Likes

Núria Guiu 

Sala Hiroshima, 18 de febrer de 2018

Desbordar un treball de camp

Núria Guiu, artista associada a la Sala Hiroshima, ha presentat nova creació, plantejada com a investigació del Grau en Antropologia que la ballarina i coreògrafa estudia. Interessada per allò que podríem anomenar “la sobreexposició del cos” a canvi de likes a les xarxes socials. Són dos els elements sobre els quals construeix la coreografia: l'afició al ioga, amplificada amb mil experiències difícils de relacionar de vegades amb aquella activitat física i mental; i el fenomen dels covers del moviment: youtubers que, amb talent divers, fan versions ballades de peces de música: habitualment pop o pop-rock.

La peça exigeix d'una introducció narrada, ben justificada i breu, en certa mesura estranya per a la pràctica de la dansa. Perquè es tracta, efectivament, d'una traducció. No és perquè la coreografia que arriba a continuació expliqui una cosa, sinó que és amb l'excusa de crear un relat que utilitza el seu cos. Al capdavall, no és l'exercici de ioga mostrat a la xarxa l'objectiu del vídeo penjat; o la recreació del ball proposat, la cosa important. Allà s'hi juga un aspecte que pertany a un àmbit superior: el de la pròpia imatge i l'acceptació dels altres.

És una vida en delegació: en funció de l'aprovació que els altres usuaris faran d'allò que ensenyis. Qüestió empeltada a la de la creació artística, molt especialment d'ençà que s'ha convertit en un mercat. O potser l'artista del segle XXI viu aïllat dels desitjos, modes i ocurrències dels analistes de públics? Pensar-ho seria tan innocent, com afirmar que és amb el like que es valora l'excel·lència o on hi rau la satisfacció per l'obra personal.

Núria Guiu va portant l'espectador cap a aquesta reflexió, fins al minut final: davant l'ordinador. La saviesa de la peça es troba en la delicadesa com transita des d'aquells dos exemples seleccionats pel seu interès en el moviment i el cos; fins a arribar a una construcció tercera, molt més insidiosa, més elaborada, més interrogativa: aquí tot s'hi val per un like, independentment d'allò que facis. En aquest punt de la coreografia ja no saps si es balla un ioga o es fa postura d'una coreografia. Una construcció brillant de discurs, sostinguda per una ballarina d'excel·lent i sobrada competència corporal: no és només perquè la seva tècnica dancística sigui depurada i efectiva; és sobretot perquè expressa amb el seu cos tot aquest altre contingut -reflexió o tesi, diguem-l'hi com vulgueu- que allibera per fi la dansa del discurs de la paraula. En aquest punt, només la imatge compta.

I aquí és on definitivament Likes excel·leix: perquè desborda pròpiament allò que fora possible en un treball de camp antropològic. Perquè inventa un llenguatge que no serveix per explicar una realitat, sinó per gestionar una dificultat epistemològica: ¿és el cos allò que s'exhibeix o és només l'instrument a través del qual es manifesta quelcom de més profund i inquietant? I d'aquest rerefons, reconeixem-ho, fa dècades que la dansa en parla amb gran avantatge: just perquè és des de l'interior estant que expressa superficialitats. Benvinguts si és el primer cop que us ho plantegeu després d'haver vist aquest magnífic espectacle.