Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Laura Vila i Iker Arrue

En la fascinant conferència que amb el títol Filosofia de la dansa pronuncià Paul Valéry el 1936 se'ns convidava a un exercici metodològic clàssic en la història del pensament: tota vegada que una resposta a la pregunta “què és la dansa?” no la podem trobar;  girem el sentit de la mirada i procurem de respondre sobre dos dels seus vectors constituents: què és el temps i què és l'espai. I quan arribarem a tots dos, bé sigui per la impossibilitat de coneixement d’allò que regula els moments que vivim però dels quals res no podem dir des del pensament (“la fletxa del temps”, en paraules filosòfiques); com tampoc referir-nos al continent ocupat per un cos que és alhora espai del temps (constituït, al seu torn, per una idea de sí mateix) haurem resolt la qüestió plantejant una doble negació, que és l'equivalent a una veritat simple. 

És aquest exercici filosòfic de descentrament el que Laura Vilar i Iker Arrue, amb el suport de Jèssica Jacques, proven d’exercitar en la conferència que en el marc del curs Novísimos. El espacio entre las artes, l’Institut d’Humanitats està duent a terme al CCCB aquests mesos. La novetat, però, és la incorporació de l’arquitectura, perquè la dansa contemporània ha vingut a afegir un nou element: el del gest. No pas perquè en la dansa clàssica no existís sinó, com assenyalen, perquè és propi d’aquests temps l’escissió definitiva entre el significat i el sentit. I, també, perquè és el ballarí de contemporània qui promou l’ús de l’espai, des de la pròpia construcció.

 

 

Amb una anàlisi de la peça ukeNage, que s'ha pogut de veure al SAT Teatre fa poc, Laura i Íker, des de la instància de l’impuls, conviden a una mirada que més aviat se situa en els límits (1) que en l’eix de la qüestió. Convençuts, com ho hauria d'ésser el públic “responsable” (a qui s’apel·la diverses vegades), de què és en el contacte entre les frontisses dels incommensurables on hi ha el terreny fèrtil per començar a pensar (aquest nou segle) el que mai abans la filosofia ha abordat de manera decidida. 

Vagi, però, un afegitó sobre el que voldria aprofundir en un futur: l’adscripció de la dansa en la categoria nietzschiana de les arts dionisíaques. No només per la condició de necessitat que té amb la música; sinó sobretot pel seu arrauxat caràcter transformador de l'espai i dels temps en què hi intervé. 

Que no s'abordi mai així, possiblement és una altra de les peripècies de la història del pensament.
 -----
Trobareu aquesta interessant conferència en aquest enllaç:

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

(1) en referir-me al límit, ho faig des de la perspectiva que presenta el filòsof Eugenio Trias: en la ciutat antiga, la muralla separava la vida de la ciutat, de la realitat més enllà. Aquell espai (limes) és un terreny especialment fèrtil per a la vida, afirma. Com ho és, per a l'home, la seva doble condició de natura i ésser transcendent.