Mercat de les Flors, 13 de maig de 2018
Poètica sentida
La pols del temps. Un espai -el de l’escenari- trepitjat tantes vegades per Pep Ramis, en pugna permanent contra la gravetat. Sabedor que són dues les forces oposades. Que altres dibuixos de vida es podrien haver traçat sobre aquell paisatge. El seu paradís: el de l’au, el de la muntanya. El d’una veritat: blanc de vida; negre presència.
El solo The Mountain, the Truth and the Paradise és un balanç. Un epíleg. Potser per això de la tristesa vital amb la qual es configura. Un pensador al seu escriptori, en una memòria perseverant: “Considero un valor cada forma de vida” recita el poema d’Erri de Luca. Un ballarí sobre el linòleum del que aixeca una pols blanca, que emboira: “el cansament de qui no s’ha fatigat”. Un coreògraf dibuixant amb un pinzell les històries a través de les quals relata aquell esforç per pujar i baixar: “Considero un valor saber on és el nord d'una habitació.”
Una forma de vida amb moviment determinat cap a una direcció exacta, que encara no ha fatigat les forces. Així és la dedicació de Pep Ramis: incansable en el gest durant la funció; arrossegant expressament els peus per a què s'aixequin partícules visibles; desplegat-se ara com una au; ara com un cavall; ara dalt de la muntanya; ara baix, tot estirat.
És probablement una de les peces més íntimes i menys arrauxada de la seva trajectòria: un catàleg de recursos en la dansa; d'actor; cantant, pintor i director escènic. Amant de totes aquestes expressions artístiques, les celebra de la millor manera que sap: compartint amb el públic una ficció escènica plena de veritats vitals. Entre la màgia de la representació i la realitat de l'existència. Radicalment incardinada, doncs pocs com ell han fet possible, tots aquests intensos anys de professió, que el ballarí es confongui amb la persona: màscara ballada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada