Thomas Noone Dance, 10 anys ballant

Thomas Noone Dance, 10 anys ballant

SAT Teatre, Dissabte 26 de febrer de 2011

Crush / Fútil

Aquest cap de setmana i en diferents programes, la companyia resident al SAT Teatre ha presentat un resum de les principals propostes amb les que han omplert aquests 10 primers anys de vida. Dissabte es tancava aquest viatge per la memòria. Les dues peces ofertes ben bé podrien ser la síntesi ideològica del fil conductor de la concepció d’aquests excel·lents ballarins (tots!), increïbles relators (amb un discurs subjacent inalterable), imprescindibles creadors d’imatges (sempre!) i necessaris impulsors de la dansa a la ciutat de Barcelona (caldrà agrair algun dia com es mereix, al seu director i fundador, la intensa tasca que s’està fent al SAT de difusió i consolidació d’una proposta de petits espectacles, però de sobrada qualitat.)

Pel que fa pròpiament al model de ball que representen, podríem dir primerament que hi ha una POÈTICA DE LA CAIGUDA, del deixar-se endur per la gravetat, estirar el cos, jugar per terra, que aquesta companyia domina en l'espai per sobre de qualsevol altre. Un esforç sistemàtic per perpetrar una tensió de dignificació d’aquells moments  humans (segur que més dels que no pas voldríem) en què perdem l'equilibri i aquella dèbil força que ens mantenia sostinguts sobre la línia de l’estabilitat esdevé cop, davallada. I, necessàriament, la seva antítesi, és clar: la remuntada, aixecar-se de bell nou, restablir l’equilibri. Una acció que la companyia planteja des de la (des)tensió de la derrota, la relativitat de la seva profunditat, convençuts com semblen que hi ha sempre un futur esdevenidor.

Com no podria ser d’altra manera, és en el joc amb els altres on es manifesta de forma clara aquest binomi caiguda/ aixecar-se. Per això les obres de la Thomas Noone Dance són plenes de personatges sempre al límit, interaccionant esbojarradament amb els altres ballarins, en necessari, imprescindible contacte personal, a tocar de l’ànima, des d’on es produeixen els xocs, les empentes, els arrossegaments, les coordinacions, els enllaços entre cossos que en un punt dibuixen plegats la línia que separa l’altre, de la d’un mateix. Com asseverant que el trajecte humà és sempre el de la companyia, la societat, amb aquells que, de segur, ens faran perdre els delicats equilibris amb els que bastim les preteses seguretats.

I és en els marges de la QUOTIDIANITAT des d’on es dibuixa aquella realitat de caiguda/ aixecar-se de personatges sempre al límit. De manera que els objectes passen a formar part de la imatge en moviment, presidint l’escenografia – seria el cas de Crush, on es delimita amb un banc i un finestral qualsevol espai industrial on hi interaccionen els ballarins del comú- o bé, com en la peça Fútil, per jugar amb allò de més corrent, usual, habitual, com ho són les ampolles de plàstic  mig buides  d’aigua per a algú que fa de l’esforç físic la seva forma de vida. D’aquest joc amb l’instrumental quotidià de la dansa, aquesta temporada em vam tenir un magnífic exemple amb la peça que va presentar la companyia el mes d’octubre: The Room, també comentada en aquest bloc.

Tot plegat amb un corol·lari, a la manera de proclama fundacional, on s’afirma que és amb HUMOR que podrem abordar la caiguda/ aixecar-se de personatges sempre al límit, amb tants moments plens de simpatia com omplen l’espai escènic, on s’esbossa un somriure, es juga amb el doble sentit, ajuden a relativitzar el moment, proposen una mirada fresca, fan riure descaradament el públic, des de la complicitat que suposa veure uns ballarins sempre propers a la realitat, emmirallats en la vida de cada dia, presentant l’únic instrument del que mai ens hauríem d’allunyar quan som caiguts a terra: la capacitat per aceptar temperadament els atzars de la vida.

Pura filosofia, ballada des de fa 10 anys!

..........................

Una altra obra comentada en aquest bloc sobre la companyia:

Curts

 Entrevista a Thomas Noone de BTV:


www.btvnoticies.cat