Teatre Grec, 6 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona
La bona dansa que es deixa veure bé
Confirmat: el Teatre Grec és un espai ideal per a la trobada entre el públic especialitzat de dansa i l’encuriosit. Cert que és un espai d’un aforament monstruós, també que l’escenari demana grans companyies. És només qüestió d’escollir acuradament una proposta que sumi virtuositat, alguns apunts dramatúrgics, espectacularitat i un bon elenc. I el Ballet BC de Vancouver ho va aconseguir, dissortadament només una nit perquè l’endemà es va haver de suspendre la funció per pluja. Que a ningú estranyi, de totes maneres: darrere hi ha la mà del Francesc Casadesús, durant molts anys director i ànima del Mercat de les Flors, que va saber suggerir a Emily Molnar, Directora Artística del grup, un programa de tres peces que combinava magistralment totes aquelles virtuts i que, a sobre, anaven firmades per dones.
Bedroom Folk de Sharon Eyal
És una situació insuportable que a la ciutat de Barcelona encara no hagi aterrat la companyia d’aquesta coreògrafa i que per veure-la els aficionats hàgim de fer uns quilòmetres: va ser el cas del meravellós Festival 10 Sentidos de València fa dos anys on va presentar OCD Love. És característica d’aquesta creadora una fascinant barreja entre obscuritat, amb la implicació del cos de ball; i llibertat expressiva, amb suaus apunts divertits, molt discrets, que destensen una pressió enèrgica que s’executa des d’una pulsió amb reverberació disciplinària, quasi militar i efectivitat enlluernadora. Vestits els 18 intèrprets de rigorós negre, accentuen el caràcter hipnòtic de la música electrònica d’Ori Lichtick que serveix de base per a una coreografia que tendeix al minimalisme, en dibuixos compactats i centrats en els cossos que d’una manera mil·limètrica segueixen les no sempre fàcils pautes de moviment que els suggereix la creadora. Reivindico des d’aquí, un cop més, la necessitat imperiosa de convidar-la amb la seva agrupació de nom L-E-V, experiència que va encetar un cop va acabar la seva etapa com a Directora Associada de la Batsheva Dance Company. Va ser un gran inici per a una nit que s’anunciava molt interessant.
To this day d’Emily Molnar
D’un to completament diferent va ser la composició de la segona part de l’espectacle. Es tracta d’un homenatge al mític àlbum pòstum Blues de Jimi Hendrix. Grans desplaçaments per l’escenari, que va costar un disgust lleu en forma de relliscada perquè la humitat del xafogós vespre barceloní era intensa i que es va saldar sense més incident per al ballarí, en una alegre, viva i entusiasta manera d’entendre la dansa com a transmissora de vida i bon humor. Emily Molnar va ser solista del Ballet de Frankfurt, amb William Forsythe al capdavant. Tot i que el material que fa servir no segueix aquelles regles matemàtiques i precises del mestre, comparteix amb ell la necessitat de comptar amb uns ballarins d’àmplia prestació: complexos quan cal; desenfrenats quan és necessari; animosos al ritme de la música; com introspectius en els silencis i els moments més recollits de la peça. Potser la secció de la vetllada que més va entusiasmar al públic.
Solo Echo de Crystal Pite
No podia acabar millor la dansa al Teatre Grec que amb dues peces de Johannes Brahms i el poema Lines for Winter del nord-americà Mark Strand. Per a l’ocasió, set membres de la companyia reafirmaven les tres constants que el Ballet British Columbia havia demostrat fins llavors: heterogenis en l’estil; agosarats en les intencions; intensos en l’execució. Aquí amb un pes destacat en els moments solistes i de duo; sense menystenir el grup; a la recerca d’una experiència sobre l’esperança i les ganes de mostrar dansant allò que és essencial en qualsevol aposta creativa: que te la creguis (la troupe, al complet, ho fa); que tinguis una direcció intel·ligent i sensible; i una programació en un Festival com el Grec amb la capacitat de conjugar els interessos del públic de la ciutat amb el producte que ofereixen.
Una actuació per a recordar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada