ukeNage

ukeNage

Laura Vilar, Iker Arrue

SAT Teatre, Impuls [D] 14 de gener de 2011

M’he passat 18 anys, fins fa pocs dies, explicant el per què del nom del gat de casa: uke. Des de la ignorància, és clar, perquè li va posar nom algú que tampoc ara m’acompanya i perquè mai he estat coneixedor de l’Aikido, on té el seu origen. I ho feia des del relat (això és: meitat el que sabia, meitat el que m’inventava), convençut com estic que el discurs sobre un mateix és la clau de la pròpia identitat. En aquest invent, les forces còsmiques jugaven el paper que les figures d’aquell art reserva als combatents: qui inicia l’atac (donador d’energia), qui el repel (receptor). Representa que el meu enyorat uke absorbia, amb la seva companyia i les seves moixaines, les conseqüències diàries de la vida que em tocava més enllà del nostre cau compartit. I que aquella relació era de mútua dependència, de manera que aquesta energia si no hagués tingut mai oportunitat de ser rebuda per aquell que la necessitava, causava la mort irremeiable d’ambdós combatents.

Només cal que imagineu les cares de les persones a qui explicava aquesta història... I la meva estranyesa perquè ningú ho entengués... Fins avui, és clar! El destí ha volgut que veiés aquesta peça just aquests dies.

Perquè Laura Vilar i Iker Arrue dignifiquen amb ukeNage tot el significat simbòlic d’aquella història: dos ballarins formats en aquella disciplina marcial i que proposen una reinvenció en clau d’identitat: la negociació dels rols. Hi juga a favor (d’entrada, només que apareixen en escena) el vestuari: meitat de tot i part de res, com per significar com serà de pobre la mirada del gènere. No ens enganyem: una roba tan explícita com excessiva... Però tampoc és important, perquè un cop superes aquest primer impacte, comença a fer-se presència el moviment: Íker talment com un felí astut que s’acosta prudent a la seva presa, Laura com un lleó de força colossal disposada a parar qualsevol embranzida.

Tota la peça és un virtuosisme on es barreja la simplicitat i la dignitat; on els dos ballarins interaccionen des de la seguretat i la defensa de l'espai; on cada element (llum, música i moviment) compassen el propi significat de la paraula duo: un privilegiat, curós i estimat ser junts, ple de màgia, amistat, respecte i complicitat.

Perquè en tots dos ballant s’hi observa l’única veritat que l’home pot viure: la companyia, que és l’energia de vaivé que transcorre entre dos cossos, en l’única batalla que mereix ser lluitada, que no és altra que la d’aquells que es presten a resseguir el so de la vida, plegats.

Els seus somriures, les mirades que es fan en el moment dels aplaudiments, els delata i són generosa invitació al públic. Semblen dir-nos: viu el teu particular ukeNage!


ukeNageI por ikerarruemauleon


ukeNageII por ikerarruemauleon

Aquesta peça, de la companyia Cobosmika, tanca el programa Impuls [D] d'aquests dies (una sort immensa que el SAT Teatre aposti per les propostes sempre lúcides del seu programador de dansa Thomas Noone) on també podem veure la Iris Heitzinger (en estat de gràcia, brillant) de la companyia Bebeto Cidra amb Breve ensayo sobre la nada, una idea que mereix més extensió per a què la ballarina pugui continuar aprofundint en la idea; i comença amb A Polo 12, de la mà de Reinaldo Ribeiro i Sol Vázquez, de la companyia Trànsit Dansa, una peça interessant, però potser massa explícita per a un llenguatge que precisa de més simbolisme.