escena de les peces de dominó: Un home al racó de l’escenari que no hi vol veure, que no vol saber el que està passant al seu voltant. No gosa girar el cap perquè té por d’enfrontar-se a la injustícia (o prefereix estar assegut al sofà veient la seva sèrie preferida) o denunciar-la. “Ojos que no ven, corazón que no siente”, que diuen...
ResponEliminaTrobo molt enginyosa la manera en què Larbi resol aquesta escena. Aquella “injustícia ignorada” en forma d’assassinat fa caure la primera fitxa, que fa caure la següent fins que l’última colpeja sense pietat el benestant i aburgesat occidental que no vol saber la veritat del món.
Albert.
És indiscutible, Albert, la capacitat de Sidi Larbi per construir imatges de gran força expressiva i impactants. Aquesta és un dels motius pel qual està entre els més grans de la dansa contemporània. I l'escena a què fas referència ben bé podria significar això que dius. El contrari, justament, al discurs imperant sobre el complot que defensa la resta de l'obra.
Elimina