La mort i la primavera

La Veronal

Maria Arnal, Fabio Calvisi, Ignacio Fizona Camargo, Valentin Goniot, Jon López, Núria Navarra, Lorena Nogal, Marina Rodríguez

Direcció: Marcos Morau

TNC, 05/10/2505

© Silvia Poch

Cadàvers desesperats

La Veronal ho ha tornat a fer i ha omplert de genialitat la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Llargs aplaudiments, bravos i públic dempeus per a una obra llunyanament basada en “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda; amb la confirmació que Marcos Morau segueix seduït per la construcció d’una obra total; i amb la constatació que han perdut, definitivament, el seu llenguatge coreogràfic singular.

Foscor i cadàvers deambulant amunt i avall. O millor dit: pujant i baixant per les cordes de l’escenari. És cert que l’obra homònima de l’escriptora barcelonina és sincrètica: aquelles figures, el jove protagonista, la creu i el suïcidi. Una obra que mereixeria una interpretació simbòlica, no pas textual. La companyia s’acompanya de la veu extraordinària de Maria Arnal. Omple tot l’espai de profunditat emocional. Tot i que resulti complicat entendre la lletra. Primera paradoxa de l’espectacle: és literatura catalana, però es balla una mica, i es diuen quatre coses en llengua vernacla…

Però l’espectacle és una torrentada imparable de dolor. Aquesta és la seva principal virtut (i excés): no escapar de la literalitat. La mort. Probablement llegida des del drama, naturalment. Queda lluny la interpretació tràgica de la condició humana. Tot és literal: les campanes, els bombos ressonant la desesperança, els vestits obscurs, l’escenografia fosca, i les restes del que quedi.

Això inclou el material coreogràfic. Hi ha mínim un parell de moments excels. Un d’ells és el duet entre els intèrprets masculins. Hi ha molta bellesa en aquell moment, en una mena de dansa de la mort. És una de les demostracions que calia dotar de més sentit figurat una obra incommensurable com aquesta. Impossible de simplificar amb quatre crits de desesperació, un esquelet i una mica d’encens. Aquest és un dels moments en què el llenguatge no-Kova en el qual s’han instal·lat des de fa temps, pren tot el sentit. A desgrat de semblar una peça de qualsevol altre grup de dansa nord-europeu. Tot és igual d’idèntic, sense substància pròpia que identifiqui La Veronal enlloc. Però molt ben posat, molt bonic, molt treballat, molt perfecte en el seu conjunt, amb ballarines i ballarins que, no serà això una sorpresa, són d’excel·lència.

“La mort i la primavera” passa davant els ulls com una exhalació de propòsits. És una meravella de recursos tècnics i humans.

You don't look arab

Autoria, direcció i performance: Queer Falafel, كویر فلافل

Antic Teatre, 5 de setembre de 2025

Foto: Gabriel Venzi

M’han esbroncat al Teatre

Començava plàcidament la temporada 2025-26 a un dels espais barcelonins que sempre és important de visitar i a qui, especialment en aquests moments d’incertesa sobre el seu futur, cal reivindicar: l’Antic Teatre. I la funció on assistia un nombrós públic és de l’artista كویر فلافل, Queer Falafel, originàriament del Líban, però amb vincles a la ciutat des de fa uns dotze anys. En l’actual context bel·licista, amb la bandera palestina a la taquilla, era evident que ens sacsejarien.

Fragilitat blanca, racisme, colonialisme eurocèntric, capitalisme neoliberal, homofòbia, privilegis i Palestina Lliure. Tot en una hora de funció, a mig camí entre el moviment, el cant, l’acció performativa i els elements visuals. Dubto que els assistents, públic heterogeni, però coneixedors d’on passarien la vetllada, discutissin ni un sol mot, que per als despistats ha editat en un document de nou pàgines, resum exhaustiu de la barbàrie. La de l’home contra l’home, en totes les seves formes de colors i abusos.

