Monument

Autoria i direcció: Àngel Duran

Interpretació María Arronis, Paula Sánchez, Renan Araujo, Yeinner Chicas i Àngel Duran

Mercat de les Flors, 15 de març de 2025

Dansa Metropolitana

Semblen enfadats

Àngel Duran continua dibuixant una segura carrera com a coreògraf i ballarí d’ençà que va tornar a Catalunya. En aquesta ocasió gràcies al programa de suport a la creació que Àngels Margarit, directora sortint del Mercat de les Flors, ha procurat a una bona nòmina d’artistes del país. Una porta oberta a temàtiques i apostes dramatúrgiques que, a falta d’una major programació internacional a la ciutat, ens connecten amb la resta del món.

És el cas que ens ocupa, perquè Duran està creant ponts de comunicació entre la formació i els aprenentatges que va rebre en el seu pas pels escenaris del nord d’Europa; i les connexions que desenvolupa amb Sud-amèrica. Ja se sap: mentre uns viatgen des de posicions de privilegi, altres ho fan per reconèixer l’alteritat.

És per això que “Monument” és una obra plagada de diversitat, mirada de l’altre i acolliment. Vol ser un testimoni de la rebel·lia dels joves, i acaba com una veu molt clara de com la desigualtat és la causa principal del malestar. Una temàtica que s’entén que pugui molestar uns pocs, però que el nombrós públic de la Sala Ovidi Montlló va ovacionar llargament. Efectivament: és la condició humana d’una joventut a qui el tap generacional, l’explotació laboral, i la manca absoluta d’accés a l’habitatge està abocant a la paperera de la història.

L’obra té un equip entregat, novament amb Yeinner Chicas amb qui és palpable l’entesa creativa i la connexió. Al costat d’un llenguatge coreogràfic fresc, sense pretensions, marcadament dialògic, executat des de l’honestedat i l’esforç. Es mouen a la manera com la complexitat de la societat en la qual vivim ho fa: sense concessions, amb la voluntat de resultar explícits, mirant de cara als problemes dels nostres temps. I amb una certa voluntat pedagògica i d'aclariment, determinats a explicar al món que des de la butaca de platea res és essencialment real, si no la voluntat d’existir i la resistència del carrer.

El més interessant d’aquesta peça és la seva imperfecció, perquè és des d’ella que s’expressen una bona colla de persones: potser amb un format escurçable; igualment amb alguns detalls difícils de connectar; podria ser que amb alguns excessos; però sempre des d’una veritat que es fa impensable que no se sigui capaç de captar.

Semblen enfadats, però és que tenen tota la raó! Ni escoltem.

Experiència viscuda

Cadascú carrega la seva particular motxilla i amb ella transitem el present. Fer-ho sense greuges per un temps que podria haver estat diferent, és ben bé que hem aconseguit apropiar-nos-en, fer d’aquell nostre temps la constitució del jo actual. Els artistes, com en les estrenes d’aquest cap de setmana al Mercat de les Flors, poden jugar amb aquell patrimoni: serveix per projectar-s’hi més enllà, per entendre que el futur és ple de moments que han fugit en la memòria.

"D'ençà" de Quim Bigas

Quim Bigas ha presentat “D’ençà”, ballat per Alba Barral, Víctor Pérez Armero, Sanya Malnar, Clara Tena i Pauli Romero. Un espectacle carregat de bellesa, amb un imaginari molt suggerent, preciosos intèrprets i molt madur. Planteja com són els espais on hem habitat -traduït: on han ballat-. Perquè, com expliquen just començar la peça, és de les primeres coses que fem en comunicació amb els altres. Moure’ns imperiosament des de ben petits, com per assegurar que és des del gest on és possible contrastar una vida en relació. I és així que es desenvolupa l’obra: des del moviment que aplega un conjunt, fins a la individuació de tots ells. Les fonts coreogràfiques són diverses, com ho és l’ampli bagatge d’aquest creador i l’instrumental tècnic des del qual els ballarins l’aborden, diu molt de la complexitat amb la qual es basteix una vida. Entren i surten de l’escenari, com per representar els desplaçaments permanents des dels quals es juga. Tan bon punt es fa silenci, com ara la música i els diàlegs imperceptibles envolten tota presència. Queden destacats per un feix de llum, com es difuminen en un espectre. Són així les mil presències que acumulen experiència des de la qual projectar-se en clau de futur. Només una cosa és imprescindible perquè tot plegat no caigui: aquella coincidència, la trobada de mínim dos, l’uníson que ens aplega.

"Waves" de Lautaro Reyes

Lautaro Reyes, per la seva banda, explica a la nova producció “Waves”, que balla en solitari, l’experiència desdoblada de viure entre dos mons: el Xile originari i l’Europa que l’ha vist créixer com a coreògraf i ballarí, des de fa més d’una dècada. Estem davant d’una creació extraordinària, d’un accent aprofundit i delicat. Sobre el fons de les onades, desplaçaments de mar que porten amunt i avall l’aigua. Incansables. Un xoc de realitats, a priori incompatibles, des de les quals es debat la identitat i l’alteritat. Dues mirades divergents que transiten un cos, que s’arracera per defensar-se de l’embat, que es mou des de l’encontre i que es projecta des de l’esperança. Ballar una creació pròpia, com és aquest cas, és un compromís doble que Lautaro defensa amb saviesa. Segurament perquè hi van moltes coses darrere de cada gest: el record, la família, la memòria col·lectiva, l’actualitat, la percepció de tot plegat. Però sobretot el present, que es dibuixa en un contrast de percepcions des del qual demana a l’espectador que construeixi un propi relat de veracitat, que ell només fa que assenyalar des de la fugacitat del present.

Utopia

Miquel Barcelona

SAT Teatre, 21/02/2025

Publicat a Susy-Q

UN PRESENTE, QUIZÁ IMPOSIBLE

Miquel Barcelona es un artista ecléctico, siempre comprometido, y de naturaleza esperanzada. No podría ser de otra forma en un ecosistema de danza como el nuestro, en el cual mantenerse es una especie de milagro. Tanto que invita a pensar que de verdad la "Utopía", título del nuevo espectáculo que ha estreando ancohe en el SAT! Teatre de Barcelona (con funciónn adicional esta noche), es posible. Aunque todos sabemos de sobras que no es así: que es inalcanzable y que todo esfuerzo es en vano. O quizás no tanto, porque el solo atrevimiento a plantear sobre el escenario temáticas sociales y hasta políticas, como ha hecho en otras ocasiones, fortalece aquellas locas esperanzas de poder controlar el presente. Incluso frente a un auténtico incendio social como el del culto al cuerpo y su peor derivada, la exclusión hacia quien no cumple con los patrones predominantes. Temática sobre la cual trata esta nueva pieza, con poesía, música en directo, canto y movimiento. Lo que da buena cuenta de la versatilidad de la compañía, pues empezando por él mismo, todos se manejan con soltura en esas artes.

La suma de aquellos esfuerzos, da como resultado un mensaje con diversas capas, lanzado como interrogación al espectador. Es a quien corresponde conjugar todos esos verbos, pues no es intención del grupo resultar adoctrinador. Esa falta de pretenciosidad se embarra de vez en cuando en un texto algo complejo, en castellano; o en las letras bellas, pero imprecisas de las canciones, en esta ocasión en catalán. Otro ejemplo más de ese bilingüismo creador desde el cual se desarrolla la vida en la ciudad. Todos son llamados, sin exclusión, a libres múltiples lecturas que tienen un encaje en el tercio final de la obra, en el que abiertamente se trata sobre la temática central.

