El cas Kuleshov

El cas Kuleshov

Cia. Lanònima Imperial

Sant Andreu Teatre, 12 de desembre de 2010

L’ànima fa plausible el relat del jo a través de la mirada. Quina d’altra forma és l’aproximació al món que no sigui la dels sentits?

Kuleshov, a principis del segle XX, experimentà amb imatges fixes d’un actor inexpressiu, que en trobar-se només separades pocs segons d’altres projeccions que representaven diversos temes fonamentals de la condició humana (la mort, el desig, l’apetit...) , resultaven valorades invariablement com a brillants representacions de l’actor per part dels tres grups de persones sotmesos a l’experiment. Perquè és la mirada la que crea el relat d’allò que observa, ens explicava.

I això passa quan veiem dansa contemporània? pregunten des de la Companyia Lanònima Imperial.

El problema de les respostes és que mai superen les preguntes. I com si es tractés d’una rèplica dels experiments de Kuleshov, les projeccions acompanyades de la imatge plàstica de la dansa que veiem en escena, dóna com a resultat l’empírica afirmació: sí, ens condiciona! D’altra forma ens haguéssim quedat amb els impressionants moviments de la Inma Asensio volant en expansió de les mans del Marco Purcaro, atípic ballarí amb una presència física desbordant; en un episodi –el de la mort- on res no és més violent que els breus però intensos balls. O podríem ara mateix lloar la mirada franca del Juan Carlos Garcia, director, coreògraf i, per a l’ocasió, actor conductor del relat que mai no saps que té de cert. O també podríem haver gaudit només del ball de màscares que representa un ninot de drap, en mans dels tres ballarins (la Romina Pedroli ens mancava per destacar) sense interessar-nos més que per la lògica dels propis moviments, la música (un pèl sobrada, val a dir-ho) i tot allò que la mirada fos capaç de relatar a cop de gaudir de la intensitat i encert també de la segona part –el desig-; lluny (llàstima) d’una linealitat excessiva, un relat simplista i de difícil encaix amb el conjunt que té la tercera part –l’apetit-.

Però com que la pregunta havia de servir per verificar com poden resultar d’enganyosos els sentits, avui no es tractava, aquí, només de lloar més que merescudament una companyia de contemporània, sinó de confirmar que és el relat de la paraula persistent i manipulador (amb que es farceix El cas Kuleshov) el que desfà cap possibilitat de comprensió, més enllà de resultar pur metallenguatge.

De manera que al final tenim un espectacle que resulta ser una aproximació a l’ànima, però fet des del relat dels altres. I aquesta és just la trampa de l’experiment de Kuleshov! Que no deixava pensar des del no res, perquè era només resposta als interessos de l’investigador. El contrari que representa l’experiència espectadora de la dansa contemporània.