Young people, old voices

Young people, old voices, de Raimund Hoghe

Mercat de les Flors, 12 de març de 2011

 

Vagi d’entrada que això de la dansa-teatre, internacionalment difosa per la Pina Bausch, i de la qual en va ser col·laborador en Raimund Hoghe, no és fàcil. Vull dir que no l’escolliria, d’entrada, com a programa recomanat per a neòfits en les arts del moviment. Bàsicament perquè demana temps (massa, potser? tres hores...) i, sobretot, concentració de l’ànima. I no sembla que darrerament disposem de cap de les dues coses. Una perquè el zàping intel·lectual ha desbordat els límits de la comprensió humana i som deutors de mínims. I l’altre, perquè demanaria predisposició, i aquesta fugí amb l’economia de pensament. I és clar, ningú es sorprengui, tot cansa! Però és d’una impertinència insuportable marxar de la sala mentre els ballarins-actors treballen; com ho és, que es posi a parlar –senyora- o que aquell altre senyor estossi com un dinosaure. Per molt que hagin pagat, com jo, religiosament la seva entrada. Havia de dir-ho!

Tampoc hi ha bones notícies per als que en l’entreacte, també, van decidir fugir: més educats, això sí... Ben bé dos terços dels espectadors. I és que tot just començada la segona part vam assistir a la que probablement hagi estat la imatge plàstica més brutal dels darrers mesos, a Barcelona, mentre els ballarins-actors jugaven amb uns avions fets de paper. Però saben què, distingit públic? Em reservo aquí la memòria per als que (estoicament, és cert) vam mantenir l’atenció. I per als escollits, a qui ja els faré arribar la complicitat corresponent. Encara que a vostè, senyor, permeti que li digui que anar sol a aquest tipus d’espectacles fa que pugui anar escoltant les veus dels seus comentaris mentre fumem en l’entreacte. I no, no és cert! Que a vostè no li digui res, no vol dir pas que no tingui sentit! Per bé que li reconec que s’hi ha de fer un esforç colossal...

Com que avui no tinc la màquina de traducció automàtica “imatge-paraula” disponible i visc aquestes dies obsessionat per la paradoxa del temps que Sant Agustí ens proposà (a saber: d’aquest mot [el temps] en sé coses, perquè el visc; però em fuig quan tracto de pensar-lo), he decidit simplificar el comentari d’avui dient el que qualsevol ja sap: que les millors preguntes són les que no tenen resposta. I ens quedarem amb l’origen de totes d’elles (almenys aquí, en aquest àmbit...) i que no és altre que aquesta: què és la dansa?

I la resposta (incompleta, per definició! I què més dóna!) que proposa en Raimund Hoghe: 
són petits moviments, rituals, repetitius, jocs infantils, de bales, com allò que el protagonista de Billy Elliot relatava quan deia sentir que volava, com qui juga a fer anar avions de paper i que estén els records allà on mai no s'ha viscut, mentre escoltem que ens conviden: dance all night, en un acte purificador d’aigua per l’escenari...

O alguna cosa així, oi? Fàcil tot plegat!

Avec le temps... ho entendré...