Vertical Road, Akram Khan Company
Mercat de les Flors, 19 de març de 2011
Eulàlia Ayguade Farro, Konstatina Efthymiadou, Salah El Brogy, Ahmed Khemis, Young Jin Kim,Yen-Ching Lin, Andrej Petrovic, Paul Zivkovich
Darrera un gran plàstic translúcid situat al final de l’escenari i que penja de banda a banda, una ballarina l’empeny infructuosament, amb forts moviments convulsius, sorolls que provoca contra el propi material i violents cops de música. Intenta sortir a l’espai obert. És el pas a l’altra banda, de no retorn. Res no sabem de la causa d’aquella traspàs. La resta de ballarins ocupen l’escenari adormits, en semicircumferència, al voltant de l’ombra que aquella ballarina projecta sobre el límit que separa els dos móns. Només copsem l’angoixa amb què comença l’espectacle.
Vertical Road bé podria ser el relat de la sorpresa de l’home ancestral davant del misteri de la mort. I, en conseqüència, el de l’aparició del mecanisme de protecció que l’espècie fou capaç de crear per apaigavar el dolor (primer) i la inquietud que provocà (després.) Éssers de la fugacitat, movent-se violentament, compassats per una música repetitiva i de grans dimensions místiques, amb què el grup dóna resposta, a aquesta banda del plàstic, a la desesperació. Si heu vist cap altre espectacle anterior de la companyia, us vindrà a la memòria la violència del gest, la fisicalitat desbordant, l’energia desbocada i la contundència del moviment. És Akram Khan en estat pur, al límit, sempre impactants, incansables, sense respir, tempestuosos. Tenen la roba impregnada per una pols que va quedant en suspensió per tot l’espai: referència clara a la naturalesa humana.
El tercer episodi és conseqüència directa, en la comunitat, de la sorpresa davant l’interrogant existencial que el plàstic ha generat: apareix el líder espiritual. Som fitxes grans de dominó situades en l’extrem de l’escenari que cauen successivament amb el més mínim impuls. En aquest punt l’obra genera una de les imatges més belles: a la manera com els titelles, els ballarins s’impulsen, cauen, es traslladen, salten, col·lisionen, sempre manipulats per la presència del gurú (que mai arriba a tocar-los físicament) però que amb les seves mans, projectant-les sobre aquells cossos, en un efecte màgic, comanda els moviments contra la seva voluntat. I a la manera dels darvitxos inicien aquell ball circular sobre el propi eix tan característic de la mística. Queda inaugurada per a la història de la humanitat la cerimònia, les religions i els seus poders. I amb ella, l’obscura història dels llibres sagrats, que paradoxalment tantes morts ha provocat.
L’expressió dels ballarins és un aspecte a ressaltar. Més enllà de la seva força física, imprescindible per suportar el nivell d’exigència que requereix la peça, hi ha una projecció de sorpresa que surt de dins cap enfora davant del relat que estan explicant. Una pertorbació de l’ànima, una indignació arrelada a la incomprensió que genera saber-nos part de la barbàrie. Perquè fins i tot en el cas que mai no haguéssim participat directament en els episodis que es relaten, som hereus d’aquella condició humana: massa humana! Sens dubte, la transmissió d’aquestes emocions és un dels elements més solvents d’aquest autèntic festival de la paraula en moviment en què es converteix Vertical Road.
I com no podria ser d’altra manera, darrera d’aquell plàstic translúcid que sempre ha presidit el fons de l’escenari, hi acabaran tots els ballarins, amb idèntics crits visuals com començàvem, mentre plou sobre aquell teló i l'aigua purificadora acaba fent desaparèixer qualsevol rastre d'existència. Només el líder espiritual resta sol, en mig de l’escenari.
Poder, algun dia, els humans ho arribarem a entendre: només som pols...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada