Radical Light

Coreografia: Salva Sanchis

Mercat de les Flors, 18 de maig de 2018

Ballarins: Inga Huld Hakonardottir, Peter Savel, Stanislav Dobak, Gabriel Schenker, Salva Sanchis

Música: Discodesafinado (Joris Vermeiren i Senjan Jansen)

Gest encarat

El binomi música / dansa ha estat objecte d'especial investigació en les darreres dècades des què el moviment decideix un dia emancipar-s'hi. Prou de ballar la música! Vindria a ser la consigna. Perquè l'acció és preexistent a la matèria sensible. I el gest, el principal instrument a través del qual es genera sonoritat visual i musical. Pensem-hi: és perquè a través de les mans l'instrumentista frega, pinça o percudeix que la música sona; tal com és a través dels peus que el ballarí salta, llisca i s'arronsa.

Una singularitat d'aquest estudi sobre la manera com s'han relacionat les dues arts prové de l'extens treball d'Anne Teresa De Keersmaeker amb la seva companyia Rosas. Una bona nòmina de ballarins catalans n'han estat en contacte, com és el cas del manresà Salva Sanchis. Coreògraf, ha signat amb la belga una revisió de la que potser ha estat la producció més fascinant que aquesta temporada s'ha vist al Mercat de les Flors: A love Supreme. Graduat en la primera promoció de l'escola P.A.R.T.S, on hi va anar després de la seva formació a l'Institut del Teatre, ha desenvolupat una deriva pròpia d'aquella mètode de treball. Radical Light és una producció del 2016 de la Kunst/Werk, un col·lectiu de dansa amb seu a Anvers, que aquests dies es pot veure a Barcelona.

Un apunt sobre l'experiència, vinculat als diferents nivells sensorials: la mirada, l'escolta i la interacció. Una bona sessió de música electrònica ha d'oferir el seu progressiu creixent; com marcar un moviment en expansió en els cossos. Doncs bé: aquí rau precisament el valor d'aquesta feina. Es tracta d'una dissociació visual. Una ruptura que opera a nivell psíquic perquè provoca l'observació de moviments (a priori) contraris al context emocional al qual la composició sonora va portant. Els ballarins entren i surten d'un espai enquadrat enmig de l'escenari, que prou bé podria representar la pista de discoteca, per oposició: el cos contra la nota. Un xoc d'intangibles que genera una realitat nova. Una (part)icipació en el sentit original del mot: es troben tres desiguals i conformen una altra cosa.

Un miracle com aquest seria impossible, esclar, sinó anés acompanyat de qualitat. D'una banda l'etèria i minimalista estructura que Discodesafinado (Joris Vermeiren i Senjan Jansen) serveix a les oïdes. Implacable: impossible restar impassible quan els baixos inunden la sala. De l'altra, naturalment, una nòmina de ballarins impregnats de màgia. A l'estrena de Barcelona, tercera oportunitat de la temporada de veure a Gabriel Schenker dibuixant contorns i la confirmació que perfila emoció. O de descobrir Stanislav Dobak, una presència ràpida com un llampec i de descàrrega precisa. Amb l'única participació femenina d'Inga Huld Hakonardottir, segura del paper que hi juga; la profunditat de Peter Savel; i el mateix Salva Sanchis, un pèl desplaçat del conjunt segurament per la doble càrrega de ballarí i coreògraf que ha d'assolir en la peça. Tanca la nòmina d'estrelles una il·luminació imprescindible que ressitua, davant d'aquesta festa de l'estímul on la música electrònica s'encara al cos. Magnífic tancament de temporada del Mercat de les Flors.