S’avisa des de l’escenari en diverses ocasions: d’aquí sortireu tocats. Cares circumspectes, reflexions en veu alta, després d’una actuació forta, accelerada, plena de ràbia, legítima i defensada des d’aquells diversos elements, destacant d’entre tots ells el discurs, més que no pas el cant o el gest ballat. Rep fins i tot la llengua catalana, que l’artista fa servir perfectament en un fragment, com si el castellà -la predominant a l’espectacle- se salvés d’haver estat element fonamental de dominació. Diu que no la vol parlar més, per alguns comentaris que ha sentit sobre el perill de la llengua pròpia si hi ha una alta migració. Igual la radicalitat hauria estat fer servir l’àrab, oi? Però ja se sap: al teatre, els sobretítols, no estan prestigiats i no es ven el producte fàcilment.

Per fi, sembla que l’espectacle està pensat per a un col·lectiu molt específic: “progres”, “CUPeros”, assemblearis, manifestants i elements afins. Se citen. Deu ser, imagino, perquè el teatre és només per a aquests privilegiats burgesos, perquè la gent en situació de vulnerabilitat de la ciutat, a qui mai es fa referència a l’obra, no pot assistir. Un públic selecte als quals poder reganyar amb tota la tranquil·litat, perquè no muntaran una revolta. De fet, estan esperant sortir per fer la cerveseta postfunció.

Jornada de clausura Dansàneu 2025

Un dia sencer dedicat a la dansa, amb tres propostes que basculen entre la dansa tradicional i la contemporània; de l’arrel, a la modernitat més radical, per confirmar que són més a tocar que no pas ens sembla, que s’alimenten d’investigació i connexions, i que Dansàneu és l’espai privilegiat perquè la dansa tingui aquestes connexions.

Mil primaveres. Foto: Rut Solé

Les petites revoltes: Mil primaveres

El premi Delfí Colomé està destinat a la creació i la producció en dansa d’arrel tradicional, amb l’objectiu d’impulsar noves propostes que parteixin d’aquí. I quina millor manera que posar a dialogar l’Esbart Manresà, amb Sergi Estebanell i Arantza Labuena. Ell, especialitzat en el teatre al carrer i convençut del poder que té com a eina de transformació social; ella, en l’àmbit de les arts del moviment, defensora de l’exploració de la multidisciplinarietat. Era fàcil que en mans d’aquests dos artistes, l’Esbart acabés transformant l’obra en una reivindicació política; i que sortís tot a partir del treball conjunt.

S’ha preestrenat la peça a Dansàneu, perquè anirà al Festival Danseu de Les Preses (la Garrotxa) i a Fira Mediterrània de Manresa (el Bages) els pròxims mesos. Però té un aire de funció completa. I són diverses les qualitats que permeten afirmar-ho: la primera és la solució de continuïtat entre gest i moviment, dansa tradicional i contemporània, teatre i ball. S’ha aconseguit una mixtura de propostes, lluny d’acabar fragmentat segons les especialitats de cadascú (inclòs l’Esbart).

La segona és la força expressiva que la companyia aconsegueix, gràcies a la seva generositat: és sortint de la zona de seguretat que els intèrprets compateixen amb el públic, amb evident felicitat, les noves descobertes. Es veuen capaços de coses noves, des del respecte i l’arrel a la tradició. La tercera i última, és la magnífica connexió que aconsegueix amb els espectadors. Feia temps que no es veia tantes persones emocionades, contentes i en comunicació. Ho serà per la temàtica vinculada al qüestionament del desastre mundial en què vivim, des dels problemes amb el medi ambient, les injustícies socials, o els problemes candents entre comunitats i països. Ho serà per l’optimisme que transmet i que comparteix amb el públic (referència a la revolució dels clavells, inclosa). Ho serà per la capacitat d’aquests joves artistes que, des de la confiança en les danses tradicionals, es reivindiquen com una nova opció de futur creatiu.

