Reflexions sobre la dansa

Reflexions sobre la Dansa

Centre Cultural la Mercè (Girona), dimecres 30 de març de 2011
Equip teòric: Gerard Vilar i Jèssica Jacques
Equip artístic: Iker Arrue i Laura Vilar

Situem-nos, primer, davant la qüestió del discurs: no es genera cap pensament transmutable, sinó no som capaços de produir fissures en el nucli “d’allò que és dit.” I de la dansa (constaten) el que bàsicament es diu, és no res. El que podria resultar un bon principi organitzador, perquè del no-res és del que millor podem pensar, tota vegada que no es troba condicionat per cap límit ni llenguatge. Perquè si volem intentar adscriure-la a allò del “que és dit” en l’àmbit de les arts en general, perdrem pel camí la paradoxa de la seva essència efímera. Impossible mesurar amb el regle del que és permanent allò que ara res no és!

Davant la complexitat d’una experiència com aquesta, no és sempre solució l’artefacte teòric. Més aviat pot resultar adient el seu contrari: la simplicitat de les petites peces del trencaclosques de què es composava. De tota manera, posats a construir un instrumental intel·lectual per a l’experiència, serà més útil generar preguntes que no pas respostes. De fet, la millor manera no és pas reaccionar a la qüestió plantejada, sinó proposar-ne una altra encara més impossible d’abordar. Tal era la tradició de pensament dels antics. I tu què sents?

Fem-ho! Desintegrem el moll de la qüestió. Trobarem almenys dos nuclis constituents: la incommensurable realitat del temps/espai en què hi juga i el problema del significat i el sentit. Dues qüestions a les que em referia, arrel del que reflexionaven aquest equip teòric i artístic a la conferència Danza y filosofía: la arquitectura del gesto. A Girona vam tenir l’al·licient d'assistir a la seva versió complerta: dansa en directe i pensament en viu.

Nota metodològica: hi ha dos camins prohibits i una sola drecera. La primera restricció és fer de traductor automàtic, el que no porta enlloc perquè la paraula no és capaç de modular el sentit del moviment; de la mateixa manera que l’acció no és productiva (per ella sola) de pensament. La segona cosa a evitar és el del coneixement tècnic: quedi revelat només als entesos i del qual millor fugir per la quantitat de camins sense sortida als què portaria.

De manera que només queda una drecera: que no és altra que l’experiència de l’espectador. Sempre única i intransferible, és cert: però intervinguda pel discurs que generen el moviment dels ballarins, la música, el vestuari, el decorat, i qualsevol element que hi aparegui. Vivències particulars que podem fer universals llençant-les a la palestra del discurs.

I tot plegat des de la limitada perspectiva del relat, determinat (al seu torn) per la construcció del llenguatge de la paraula. Un dispositiu que pot actuar de catapulta temporal per a un art que, per definició, és tan efímer com el cos que el mou.

Tal és, en definitiva, la invitació a pensar sobre el que ara res no és.

I últim apunt: si la dansa vol inquietar, i ho fa construint un impossible (en el gest essencialment: figures ingràvides) per què l’obsessió per eliminar-la de l’àmbit de la transcendència?

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Laura Vila i Iker Arrue

En la fascinant conferència que amb el títol Filosofia de la dansa pronuncià Paul Valéry el 1936 se'ns convidava a un exercici metodològic clàssic en la història del pensament: tota vegada que una resposta a la pregunta “què és la dansa?” no la podem trobar;  girem el sentit de la mirada i procurem de respondre sobre dos dels seus vectors constituents: què és el temps i què és l'espai. I quan arribarem a tots dos, bé sigui per la impossibilitat de coneixement d’allò que regula els moments que vivim però dels quals res no podem dir des del pensament (“la fletxa del temps”, en paraules filosòfiques); com tampoc referir-nos al continent ocupat per un cos que és alhora espai del temps (constituït, al seu torn, per una idea de sí mateix) haurem resolt la qüestió plantejant una doble negació, que és l'equivalent a una veritat simple. 

És aquest exercici filosòfic de descentrament el que Laura Vilar i Iker Arrue, amb el suport de Jèssica Jacques, proven d’exercitar en la conferència que en el marc del curs Novísimos. El espacio entre las artes, l’Institut d’Humanitats està duent a terme al CCCB aquests mesos. La novetat, però, és la incorporació de l’arquitectura, perquè la dansa contemporània ha vingut a afegir un nou element: el del gest. No pas perquè en la dansa clàssica no existís sinó, com assenyalen, perquè és propi d’aquests temps l’escissió definitiva entre el significat i el sentit. I, també, perquè és el ballarí de contemporània qui promou l’ús de l’espai, des de la pròpia construcció.

 

 

Amb una anàlisi de la peça ukeNage, que s'ha pogut de veure al SAT Teatre fa poc, Laura i Íker, des de la instància de l’impuls, conviden a una mirada que més aviat se situa en els límits (1) que en l’eix de la qüestió. Convençuts, com ho hauria d'ésser el públic “responsable” (a qui s’apel·la diverses vegades), de què és en el contacte entre les frontisses dels incommensurables on hi ha el terreny fèrtil per començar a pensar (aquest nou segle) el que mai abans la filosofia ha abordat de manera decidida. 

Vagi, però, un afegitó sobre el que voldria aprofundir en un futur: l’adscripció de la dansa en la categoria nietzschiana de les arts dionisíaques. No només per la condició de necessitat que té amb la música; sinó sobretot pel seu arrauxat caràcter transformador de l'espai i dels temps en què hi intervé. 

Que no s'abordi mai així, possiblement és una altra de les peripècies de la història del pensament.
 -----
Trobareu aquesta interessant conferència en aquest enllaç:

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

(1) en referir-me al límit, ho faig des de la perspectiva que presenta el filòsof Eugenio Trias: en la ciutat antiga, la muralla separava la vida de la ciutat, de la realitat més enllà. Aquell espai (limes) és un terreny especialment fèrtil per a la vida, afirma. Com ho és, per a l'home, la seva doble condició de natura i ésser transcendent.