Nada mejor, para montar este puzzle, que el movimiento en danza con música en directo. Electrónica, mayormente. No nos cansaremos de reivindicar que así se baila mejor, que el sonido enlatado no suma y que necesitamos espectáculos vivos. Porque los cuerpos, en su esfuerzo expresivo, respiran autenticidad. Justo lo que se reivindica en este espectáculo: la validez de todo gesto, enfundado en un presente en el que nadie debería ser juzgado por su aspecto, sino por sus actos. Todo esto, junto al juego de luces, una estructura reflectora en el techo y un espejo rectangular en el que reflejarse. Provocando un juego estético de lo más sugerente, pues permite al espectador ser parte activa del conjunto. Pese a que el escenario del SAT! Teatre acaba siendo pequeño para tanto objeto junto: los instrumentos, los focos, los mismos intérpretes. Casi no queda espacio para desarrollar nada más que un par de dúos y un solo que interpreta Helena Gispert, con esa precisión magnética con la que se mueve. Excepto cuando Miquel Barcelona logra agrupar todo el elenco, en los escasos momentos corales, sin más distinción: hombres y mujeres de idénticas capacidades, en la diversidad de sus formas.

"Utopía" es una suerte de contenedor en el que todo se encuentra, desde esa postura de mezcolanza tan del gusto de este creador. Cada día más acertado en el juego vocal, con más técnica. Siempre comprometido con los grandes temas a los que nos enfrentamos como sociedad y desde posturas claras, diáfanas. Y empecinado en una voluntad (que a veces parece, precisamente, imposible) de vivir de la danza y para ella.

Dansa de la dissidència

Aclarim que és només des de l’estima que es pot voler un canvi en les coses. Que si no mostréssim interès, no hi donaríem gens ni mica d'importància i no tindríem ganes de transformar-les. Així que la dissidència diu més del desig de ser reconegut i formar part d’una estructura col·lectiva, que no pas un acte revolucionari de capgirament definitiu. I des d’aquesta mirada, el desacord es concreta més aviat en la formalitat, en la manera com presentem la nostra desavinença amb l’establert.

Per la seva banda, la tradició té just aquest encàrrec: fixar en la memòria col·lectiva elements que, en els seus inicis, probablement tenien més a veure amb la transmissió oral i informal. Un conjunt d’elements inamovibles que semblarien establerts des del temps immemorial, oblidant així la fugacitat amb la qual s’enlairen i cauen en l’oblit les més preuades manifestacions de la cosa popular.

Fira Mediterrània, des de fa uns quants anys, intenta posar en contacte aquests dos mons a priori irreconciliables. I ho fa amb l’advertència, a uns i altres, que els temps en els quals vivim és el de la cooperació i el qüestionament; la recuperació i la reapropiació. Ponts des d’on bastir projectes on produir els nous episodis que configurin una identitat que, inexorablement, serà nova. Farcida, això sí, de tot el millor de què disposem des de sempre.

A partir d’aquí, són diverses les operacions possibles, si ens centrem en l’àmbit de la dansa. En general, es tracta d’intervencions simples, on es mou una peça concreta, a partir de la qual s’espera un canvi. Pot ser pròpiament en el moviment i els codis coreogràfics; pot ser senzillament en el vestuari i la posició de l’artista. I un bon exemple d’aquestes opcions és el magnífic Premi Delfí Colomé 2023, “Folk As Queer” de L’Esbord i capitanejats per Pere Seda, que obria dijous la Fira, sota el paraigua del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel i a qui correspon la fotografia.

Pel mig, exemples de companyies i tradicions, també internacionals, on el diàleg entre llenguatges és l’objecte del seu treball. Com és el cas de “Controra” d’Andrea Siena e Vincenzo Gagliani, amb un pròleg segurament una mica excessiu, però que posa en el centre de la qüestió l’apropiació de la tradició, en aquest cas de la pizzica de la Pulla, a Itàlia.

Però el nucli dur de Fira Mediterrània va ser interrogar sobre la necessitat d’aquell contacte i de quina manera des del món associatiu i els esbarts seria possible un diàleg formal més obert amb la dansa contemporània. Per acollir la dissidència, per integrar-la com a part integrant d’una realitat que ha canviat des del fons i que ara afectarà, inexorablement, a la manera com ens comuniquem amb els altres.

I s’han vist exemples que aborden temes de l’àmbit social, amb propostes com “DeziroAgo” de l’Esbart Joaquim Ruyra i la col·laboració de Montse Colomé, del qual us vam parlar en aquest blog. O també el joc de banderes, que convidava a la reflexió al voltant del militarisme i les posicions totalitàries que estan infectant tota Europa: “AeReA” dels italians, vinculats amb Berlín, Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi i que va ser la primera crítica publicada d’aquesta edició 2024.