Diumenge. Foto: Rut Solé

Diumenge

Agrada al Festival i a la delicada programació que cada any proposa Rut Martínez Ribot jugar amb artistes que, a priori, res tenen a veure, però que units multipliquen els seus respectius arts. Alerta! Mentre que es tracti de treballar junts, no de trepitjar-se l’un sobre l’altre. Així ho van entendre el grup de folk Magari, Liv Hallum a l’acordió diatònic i Ivan Garriga al violí, que presentaven el seu darrer disc: Diumenge; amb la unió de la ballarina Montse Àlvarez Capella, a qui se li va ocórrer aquesta experiència.

No cal que el resultat fos rodó, perquè estem parlant d’artistes acostumats a treballar en un altre context: ballades populars, els primers; i espectacles de dansa, la segona. Aquí es tractava de l’extraordinari mirador de Gerbi, amb tota la vall al peu, i el públic assegut en cercle al voltant. Ni tan sols el terra és el més adequat per a la ballarina. Però van anar entrant en el format a poc a poc, fins al punt d’atrevir-se amb un comiat cantat a cor. La màgia? El respecte a banda i banda: la dels músics, per unes coreografies de la Montse que funcionaven com a tercer instrument; ella, integrada en el grup i atrevint-se amb el cant i la interpretació; i el públic, en comunió, amb el millor que la música d’arrel pot oferir: amalgama de diversos.

Joana Gomila & Lali Ayguadé. Foto: Rut Solé

I un tancament petit…

Pocs espais escrits trobareu amb tantes referències i lloes a la coreògrafa i ballarina Lali Ayguadé. Fins a vuit entrades podeu llegir en aquest blog i potser algun article més en altres mitjans i que no ha quedat recollit aquí. En això de la dansa, com en tantes coses vives, és l’última la que val, i en la cloenda de Dansàneu va demostrar de nou la seva flexibilitat, imaginació corporal, el control sobre l’escenari, una propiocepció que és única per ressituar cada part del seu cos en diàleg, capacitat expressiva, introspecció, gestualitat severament tècnica i imaginació desbordant. És, de llarg, la millor ballarina de casa que podeu veure en l’actualitat actuar de manera regular per Catalunya. L’acompanyava, en aquest cas, la cantant Joana Gomila, un prodigi de veu mallorquina, que també balla, amb una fluctuació sonora que porta amunt i avall, facilitat esparverant, timbre potent i una simpatia que acoloreix encara més el seu preciós cant.

Però malgrat tot, res de tot plegat va ser suficient per evitar-nos dos problemes. El primer escull és la dramatúrgia de l’espectacle. Tot va bé, mentre es balla i es canta. Aquest en seria el resum. Cal una revisió urgent d’un diàleg entre les dues artistes que no aporta cap element al millor que saben fer, juntes o per separat.

El segon problema és encara més greu: col·lectiu i així el va viure i comentar el públic. No ajuda en res a la delicada tasca de difusió de la dansa i de posicionament en contextos no convencionals que està fent el Festival. Paga la pena no oblidar mai que aquest és un territori on no es pot gaudir d’una programació regular de teatre i dansa, que Dansàneu dignifica aquesta absència, treballa per posar-hi remei i és una oportunitat d’or de veure grans noms de l’escena nacional i internacional. Lali Ayguadé l’és. És una de les grans. Per això sobta la brevetat de l’espectacle, especialment si pensem que és el de cloenda. Amb generositat s’hauria d’haver unit una segona part, amb alguns dels solos que té la coreògrafa - per exemple- i que haguessin fet les delícies del públic, neòfits majoritàriament en dansa. I la responsabilitat recau en els programadors, naturalment; però també en els artistes i la seva actuació conscient d’acord amb aquest objectiu que hem de compartir tots: expandir la dansa.

