Triple Bill

Ballet de Catalunya

Centre Cultural de Terrassa, 28 d'abril de 2018

Primeres passes

Ajustar les expectatives a la realitat sol ser un exercici difícil. Adaptar-se a les capacitats reals, un do. El Ballet de Catalunya és una jove companyia, en residència al Centre Cultural de Terrassa, des d'on vol posar en valor la tradició més clàssica i neoclàssica. Una ingent tasca per a la qual han posat en marxa dos estratègies: l'escola de ballarins i les primeres passes per a disposar d'un repertori propi, més enllà de les peces de cànon que volen anar treballar. Es feia l'estrena mundial d'un primer encàrrec a dos prestigiosos coreògrafs internacionals, juntament amb una altra proposta pròpia. El resultat va ser discret: més propi de l'escola, que no pas del grup professional.

Encetava la vetllada Concierto Mondrian de Remi Wörtmeyer. La més ajustada de les coreografies, perquè treu el màxim rendiment dels ballarins en no sotmetre'ls a esforços innecessaris. Una narració nítida sobre les relacions entre l'obra del pintor i la música de Prokofiev: van ser coetanis. Poca cosa més s'explica, de totes maneres. És un exercici estètic, per explorar la potencialitat del Ballet. Amb problemes a nivell de coordinacions i amb un cos de ball alentit amb respecte el ritme de la partitura. D'entre els solistes, el debut professional de David Garcia Lucas va ser el més interessant de tota la nit: greu, precís en els seus salts, compromès amb la tècnica però sempre atent a l'emotivitat.

La segona peça es desenvolupava amb la música de jazz de Brad Mehldau Trio i Milt Hinton: Since I fell for you, una bellíssima evocació que la coreògrafa Katarzyna Kozielska situa en un club. Es conjuga molt bé el to intimista que impregna en els intèrprets, amb un repertori de moviment variable i alguns accents contemporanis. El conjunt precisaria, de totes maneres, d'una expressivitat més acusada: fugir dels estereotips per entrar en el dibuix de personatges amb marcada personalitat. Però aquesta característica queda difuminada per la necessitat de controlar el moviment, abans de dotar-lo de narrativa.

Lorenzo Misuri, coreògraf resident de la companyia i dotat ballarí tenia la immensa responsabilitat de presentar una coreografia que titulava Loro In Lei i que vol evocar, segons el programa de mà, “les grans virtuts de la dona i les contraposa amb el seu costat més obscur.” El vestuari, roig passió; negre, costat fosc; reforçava aquesta lectura. Sorprèn que en ple segle XXI un jove simplifiqui de tal manera la condició femenina. I encara més que un Ballet que vol portar el nom del país, faci arribar un missatge reaccionari com aquest. Perquè el problema de la peça no és pas els llocs comuns que travessa, també des del punt de vista del gest ballat; sinó que ho faci des d'una posició com aquella.

Tancava la nit, fora de programa, una coreografia de Leo Sorribes, director general del Ballet: Fast avance. Un final de festa que el públic va celebrar, com totes les altres peces. Les primeres passes d'una nova companyia mai no són fàcils, de manera que deuen agrair la passió amb la qual el públic de Terrassa els acull.