Mentrestant, al llarg dels quatre dies de Fira, s’ha debatut força sobre el paper que el Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel ha de tenir en l’acompanyament d’artistes de la contemporània o altres estils, com Sonia Gómez amb Les Archipels i, d'altra banda, Sara Cano Durán i que vam tractar en l’article Els joves del pla d’impuls.

Per acabar amb posicions més lliures de connexió entre la tradició i l’actualitat, que representa molt bé Inka Romaní amb “Fandango Reloaded”, crítica de l’espectacle que es va publicar a la Revista Susy-Q.

Tanca Fira Mediterrània 2024 amb més preguntes que respostes. Com ha de ser. El Pla d’Impuls continuarà investigant en les moltes possibilitats que s’obren en aquell diàleg, i una nova edició les hi donarà un escenari des del qual convidar-nos a parlar-ne i gaudir-ne.

Fandango Reloaded

Fandango Reloaded

Inka Romaní

Coreografia i interpretació: Javier J Hedrosa, Silvia Sahuquillo, Angel Lara, Álvaro del Río, Manel Ferrandiz, Inka Romaní i Marta Sofía Gallego

Teatre Kursaal: sala petita.
Fira Mediterrània, diumenge 13 d’octubre de 2024.

Crítica publicada a la Revista Susy-Q de Danza

Lo hacemos porque podemos

Inka Romaní es una joven valenciana. Desde esa posición de parte, puede (y debe) tener la opinión que le parezca bien sobre el fandango, una expresión de danza genuina de tres tiempos y rápida ejecución muy extendida. Fue bastante conocida en la tradición española, aunque parece ser que no gustaba especialmente a la dictadura. No representaba “el ideal femenino”, según explican. Y como bailarina y coreógrafa que es, puede optar por cualquiera de las opciones imaginables: desde la emulación, el baile compulsivo o la reapropiación. Sea este último concepto el que buenamente signifique: aportar miradas, plantear cambios, elaborar nuevas versiones, etc. Tiene las dos condiciones para hacerlo: saber (y mucho) sobre danza, porque a ver quién pone patas arriba una tradición, si no es conociéndola en profundidad. Y no lo hace desde ninguna posición de alteridad, pues sabe de esa danza y muy probablemente la haya vivido de cerca.

Su opción es más de carácter simbólico que otra cosa. Aunque hay también una interesante lectura en clave queer, muy acorde con las disidencias que han sido el eje argumental de Fira Mediterrànea de Manresa 2024.

Sobre el primer argumento destaca las similitudes que ve entre aquella tradición y las danzas urbanas. De hecho unos cuantos de los compañeros con quien baila dominan de manera bien destacada aquellos estilos. Con esa operación enraíza lo popular del fandango con la calle, pues a esa conclusión parece que llega en esta investigación arqueológica: ¿Con qué objetivo? ¿Para rescatar un baile casi desaparecido? Más bien para dignificarlo, pues su expulsión del paraíso de la “sección femenina” del sindicato fascista, según explica en el programa de mano, implicó menoscabo de aquellos pasos, que en la función tienen un espacio concreto en la segunda sección de la pieza. Sin música, los intérpretes ejecutan aquel baile por parejas. Y el fantasma del pasado se apodera de la sala.

Como para compensar, sin solución de continuidad, empieza lo que será una gran fiesta del movimiento y la locura del gesto. La tercera parte del espectáculo, que hace las delicias de cualquiera. No en vano, hay un posible origen del fandango que lo emparentaba con un antiguo baile sensual romano. Y las castañuelas impregnan su ritmo y sonoridad característicos. Y es donde se produce la reivindicación del “desea como quieras” en contraposición con las parejas chico-chica del origen.

Todo es muy fluido, como corresponde a esta nueva generación de bailarines que pasan del paso apuntado de un baile tradicional a la música de discoteca. Con la facilidad de quien se apropia de algo sin complejos, con libertad y honestidad. Sin más límite que la propia intencionalidad y con la seguridad de quien hace las cosas porque es capaz de ello.