Altars Profans

Coreografia: Magdalena Garzón
Intèrprets: Èlia Genís, Carla Piris, Anna Tejero i Iris Borràs

Poliesportiu d'Esterri d'Àneu, 1 d'agost de 2025

Festival Dansàneu

Foto: Rut Solé

Instants de vida

Es presentava a Dansàneu 2025, després de la seva estrena a Mallorca i el premi de l’Institut del Teatre de Barcelona, la producció de Magdalena Garzón: Altars Profans, basada en les últimes produccions del fotògraf Toni Catany, de qui presta el nom, i on fotografiava el punt exacte de transició de la vida: natures mortes, amb objectes de la quotidianitat i plens de significat personal. En la fina línia que separa l’existència i la mort, en la frontera entre una i altra, que és just on es troba l’espai fructífer de l’art.

Un altar és un espai físic, normalment elevat, amb objectes simbòlics d’allò que es reverencia. No és casual que l’obra comenci amb les quatre ballarines situades en punts dispersos de l’escenari, executant uns posats d’allò més diversos, entre el terra i la verticalitat -explicava la coreògrafa en la postfunció: "entre la vida i la mort"-, i encara sense connexió entre elles quatre. Potser no seria la intenció de la creadora, però aquestes posicions recorden quina és la importància de la imatge en la societat actual. Venerada, central, com si es tractés d'una veritat tangible, més enllà de si conté o no cap contingut darrere.

No és el cas d’aquesta peça, perquè Altars Profans és art conceptual molt ben entès: profundament incardinat en un sentit (la remembrança d’aquelles imatges originals del fotògraf), que porta l’espectador a unes idees fortes fàcilment comprensibles (el significat): la fletxa del temps, aquella línia constant que sempre es dirigeix al futur; el passat com a substrat sobre el qual es construeix; i el present, farcit en aquest cas de figures abstractes, cossos desconstruïts, peus i mans que sempre busquen percudir els núvols (els somnis), des de la terrenitat.

La feina tècnica de les ballarines, cocreadores del moviment, Èlia Genís, Carla Piris, Anna Tejero i Iris Borràs, és del tot remarcable. Explica Magdalena Garzón que té per referent la dansa Butoh, estil caracteritzat per mostrar el més grotesc de la condició humana: la seva finitud. Però que, precisament per saber-se tan limitat, troba en el moment, en l’instant immediat, viscut intensament, el sentit de tot plegat. Exigent, disciplinada, amb una alta concentració, tranquil·la i tensa, és una dansa d’aquells objectes que es presenten sobre l’escenari (el nostre altar): unes estovalles sobre una taula, amb un objecte rodó a sobre i un porta retrats, per posar el cas. Però que, tal com explicaven, no es fa des de la voluntat de resultar explícits, sinó només evocadores. Imatges que travessen els cossos, que al seu torn es projecten sobre el linòleum blanc. Un altre interessant suggeriment: la del llenç en blanc.

Les referències al món contemporani i les seves representacions artístiques no acaben aquí, perquè en la segona part de l’espectacle, on es produeix la interacció entre les ballarines, per conformar complexes composicions de bodegons vivents, ressonen pràctiques dansístiques com les que Merce Cunningham componia amb els cossos dels seus ballarins per representar lletres. No és necessari que la coreògrafa tingués al cap aquelles antigues composicions dels anys 70 del segle passat, però sí que dona exacta idea de l’amplíssima formació d’aquesta generació de ballarins i coreògrafs, amarats de conceptes i història de la dansa.

Per fi, la gran pregunta: serà que he entès del tot l’espectacle? Per ajudar hi ha una pràctica que cal animar al Festival a repetir: breus converses en format postfunció, perquè puguem tots plegats repetir-nos de nou que el més important és l’experiència, plena de plasticitat en aquest cas; i la capacitat de cadascú per omplir de significat allò que veiem. Després, sempre serem a temps de contrastar-ho amb la veu del creador en un espai informal i sense pretensió, com el que per primera vegada en el Festival es va oferir: una conversa distesa posterior a la representació.

