El esfuerzo y el ánimo

El esfuerzo y el ánimo (2009)

Direcció: Arantxa Aguirre

La trampa majúscula de la societat contemporània, respecte almenys de la transmissió de valors educatius, és la pràctica desaparició de la cultura de l'esforç com a moll de l'ós de la superació individual. I amb ella, els coadjuvants de necessitat per a què sigui viable: la il·lusió per un projecte i el treball perseverant. I no és pas perquè una societat competitiva com la nostra deixi de la mà de l'atzar o de la bona predisposició les coses. És més aviat perquè mentre permetem que el potencial de molts dels nostres joves es vagi malbaratant de la mà de la progressia i la inoperància, segueix (sortosament) havent-hi persones  disposades a deixar-se la pell per una idea, per un somni, o senzillament per una promesa feta. La qual cosa dóna pistes, un cop més, de quina és la magnitud de la pèrdua de valors col·lectius i de la tragèdia de les solituds que provoca en aquells que no estan disposats a endur-se per la riada de facilitats que ofereix la idiota acomodació. I també de la injustícia de la mentida operada en les classes populars: sigues feliç consumint, mentre miro jo d’educar els meus per a que ho produeixin.

Porto uns mesos seguint aquesta pista, mentre intensifico la ja de fa anys afició per la dansa, més concretament per la contemporània i fixant-me de prop, per inquietud vital, i acostant-me en la mesura del possible, per deixar-me sorprendre per alguns joves ballarins de qui he tingut oportunitat de parlar aquí en el que portem de temporada. Gent, per cert, sobradament preparada, però a sobre (en puc donar fe) extraordinàriament  agraïda per poc que sàpigues valorar i lloar en la seva justa mesura el treball que fan, ni que sigui només des d'un univers tan petit com és aquest bloc. Perquè la dansa, sobre qualsevol art escènica, té un llenguatge propi que posa en solfa un valor estètic únic i sense contemplacions, on l'espectador ha d'engegar tot l'imaginari possible, bàsicament perquè la seva mirada no ve acompanyada mai de manual d'instrucció per a ments gandules, sinó que li interpel·la perquè acompanyi l'esforç que els ballarins fan sobre l’escenari. Imagino, doncs, que a la manera com la Martín Gaite buscava interlocutor vàlid per a les seves obres escrites, el ballarí recerca també aquell públic disposat a mobilitzar l’ànima.

Aquesta idea de l’espectador actiu; el valor de l’esforç en la feina; el coratge necessari per dur-la a terme i l’ànim imprescindible per no defallir; així com moltes altres qüestions específiques del món de la dansa, però extrapolables a qualsevol altre àmbit, són recollides en aquest extraordinari documental El esfuerzo y el ànimo: una peça brillant, magnífica, impecable, de no deixar-se perdre.

I que ningú m'acusi ara d'elitista, perquè aquest film no parla només de ballarins, sinó sobre moltes de les coses amb les quals qualsevol persona en un moment o altre s’haurà d’enfrontar: la pèrdua (la companyia Maurice Béjart, un any després de la seva mort);  el pes de la memòria (Gil Roman, successor del gran coreògraf); la fidelitat al llegat (el combat entre la conservació de les coreografies i les noves propostes); la por al fracàs (la solitud de la responsabilitat de liderar la nova etapa);  les dificultats ridícules dels poders polítics (desaforada i necessària la imatge d’un obès alcalde de Laussanne enmig de la companyia jutjant si paga la pena o no seguir donant-hi suport econòmic); el desemparament que produeix els projectes nous (les veus dels ballarins de cinc continents explorant els seus sentiments respecte al futur); el record dels moments viscuts (altres ballarins ja retirats, perfilant en la memòria el record d’un passat brillant); l’orgull de pertinença (com la ciutat aboca en la seva companyia un lligam invisible); a més a més del ja citat valor de l’esforç i l’ànim necessari per dur a terme la transformació que la companyia haurà de fer.

I tot relatat des de l’aproximació d’una càmera que passa a ser acompanyant, fidel retrat del dia a dia, diàleg tranquil, camarada fidel. En una construcció formal, que a la manera de les millors ficcions, no desvetlla res per a què l’espectador pugui anar perfilant tot sol una imatge de conjunt que podria o no respondre a la idea original del coreògraf (la directora del documental, en aquest cas) però en tot cas sempre requerint la necessitat d’esdevenir espectadors atents i actius: l’essència de la dansa contemporània!

He pensat sovint per què encara és tan minoritària. Després d’aquest documental em demano si no ho és precisament perquè al món acomodatici no li ve de gust emmirallar-s’hi.