Reflexions sobre la dansa

Reflexions sobre la Dansa

Centre Cultural la Mercè (Girona), dimecres 30 de març de 2011
Equip teòric: Gerard Vilar i Jèssica Jacques
Equip artístic: Iker Arrue i Laura Vilar

Situem-nos, primer, davant la qüestió del discurs: no es genera cap pensament transmutable, sinó no som capaços de produir fissures en el nucli “d’allò que és dit.” I de la dansa (constaten) el que bàsicament es diu, és no res. El que podria resultar un bon principi organitzador, perquè del no-res és del que millor podem pensar, tota vegada que no es troba condicionat per cap límit ni llenguatge. Perquè si volem intentar adscriure-la a allò del “que és dit” en l’àmbit de les arts en general, perdrem pel camí la paradoxa de la seva essència efímera. Impossible mesurar amb el regle del que és permanent allò que ara res no és!

Davant la complexitat d’una experiència com aquesta, no és sempre solució l’artefacte teòric. Més aviat pot resultar adient el seu contrari: la simplicitat de les petites peces del trencaclosques de què es composava. De tota manera, posats a construir un instrumental intel·lectual per a l’experiència, serà més útil generar preguntes que no pas respostes. De fet, la millor manera no és pas reaccionar a la qüestió plantejada, sinó proposar-ne una altra encara més impossible d’abordar. Tal era la tradició de pensament dels antics. I tu què sents?

Fem-ho! Desintegrem el moll de la qüestió. Trobarem almenys dos nuclis constituents: la incommensurable realitat del temps/espai en què hi juga i el problema del significat i el sentit. Dues qüestions a les que em referia, arrel del que reflexionaven aquest equip teòric i artístic a la conferència Danza y filosofía: la arquitectura del gesto. A Girona vam tenir l’al·licient d'assistir a la seva versió complerta: dansa en directe i pensament en viu.

Nota metodològica: hi ha dos camins prohibits i una sola drecera. La primera restricció és fer de traductor automàtic, el que no porta enlloc perquè la paraula no és capaç de modular el sentit del moviment; de la mateixa manera que l’acció no és productiva (per ella sola) de pensament. La segona cosa a evitar és el del coneixement tècnic: quedi revelat només als entesos i del qual millor fugir per la quantitat de camins sense sortida als què portaria.

De manera que només queda una drecera: que no és altra que l’experiència de l’espectador. Sempre única i intransferible, és cert: però intervinguda pel discurs que generen el moviment dels ballarins, la música, el vestuari, el decorat, i qualsevol element que hi aparegui. Vivències particulars que podem fer universals llençant-les a la palestra del discurs.

I tot plegat des de la limitada perspectiva del relat, determinat (al seu torn) per la construcció del llenguatge de la paraula. Un dispositiu que pot actuar de catapulta temporal per a un art que, per definició, és tan efímer com el cos que el mou.

Tal és, en definitiva, la invitació a pensar sobre el que ara res no és.

I últim apunt: si la dansa vol inquietar, i ho fa construint un impossible (en el gest essencialment: figures ingràvides) per què l’obsessió per eliminar-la de l’àmbit de la transcendència?