Black swan

Black swan (Cisne negro) de Darren Aronofsky (2010)

Natalie Portman, Mila Kunis, Vincent Cassel, Barbara Hershey, Winona Rider, Benjamin Millepied, Kristina Anapau

1) Del plantejament: Qualsevol història mínima portada a l’extrem corre el risc d’acabar sent una paròdia. O també, per efecte justament d’aquella radicalitat, pot mostrar aspectes que resultin reveladors. És una mica com aquell joc del pèndol, que a base d’anar d’extrem a extrem troba el seu equilibri en el punt mig. I Aronofsky és un mestre de l’exageració visual com ens va mostrar en la seva millor pel·lícula fins a dia d’avui:  Requiem for a dream. No es tracta de veure les conseqüències de la drogoaddicció? Doncs fem-ho visualment potent, ens va dir llavors. Què hem de retratar en aquest film? Una obsessió? Doncs que sigui bella i freda com la Natalie Portman! Així que vagi d’entrada una defensa aferrissada d’un recurs que després resultarà o no del gust de tots els paladars, però que és inqüestionablement coherent amb els plantejaments del director.

2) De la temàtica: Efectivament la pel·lícula no fa cap favor al món de la dansa. Comprenc perfectament la inquietud d’una sector ampli d’aquella professió que ha vist amb horror que per una vegada que un gran producte comercial se centra en la seva feina, ho fa a través d’una protagonista malalta, dolguda, inefable, insegura i fosca. Però tampoc ningú vulgui enganyar-se, perquè la història de la creativitat, l’art i la genialitat està plena de delirants que campen tranquil·lament pels escenaris. Com hi són, també, en qualsevol altre àmbit professional. Encara més: en un cert moment de la història el boig ha tingut permès de dir allò que als “normals” ens estava vetat, i d’aquí la tradició del bufó de la cort tan àmpliament reflectida en el teatre.

3) De la filosofia: Aquest no és un film còmode, aquesta és la veritat. El protagonista podria ser un brocker de la borsa o un director d’Institut o el conserge de l’escala. Això dóna igual, perquè la competitivitat, com la lluita pel poder, també les esperances, o les dependències són assumptes prou universals (humans, massa humans) com per tancar el ulls davant d’ells.  I aquest és el gran repte del film: acceptar que la bellesa pot ser filla del dolor i fins i tot de la maldat. Perquè les obres humanes són, per definició, el que hi ha al límit entre alguna cosa i el no res. Entre el bé i el mal. Entre estimar i odiar. Entre fer i desfer. Entre la llum i la seva ombra...

4) De la tècnica: Black swan és tot excés. Es miri com es vulgui. Depurat metratge. Perfecció. Sense fissures. Narrativament, a més, aconsegueix superar el que podria haver estat el seu taló d’ Aquil·les: als pocs minuts de començar ja saps davant de quin problema ens trobem. Però amb un gir darrera l’altre, en una volta de torca sobre l’altre, de despropòsits, exageracions, dolor i més dolor (especialment els vint minuts finals) manté el públic tensat, expectant, atent, sorprès i fins i tot incrèdul d’estar resseguint amb aquesta destresa una història que cada minut que avança resulta més al límit que l’anterior.

5) Del resultat: és per això que Black swan tampoc pot tenir altre possibilitat que un bon exèrcit de defensors absoluts, tants com detractors convençuts. Sense possible punt entremig. I justament per això és una pel·lícula de no deixar-se perdre.

Perquè l’estimes o la refuses, segons si et commou o et fastigueja. O el que és el mateix que dir: l’ames i l’odies a parts iguals...