Presentació del retaule de sant Martí d'Escalarre

Coreografia i moviment: Aleix Martínez

Cor Cererols. Amb Albert Velasco, historiador de l'art.

Església de sant Martí d'Escalarre, Festival Dansàneu

30 de juliol de 2025

©Dansàneu/Rut Solé

Espiritualitat

Dansàneu és el festival de les propostes exquisides: una realitat paral·lela que només és possible aquí, entre patrimoni, magnífics músics, ballarins estratosfèrics i una programació amb mirada llarga. En l’equador del Festival, una celebració: la recuperació d’un fragment del retaule de sant Martí d’Escalarre, present a l’Església original gràcies al trasllat puntual que, per un dia, s’ha fet des de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Quatre elements confluïen alhora: la intervenció del Cor Cererols, amb una selecció de diverses peces musicals, algunes d’elles de l’època en què fou pintat el retaule. L’amena explicació de l’historiador de l’art Albert Velasco, apassionat de la qüestió i bon comunicador; i el mateix fragment del retaule gòtic (segle XV) exposat durant tot el dia a l’església d’on prové. Tots tres van tenir el seu espai abans de començar la funció. Un context, unes explicacions, que facilitaven la lectura del que estava a punt de veure’s.

La dansa d’Aleix Martínez va quedar, al tercer passi del dia, sense paraula prèvia. Inicialment, semblaria estrany, si coneixem la fortalesa des de la qual aquest Festival acompanya els nostres ballarins i coreògrafs. De fet, només un breu comentari del director del Cor en el sentit que comptaven amb un ballarí que els acompanyava. Una anècdota més interessant del que pot semblar: la més contemporània de les arts quedava sense veu prèvia. Evidenciant així la gran fissura que representa la dansa en l’imaginari col·lectiu: un espai d’expressió que té sentit (la intencionalitat des de la qual es crea); però sense significat reconeixible a simple vista (allò que interpreta el públic).

El barceloní, ballarí principal al Ballet d’Hamburg, premi al prestigiós concurs de Lausana el 2028, i en recents concursos coreogràfics, tasca en la qual està destacant cada cop més, com es va demostrar en l’edició anterior de Dansàneu on va presentar la seva proposta amb l’IT Dansa, Biterna, va omplir aquell “oblit” que s’havia provocat sense cap intencionalitat, amb abstracció definida. Des del primer moment de la seva actuació, amb una expressivitat amb les mans que reforçaven la idea d’extracció d’una part del tot. Just el que va passar amb el retaule, escampat ara mateix arreu del món.

Aleix és un compositor de gest greu, perquè així comunica millor la fugacitat. De totes les arts expressades en aquesta vetllada, justament l’única que no disposa d’un sistema de notació universal és la dansa. La pintura, per malament que ho fem (i en el tema de la conservació del patrimoni, encara hem d’avançar moltes lliçons) roman. Com podem revisitar el Llibre Vermell de Montserrat, del qual es van interpretar els dos primers temes. O fer una bona lectura d’un historiador que ens acompanyi en la interpretació artística. Però: què passa amb el gest immaterial? El traç instantani d’un cos que fluctua en l’escenari?

A aquest esperit, alguns n’han anomenat l’ànima. L’element que completa definitivament el simbolisme d’un retaule fet de manifestacions diverses, però complementàries.

I la d’Aleix Martínez fluctuava entre el dolor i l’estranyesa. Transmetia un impuls de fortalesa, d’igual manera que computava en l’àmbit de la vulnerabilitat. Dialogava amb els músics, a través d’accents corporals, sobtades incorporacions, o dibuixos sobre el terra d’una gran creu, símbol del cristianisme. De la mateixa manera que manifestava, a través d’escenes idealitzades del sant a qui anava dedicat el retaule original, què és el cos de la contradicció, de la transformació vital. Així s’expressa quan balla, des d’una complexitat física que només un artista de la seva talla pot transmetre: espiritualitat silent.