Directors: Anna Linsel i Rainner Hoffman
Fa pocs dies teníem oportunitat de veure i comentar aquí el magnífic documental El esfurezo y el ánimo sobre la companyia de Maurice Bejart, realitzat per l’Arantxa Aguirre i que la (maleïda) coincidència temporal ha posat a competir en la cartellera de Barcelona amb La danza, de Frederick Wiseman (propera visita, ho prometo! Però faig una pregunta: qui es pensen, aquests intel•ligents programadors, que van a veure aquest tipus de cinema, sinó sempre els mateixos? No podríeu repartir-los durant l’any, i així no ens estressaríem?)
I era difícil que una nova proposta, Tanzträume, (aquest cop només en sessió única) pogués cridar suficientment l’atenció (cosa que va aconseguir: sala pràcticament plena dimarts vespre al Verdi Park) i, el que era més complicat, trobés la suficient força expressiva com per garantir el ressò en la memòria, més enllà del que tenia d’interessant veure la darrera entrevista de la Pina Bausch (error si volen vendre així el documental), i on es relata les peripècies dels joves participants al Kontakthof amb joves a partir de 14 anys, obra que el Mercat de les Flors ha programat per a aquest cap de setmana a manera d’homenatge a la coreògrafa i presentant també les instal•lacions de la nova sala petita que ha estat batejada (amb justícia!) amb el seu nom.
Doncs bé: el cinema pot ser així, sorpresa! La mateixa cara que els joves protagonistes (adolescents seleccionats d’Instituts de Wüppertal, població alemanya on té seu el Thanztheater i la companyia Pina Bausch) fan al film cada cop que les intel•ligents, humanes, accessibles, provocadores, exigents, properes i magnífiques directores del muntatge (en definitiva, educadores!) Jo Ann Endicott i Bénédicte Billiet, sempre supervisades per la coreògrafa, els empenyen a anar més enllà de la seva pròpia experiència (mai abans vinculada al món de la dansa) per a assolir les exigències del muntatge, anys abans presentat per la pròpia companyia i els darrers temps amb gent gran.
I el cinema (bé, aquest...) també pot ser emoció! La d’un grapat de joves entre 14 i 18 anys veient-se a si mateixos com superen les dificultats, aprenen, comparteixen, escolten, assagen, s’autoimposen, s’esforcen, cauen i retornen al principi, somien i es trasbalsen amb els requeriments que el muntatge els fa.
I és perquè el cinema, almenys aquell que pretén ser un retrat de la vida, ensenya que les experiències d’ensenyament i aprenentatge són universals, a poc que les dotis d’un projecte a seguir, un líder (o un grupet ben coordinat mentalment) que les promogui i la immensa il•lusió i la infinita voluntat que cal (dels joves, en aquest cas) per a aconseguir-lo.
I el cap de setmana: els resultats de tota aquella feinada, a Barcelona!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada