La Caldera, 20 de juliol de 2018
Festival Grec de Barcelona
Foto: Humberto Araujo |
Fascinant enganyifa
La credibilitat és una virtut que es guanya amb els anys. Madura. En els intèrprets de dansa, com que s'acompanya de la totalitat de l'expressió del cos, és ben complicada de conrear, doncs han de sincronitzar-se voluntat i capacitat. Indicar el gest només és el primer esglaó del seu dinamisme. De manera que cal un impuls extraordinari per aconseguir la connexió directa amb el públic. Aquella “veritat” que des del cos de la ballarina o ballarí arriba fins al públic, sense més intermediari.
Vera Mantero és exactament aquesta presència màgica que s'instal·la davant teu i es capaç d'explicar-te un conte, com de vendre't una rentadora. Amb la mateixa facilitat. Malgrat vagis advertit (torneu a llegir el títol de l'espectacle i remarqueu el complement final). I així construeix una fascinant enganyifa de la qual es desempallega per honestedat al final de l'espectacle.
És una investigació, un aprofundiment, al voltant de la proximitat entre el moviment i la natura. L'home de la serra que conrea, treballa, festeja i viu sempre aïllat d'altra transcendència que la pròpia supervivència; atent només al valor de la comunitat com a espai d'intercanvi; i arrelat a una realitat dura, eixuta; però la seva, al capdavall. I al voltant de cada activitat, una particularitat: la cançó que l'acompanya.
De manera que Vera Mantero es fa també acompanyar mentre balla. El públic taral·lareja. No calen mots. És només la proximitat. La credibilitat es pot posar fins i tot en qüestió per la juguesca escènica provocada. Però la veritat és sempre més forta i s'imposa. Així que poc compta que només uns pocs minuts de l'espectacle la veiem realment dansar. Amb un arbre, o amb el seu públic. Que en tots els casos, és això precisament el que justifica el joc.
Foto: Luis da Cruz |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada