If (L'últim desig)

Vero Cendoya
Intèrprets: Alba Florejachs, Gloria Sirvent i Vero Cendoya
Sala Àtrium, 25 de gener de 2018 

Actrius en moviment 

Tres germanes s'acomiaden per sempre de la seva mare, al lloc d'estiueig de quan eren petites. Els encontres i desavinences entre elles i les no sempre fàcils relacions amb l'homenatjada marcaran les converses, sempre punyents, amb un punt d'humor àcid i gens complaents de l'amor/odi amb el qual han construït els anys compartits. Basat en un text de Natza Ferrer, la companyia de Vero Cendoya el converteix en un diàleg veloç, senzill a la comprensió, àgil en rèpliques, que les tres intèrprets fan del tot verídic gràcies a la naturalitat i l'entusiasme amb el qual el defensen. Uns breus, però pertinents accents de moviment de la coreògrafa, que van apareixent al llarg de l'hora de durada de l'obra, emfatitzen l'experiència emocional i fan encara més planera l'empatia amb els personatges. 

Si ens hauríem de fixar, en aquest sentit, en les etiquetes, és més aviat una obra de text. D'aquelles que ens ajuden, un cop més, a evidenciar la innecessària categorització des de la qual seguim mirant el teatre del segle XXI. Hi ha mínim un parell d'ocasions, en l'obra, per confirmar-ho. Potser la més destacada és la que protagonitza la mateixa Vero Cendoya, amb un acusat monòleg sobre el dolor i la sorpresa que causa la mort d'algú proper, i que acompanya d'una corprenent gestualitat de dansa contemporània. Paraula i moviment s'apleguen per construir una altra cosa que va més enllà del sentit estricte dels mots perquè mobilitza la totalitat del cos en l'expressió d'aquell malestar intens. Esquivant, com no podria ser d'altra forma venint de la mà d'una de les ballarines més compromeses amb la seva professió, cap mena de dependència d'un llenguatge respecte de l'altre. Tots dos alhora transformen, vehiculen una manera diferent de relatar el moment.

Altres exemples trobem al llarg de la peça, on fins i tot la dansa, potser només una gestualitat intuïda, gens grandiloqüent, arriba a substituir el text. L'esmorzar de l'endemà de l'enterrament ens serveix per assenyalar-ho: les tres noies fan com és habitual en aquests casos. El cafè, parar taula, despertar, començar unes tímides converses, que naturalment en elles esdevenen càustiques... Fins que callen sobtadament i només a partir de moviments pràcticament mecànics, rutinaris, entrellaçats, despleguen davant els ulls de l'espectador aquells fils invisibles de relacions, contactes, amistats i diferències que tres persones molt properes, com tres germanes, poden arribar a viure. I ens serviria aquest fragment per confirmar que la tècnica actoral no està pas renyida amb la del ballarí: fora de les seves especificitats, naturalment, que són més acusades conforme es produeix l'especialització, hi ha un treball corporal, una comunicació a través de la posició i el bellugueig del cos que és del tot necessari tenir present. Encara més: si se'ns fa impossible pensar en l'antic ballarí hieràtic, inexpressiu, amb fisonomia estàtica en l'actual panorama de la dansa; comença a ser hora de veure en els actors i actrius potencials ballarins de la quotidianitat.

Aquestes i altres qüestions són ben remarcables per a què l'afeccionat a la dansa faci una visita a If (L'últim desig), on hi podrà veure teatre màgicament emparentat amb el moviment de la vida.