Ballarins: Trajal Harrell, Thibault Lac
Antic Teatre, 22 de juliol de 2018
Festival Grec de Barcelona
En una altra realitat
La investigació del coreògraf i ballarí estatunidenc Trajal Harrel és singular: a partir dels anys 60 es produïa un doble moviment, en certa manera contradictori. D'una banda a la Judson Church de Nova York es reunien tot un seguit d'artistes i creadors que defensava l'art com a acte d'investigació i no pas com a producte de consum. De l'altra, s'expandia les dècades següents el “voguing”, dansa vinculada als col·lectius afroamericans, LGTBI i altres grups alternatius. Com un contrast de contraris indissolubles: al costat de la teorització i regulació de les noves formes de dansa contemporània; els carrers del Harlem s'omplien de moviment alliberat de codis, amb identitats negociables i inclusives. Doncs bé: a través d'un conjunt de peces, Trajal Harrel vol posar en diàleg ambdues tradicions, ni que sigui fora de context històric. Convençut que d'haver-se produït en el seu dia un diàleg inexistent, ara seríem davant d'una realitat radicalment diferent.
D'aquest conjunt de produccions, de durades i temàtiques diferents, al cicle Transaccions (del qual només una edició va tenir lloc al Mercat de les Flors i que aprofito per reivindicar aquí) vam tenir ocasió de veure un parell d'intervencions. La que ha arribat al Festival Grec 2018 gira al voltant de la relació d'Antígona amb la seva germana. Recordem: a l'inici gens partidària d'incomplir les regles humanes; per bé que finalment acaba donant-hi suport.
El plantejament dramatúrgic és senzill: es presenta a l'inici una secció de moviment “voguing”, frivolitats incloses. Molt destacable el gest intens de Thibault Lac. I la proximitat volguda, asseguts en primera fila de l'Antic Teatre des d'on es van mostrant. És el vessant més popular, altament identitari d'un estil de ball que ha perdurat pràcticament igual de fresc fins als nostres dies.
Un fragment de text de l'Antígona de Sòfocles serveix per a obrir la segona part de la peça: de les primeres pàgines, quan es planteja la necessitat d'honrar la mort del germà i la negativa d'ajut per part d'Ísmene. Hi ha una intencionalitat en la lectura en veu alta d'aquest breu paràgraf. Pertany a l'àmbit de la cultura tradicional, els mites fundacionals, la tragèdia. I tanmateix la universalitat de l'experiència a la qual es refereix fa fàcil la proximitat de qualsevol amb el clàssic. I si (i aquí comença el dard enverinat del coreògraf) la cultura popular (voguing) i l'acadèmia (la nova dansa contemporània que està naixent d'aquella trobada d'artistes novaiorquesos) no fossin realment antagonistes? I si és possible encara un diàleg? I si el provoquem sobre l'escenari a partir de mobilitzar els sentiments, els estats de l'ànima, les reaccions humanes i sensitives més bàsiques?
Així acaba aquesta experiment: com si es tractés d'un duo musical, amb lletres ferides d'amor, existència, lleialtat i esperança. Cantant, perquè aquest acostuma a ser un espai de comprensió sense fronteres. Així hauria d'entendre's també la dansa, sembla que ens estiguin explicant. Com una experiència i no pas com un conjunt de codis a desxifrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada