Split

Coreografia i direcció: Lucy Guerin Inc.

Interpretació: Melanie Lane, Lilian Steiner

Mercat de les Flors, 5 de juliol de 2019

Festival Grec de Barcelona

La cura de l’altre

Dues ballarines, una nua, acompanyades per la música de Scanner, repetitiva, compassada, una base sonora que pren la funció de metrònom, inicien la peça amb tot de moviments coordinats, idèntics, de desplaçaments discrets i força gestualitat. Són el cos i la seva ombra: la relació entre dues intèrprets de dansa sobre l’escenari. La idea de reiteració, com a fonament d’una coreografia; la d’harmonia, com a estructura essencial d’aquell llenguatge; i la d’expressivitat neutral, com a element definitori d’una tradició ballada que s’ha anat superant amb la contemporaneïtat.

També poden representar dues figures humanes que inicien un coneixement mutu: se sincronitzen, concorren en una mirada del món que expressen des del moviment idèntic, en mig d’un espai que no abasten mai en tota la seva magnitud. La Sala Pina Bausch serveix a l’objectiu de manera precisa: malgrat que no és de grans dimensions, si tot allò que passa se circumscriu a un racó petit, un rectangle dibuixat a terra amb cintes blanques adhesives, la metàfora de l’espai que habitem, sempre petit i escadusser, serveix meravellosament a la coreògrafa Lucy Guerin per anar traçant un sentit quasi asfixiant de les relacions humanes: l’espai de llibertat creativa i -per contrast- de limitació personal.

Així es confereix una creació de dansa: des de la capacitat infinita d’expressió corporal, a l’exigència del gest que generi sentit a una peça. I les dues ballarines, trencant aquella inicial convergència dinàmica, van entrant a poc a poc en un estadi cada cop més petit on moure’s, però així i tot ple d’interaccions i comunicació física.

Podria ser d’aquesta forma fins a l’infinit, però les lleis físiques no permeten l’ocupació d’un estat sòlid en el no-res. Mentre les seccions en les quals està dividida la coreografia cada cop són més breus, en una idea de la relació privilegiada que hi ha entre espai i temps en aquesta disciplina; les possibilitats de generar moviment queden minvades definitivament. 

És l’eterna dicotomia: ballar com a llenguatge necessari; o disciplinar com a generació de l’ordre estètic. Just en aquest punt es troba la fina línia de trencament que la dansa contemporània produí. I també la que hi ha entre la llibertat de l’altre i la seva possessió.