The Room

The Room

Cia. Thomas Noone Dance

Mercat de les Flors, 31 d'octubre de 2010

De la complexitat de les relacions de grup se n’ha ocupat no només la literatura especialitzada, de la mà de psicòlegs i sociòlegs (sovint amb la seva limitada visió) sinó també, i molt extensament, les arts en general. Tanca cinc ballarins en un espai clos, durant un temps i sense possibilitat d’escapatòria, i l’única cosa que has de fer és tenir la paciència suficient per observar tot el catàleg de reaccions humanes (o no tant...) que produeixin. En aquest sentit, The Room és una coreografia que no presenta gran dificultat de comprensió general.

Una altra cosa és, precisament, com s’explica aquell reguitzell de despropòsits als quals pot arribar la força del grup per sobre la voluntat de l’individu, d’igual manera que resulta difícil simplificar el llarg llistat de meravelles que la força del conjunt produeix per sobre les limitacions de la individualitat. I fer-ho a través del llenguatge de la dansa, més concretament de la força física de sis ballarins incansables, que salten, cauen, interactuen i boten fins pràcticament perdre l’alè; en un joc continu amb l’escenografia (magnífic el desmuntatge i reconstrucció constant dels tatamis sobre els quals ballen, peces d’1x1 metres que s’endrecen de tant en tant, però que sobretot són mòbils, traslladables, són llençades entre ells, i permeten la construcció de refugis improvisats - circumstàncies de la vida- metàfora del puzle sobre el que es construeix les relacions humanes); en un context físic claustrofòbic (aquelles parets són els límits de nosaltres mateixos, els espectadors observants a l’altra banda); i amb una música, a voltes angoixant, a voltes en deconstrucció.

I aquesta és just l’aposta de la companyia Thomas Noone Dance, en un altre demostració de l’específica tasca que desenvolupen aquests ballarins per controlar llur força física, com ja havíem tingut ocasió de veure anteriorment, però també de com es pot explicar una història coneguda, sense caure en la repetició del que ja hem presenciat abans tantes vegades.

Malgrat que (i siguem equilibrats) el producte final no queda tant arrodonit com era d’esperar, com si la pròpia deconstrucció produís un excés de protagonisme de les parts, on les solucions de continuïtat entre ball, música i escenografia no encaixessin perfectament perquè algunes de les peces s’han desemmotllat, s’han fragmentat i no tanquen perfectament el dibuix. Un efecte que pot produir en el públic, en acabar l’espectacle, alguns segons d’incertesa i una pregunta a l’aire (potser volguda): el grup, genera alguna cosa més o era el procés el que ens interessava? Detalls interessants per pensar, en una proposta contundentment física i extraordinàriament complexa.